Observar, llegir, escriure

Ja vaig comentar aleshores que, malgrat la meua coincidència amb allò que hi expressa, el seu estil, de vegades repetitiu i desmanegat, se’m fa una mica feixuc de llegir.

En aquesta segona part, ho ha estat una mica més pel fet de tractar-hi qüestions d’actualitat, les ocorregudes en el que portem de mandat del PP al govern de l’Estat (significat per la reacció, la corrupció, l’engany electoral…); esdeveniments i dades que ja coneixia.

Supose que, anys a venir, millorarà bastant la seua lectura, permetent-me recordar amb més precisió allò que va passar. Ara mateix, m’ha resultat bastant avorrida (insistesc a dir que no m’agrada gaire llegir sobre Història). Fins i tot l’autor mateix ho reconeix i, per esmorteir-ho una mica, ha inclòs un capítol intermedi on ens conta anècdotes i ens distreu una estona; en el meu cas, ho ha aconseguit i, a més, pense que l’humor és un del punts forts del seu estil.

Quant al contingut, malgrat que les meues expectatives sobre la superioritat d’aquesta 2ª part no s’han acomplit, considere que el missatge d’en Loperena -també en aquest llibre- és força vàlid i encertat, i li agraesc sincerament l’esforç esmerçat en escriure’l i en donar-nos les opinions expressades, les quals ens fan una mica més savis i més crítics. El recomane, doncs.

Vegem-ne alguns dels missatges que l’amic Loperena ens ha volgut transmetre al llibre (si no l’he entés malament):

Ø   L’Estat espanyol actual no és democràtic perquè no aplica correctament la necessària separació dels poders legislatiu, executiu i judicial. Un dels responsables d’això va ser Felipe González, amic del rei, eliminant de la Constitució un dels seus articles principals que ho assegurava. Deixà sense efecte l’article 66 i reformà el 122, posant l’executiu per sobre del judicial. Aquell intervé en el Consell General del Poder Judicial i en el Tribunal Constitucional.

Ø  Les campanyes electorals són campanyes publicitàries i, com a tal, el que pretenen és enganyar la gent ignorant. Són com un circ on els protagonistes, triats pels amos, venen il·lusió.

Ø El sistema inventat per l’economista anglès J. M. Keynes, anomenat “estat del benestar”, va nàixer per contrarestar la força del comunisme entre la classe treballadora, a base d’una protecció dels més febles per part de l’Estat, i que ara ha estat substituït pel neoliberalisme, un capitalisme pur i dur, sense l’oposició del poble, en no mantenir-se la consciència de classe que donava força al moviment obrer.

Ø  L’estat del benestar a Espanya, degut al seu retard sociocultural, mai no s’ha acabat de desenvolupar com en altres països europeus més al nord. I ara s’està desmantellant.

Ø  El keynesianisme va promoure el consumisme, una activitat que centra la nostra vida actual i la plena d’estris innecessaris, que produeixen una falsa integració social de les persones.

Ø Recorda l’incompliment de totes les promeses electorals per part del govern actual del PP, les quals han suposat, entre d’altres, canviar-nos la condició de treballadors per la d’esclaus i deixant desemparats els més desafavorits; alhora que premiava amb una amnistia fiscal vergonyosa els defraudadors fiscals, evasors de capitals i tot tipus de delinqüents milionaris. On és la democràcia?

Ø  Ha estat un insult a la intel·ligència fer-nos creure que abaratir o facilitar l’acomiadament de treballadors, reduir el sector públic, carregar-se les bases de la negociació col·lectiva, etc. anaven a crear ocupació. Se’ns han rigut de tots nosaltres amb els títols que han donat a les reformes: “millora de l’ocupació”, “redimensionament el sector públic”, “qualitat de l’ocupació “, “modernització de la negociació col·lectiva”… Pura publicitat enganyosa que ha quedat desemmascarada per la realitat.

Ø  Després del rescat bancari, el govern de l’Estat depèn directament de Brussel·les. Espanya ha de satisfer el seu deute amb Europa pel préstec rebut a favor de la banca i el capital. I, pel que ells han decidit, en contra de la voluntat popular; ho han de fer, sobretot, els seus aturats, pensionistes, funcionaris, treballadors, estudiants, minaires, autònoms i els sense sostre. Socialitzar les pèrdues –dels bancs i els poderosos-, que en diuen. Per això, la lluita és al carrer.

Ø   El PP és un aplec d’associacions d’herència franquista, que fa servir força dosis de nacionalisme espanyol per guanyar vots.

Ø    Els sanguinaris 25 anys de pau de l’Espanya de Franco es caracteritzaren per la manca de crítica social. Els pensaments dels joves més desperts, estudiants i obrers, quedaren tancats a les masmorres de la policia, perquè no pertorbessin la pau de la “bona gent” aborrallonada per l’Església, la censura i el “principis fonamentals del Movimiento”.

Ø  La dreta nacionalista mai no ha estat secessionista, però l’assetjament continu, tenaç i ferm del govern de l’Estat contra els catalans i la pressió dels seus mateixos votants els ho està fent repensar.

Ø   El 15-M fou un assaig d’implantació d’una democràcia real fonamentada en la conscienciació del poder popular. La sustentaria una reforma de la llei electoral, l’admissió de llistes obertes i lliures o, si se seguís la seua gran utopia, la designació dels parlamentaris per sorteig durant les eleccions. Això i la reimplantació de la República suposaria un canvi revolucionari en el repartiment del poder.

Ø   El nou ordre mundial s’imposa en les reunions de Davos i/ o del clan Bilderberg, però ja és aquí. Aquesta gent poderosa actua a països aparentment democràtics però absorbeix tots els poders i les llibertats individuals sense intervenir l’exèrcit ni gaire repressió física (tot i què no ens hem de refiar perquè tenen les funcions i els mitjans a punt); ho fa sobretot a través de l’economia, la qual cosa dificulta l’aplicació d’experiències revolucionàries clàssiques per oposar-s’hi. La prova la tenim ara a Europa. Els altres no tenim altra alternativa que assolir el poder a través de les urnes i romandre ferms en la defensa de les llibertats per sobre de les seues imposicions.

Ø   Els polítics actuals mai no canviaran les coses perquè frueixen de massa privilegis i no volen perdre’ls. El sistema actual els afavoreix i, a més, tapa els corruptes; per això, no és pot anomenar democràtic. La corrupció està present en tots els partits de govern. Per eradicar-la, ell proposa diverses mesures: crear jutjats en totes les capitals, nomenar un fiscal anti-corrupció en cadascuna d’aquestes, eliminar la prescripció penal d’aquest tipus de delictes, permutar anys de presó per diners defraudats, cessament de tots els polítics imputats i prohibició per llei als corruptes d’exercir qualsevol càrrec públic de per vida.

Ø  La mentalitat social canviarà quan hom comprenga que els diners que li lleven al poble amb les retallades és el que s’han emportat els grans lladres de coll blanc a paradisos fiscals.

Ø  La classe governant defensa sobretot els interessos de les classes altes, per això entrebanca l’accés de les classes baixes a la cultura, a la universitat. A major ignorància, menor participació real en la política. Els que dirigeixen els estats saben que, si la gent no sap el que ells hi fan realment, acceptaran les seues decisions sense cap oposició i acudiran a votar-los conduïts per la propaganda dels mitjans que controlen (que en són majoria).

Ø   Per tot això, els treballadors, les classes desafavorides, si volem sortir del pou en què ens han posat (entre d’altres coses, perquè ens hi hem deixat), haurem de tornar a fer política des de les bases, com ho hem hagut de fer en altres moments històrics.

Ø     …

Bona lectura!