Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

13 de maig de 2019
0 comentaris

Les ciutats són presons? Un decàleg per construir un altre model de ciutat. Una reflexió davant les properes eleccions municipals.

Les ciutats ens ofereixen una gran concentració de serveis, que ens enlluernen i rebem passivament a canvi de diners, si en tenim per poder pagar-los; serveis que no ens deixen veure que de fet els espais urbans esdevenen presons on dominen l’artificiositat, la impersonalització i l’individualisme; on l’aïllament de les altres persones i de la natura original són la norma, que ens afebleix i ens aliena, ens trau de la nostra realitat, del coneixement de la nostra vulnerabilitat, de saber que no som res si no ens unim entre nosaltres, que no som res si no som poble (Estellés dixit); ens priva de llibertat, sotmesos a la dictadura de les altres presons de la feina a l’extraradi, envaïts pels mitjans d’informació i propaganda, d’incomunicació, que perboquen a tort i a dret la seua interpretació de la realitat, sempre al servei dels qui retenen el poder, en contra nostra. Ofegats entre tanta gentada motoritzada, apressada, fatxenda i sorollosa, per la sentor de fums, pixum i claveguera, una pudor que no l’amaguen els perfums de moda, ni la dissolen el fullam dels quatre arbres del parc devora casa, ni la distreuen llumeneres ni aparadors, caiem més al fons, més a dins, aïllats en un cau de soledat; mentre menem el nostre cos cap al nostre piset enlairat, on podem respirar tranquils, arrecerats entre quatre parets de formigó foradat, incomunicats mitjançant tecnologia digital, amb la presència domada i escarransida de la terra en quatre cossiols, amb les plantetes marcides per l’aire condicionat. Societat del benestar?

Gratacels a Benidorm (Marina Baixa).

A la ciutat sense sentit, tampoc la nostra activitat no té un per què, ja que no disposem d’un lloc per a l’acció. Al cap i a la fi, són les activitats en comú (o, almenys, les activitats repartides) les que ens transformen en comunitat, i a nosaltres, en comú, al marge de l’economia, poc ens queda, i allò repartit, és la pròpia economia la que ens ho fa, i l’economia, en repartir-nos les activitats, ens dispersa.” (“La presencia de las cosas”, Pablo Sastre, 2008, pàg. 27)

“Com que no tenim un veritable quefer, doncs poc és el que podem fer, la nostra col·lectivitat pertany al teatre. Som els actors secundaris d’una obra escrita per no se sap qui. A aquest teatre li correspon –tret de la feina productiva– la major part de l’activitat pública en la vida de les nostres ciutats.” (op. cit., pàg. 28)

“’Pobra gent del carrer! Pobre poble de l’abisme!’, clamava Jack London, després de conèixer Londres, el 1902. ‘Aquests creixen necessitats de la terra fecunda i sospiren per un tros de la que els han expulsat, sospiren per una vida grata i sana a l’aire lliure, sospiren pel vent i la pluja campestre, el sol i la pluja lliures del camp, tan diferents als de les zones misèrrimes de les ciutats on habiten. (…) És potser difícil de comprendre-ho, però l’olor de terra fa bategar el seu cor amb més força, els sorolls del camp els alegren el cor. La seua sang no ha oblidat, encara que ells mateixos ho hagen fet”. […] Als barris nous, blocs de tons foscos, no hi ha espais verds…’Per això fan tantes ximpleries’, va dir senzillament Tuiavii de Tiavea: ‘per no pensar en aquestes coses que han perdut’.” (op. cit., pàg. 113)

“A la ciutat convivencial, la gent ha de poder anar a la feina passejant: relacionant-se, així, amb l’altra gent, els esdeveniments i els paisatges que li “alegren el cor”. La necessitat creada, en aquest cas d’autobusos, cotxes, etcètera, ha desplaçat la necessitat essencial; per exemple, la tranquil·litat.” (op. cit., pàg. 124)

“No som amos de nosaltres mateixos […], doncs, si ho fóssem, viuríem a ciutat? Quina és la terrible força que, sota la coberta del progrés, porta, pel que sembla irreversiblement, la gent cap a la màquina que-ho-tritura tot?” (op. cit., pàg. 175)

“Estic en el lloc en que m’hi trobe: la ciutat. Però tot i estar a la ciutat, vull emprar les coses que limiten el menys possible la meua autonomia. O restar atent, si més no, i tenir en compte que les potencialitats d’aquestes coses, més enllà d’un cert llindar, poden bloquejar o entrebancar les meues pròpies potencialitats.” (op. cit., pàg. 193)

Si massa vegades hem sentit la ciutat com una presó i hi vivim o hi anem sovint, hauríem d’aprofitar qualsevol avinentesa per tractar d’alliberar-nos-en o almenys perquè ens rebaixen la condemna a una de “règim obert”. Ara que tenim les eleccions municipals a tocar, hauríem de fer-hi un pensament i triar l’opció que més ens permeta acostar-nos-hi (cal tenir en compte que els canvis que interessen a tots no són fàcils de portar a terme i requereixen prou de temps; no s’aconsegueixen pas en un cicle electoral ni en dos: “Anem a poc a poc perquè anem lluny“). Això implicaria no tornar als models conservadors d’abans, alienadors, tancats, opacs, manipuladors/ populistes, especulatius, insostenibles, curt-terministes, ja periclitats a les ciutats europees que hi haurien de ser un referent; sinó continuar i aprofundir en els models encetats pels darrers governs de progrés, certament molt millorables, però que van pel camí que necessitem o per un altre que se li acosta. El nostre vot a les properes eleccions municipals hauria de ser per les opcions més progressistes o d’esquerra; però hauria d’anar acompanyat d’una crítica constructiva del seu pas pel consistoris i una exigència perquè d’una vegada abandonen les polítiques neoliberals i mercantilistes al servei dels més rics, que encara mantenen en el territori i l’habitatge, tret d’algunes tímides millores que són l’excepció que confirma la regla. Estic pensant, per exemple, en la ciutat de València, que és la que em va acollir durant una dècada, la que més visite i millor conec. En aquest sentit, em sembla força oportuna la plataforma reivindicativa “València no està en venda”, llançada per un centenar d’entitats i col·lectius de l’àrea metropolitana del cap i casal, que es manifestaven el passat dissabte, 11 de maig.

Vaja per endavant la meua crida a construir i recolzar un model de ciutat (de poble o de vila), si més no, arrelada (curadora i potenciadora de la llengua i la cultura pròpies, amb respecte a la diversitat veïnal), oberta (geogràficament i cultural a la terra i la mar properes, al control dels veïns, a les noves idees que vulguen superar els reptes ecològics, tecnològics i socials del models urbans actuals; acollidora dels migrants), diversa (afavoridora de la igualtat i el respecte a les persones i les cultures, sense discriminació per raó d’origen, ideologia, gènere o diversitat sexual; acollidora de les diferències enriquidores), informadora i formadora (potenciadora d’espais de formació gratuïta, de mitjans de comunicació comunitaris i democràtics, i de l’accés del veïnat a tota la informació que els afecta), participativa (prou descentralitzada amb espais veïnals d’informació i decisió democràtica sobre les qüestions que els afecten, sense exclusions), habitable i sostenible (limitadora del creixement de l’asfalt quan no és estrictament necessari, és a dir, de l’especulació immobiliària, la gentrificació i la turistificació; creadora d’habitatges públics en quantitat suficient i que permeta baixar el preu abusiu del lloguer actual; potenciadora i curadora dels espais verds interiors i protectora dels que l’envolten; limitadora de l’ús del cotxe privat –tret dels veïns— i potenciadora del transport públic i la mobilitat dels vianants i vehicles sense fums ni soroll; ordenadora de les festes perquè no destorben la qualitat de vida dels veïns que no hi participen…), segura (limitadora de l’ús de la policia als serveis d’ajuda i protecció al ciutadà, conscient que la vertadera seguretat és obra de l’educació en valors democràtics, de la implantació d’una vertadera igualtat d’oportunitats, del dret a una renda bàsica universal…, és a dir, de l’aplicació d’un sistema polític, econòmic i social basat en la justícia social) i autogestionada (generadora i potenciadora de serveis públics autogestionats pels veïns i limitadora de la presència de subcontractes a empreses privades, especialment les més grans i explotadores del medi i dels seus treballadors). I això pot ser cosa de triar una papereta electoral, però sobretot és cosa de treballar tots junts i cada dia. Per un territori verd i sostenible i un habitatge digne per a tothom: http://www.valencianoestaenvenda.org/manifest/

[La imatge de capçalera l’he agafada d’un video electoral de la CUP per a les eleccions autonòmiques del 27-S-2015 a Catalunya.]

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.