Observar, llegir, escriure

“Som com la lluna que mou les marees, canviarem el món amb les nostres idees. Som la força dels feminismes, apagarem la flama del capitalisme.” (Cor Dona Veu, “Som com la lluna”, amb motiu del 8 de març del 2020).

Aquesta és una història personal de troballes que valen un tresor de saviesa, perquè m’han mostrat com va començar aquesta bogeria de l’acumulació il·limitada del capital i la destrucció del planeta que aquesta apropiació indeguda porta inexorablement associada. És, com podeu imaginar, una història de llibres de divulgació històrica a contracorrent, és a dir, poc o gens favorables al poder establert, que és qui sempre ha escrit la història interessada que ens han volgut contar des que existeix la Història. I ara volia compartir amb vosaltres alguna de les importants conclusions a què hi he arribat; perquè –com diu la coneguda frase popularitzada per Raimon, el cantant de Xàtiva– qui perd els orígens perd la identitat i –com digué Espriu– qui coneix els seus orígens encertarà millor la pregunta: Què volem ser?

Com a lector poc avesat a llegir sobre aquestes qüestions, vaig gaudir descobrint orígens nous d’ençà que vaig conèixer “El comú català. La història dels que no surten a la història” de David Algarra (Potlatch, 2016), que em va permetre reconnectar amb la història medieval catalana sense la interferència de la interpretació oficial. Hi diu l’autor: “La vida popular d’aquella època era eminentment rural, mostrant aspectes que assenyalen solidaritat veïnal, com el comunal, el suport mutu, el dret consuetudinari d’usos i costums, el govern assembleari del consell, la llibertat de la dona o les milícies populars, deixant palès la considerable autonomia de les classes populars respecte del poder reial i senyorial. En aquella època, l’obediència a l’aleshores feble i fragmentat Estat premodern era molt limitada i basada en pactes”. Malauradament, a la major part dels llibres que parlen de l’Edat Mitjana “no hi ha rastre de poder polític popular, ni treball comunitari, ni ajuda mútua, ni béns comunals”. I això és el que ens van furtar els golafres del poder –les llibertats, els drets i bens comunals, entre d’altres–, primer amb la imposició del feudalisme i després –i fins ara– amb el capitalisme.

Més endavant, fou tot un goig intel·lectual descobrir el missatge pòstum que ens deixava el mestre Josep Fontana en el seu “Capitalisme i democràcia, 1756-1848. Com va començar aquest engany” (Edicions 62, 2019), on ens desvela l’origen dels Estats “liberals” i capitalistes en què vivim, els quals continuen sent règims pseudodemocràtics al servei de rics i poderosos; on ens descobreix la conspiració monàrquicoburgesa que va generar els Estats capitalistes actuals, l’engany que ens han repetit sovint com una veritat irrefutable: que el règim capitalista va vèncer l’opressió del feudalisme i ens va portar el progrés, el creixement i el benestar; perquè el que va passar de veritat fou una continuació dels privilegis d’uns pocs, mitjançant el robatori i l’opressió de la majoria de súbdits o ciutadans per altres mitjans, amb nous i vells coneguts actors. S’hi plany l’autor: “El més extraordinari és que la burgesia va aconseguir la plenitud de l’èxit en convèncer les capes populars que aquestes revolucions, destinades a preservar el monopoli dels drets polítics per als propietaris, i en usar-los per preservar els seus privilegis, es feien en benefici de la llibertat de tots.”

Ambdues obres ens informen que a l’origen de l’acumulació primitiva dels posseïdors del gran capital i dels mitjans de producció hi ha l’apropiació individual, injusta i violenta de terres, bens i costums comunals, emparada per la força coactiva dels Estats llavors naixents al servei dels espoliadors. En Fontana hi afegia una altra expropiació: la de la feina dels treballadors d’ofici, dels artesans, de la producció domèstica i la petita manufactura. Un robatori a les classes més humils. Una privatització descarada que encara continua. Paga la pena aquest dubtós “progrés”? Justifiquen les seues evidents millores socials tanta explotació i dominació de persones i països, tanta destrucció de recursos i espècies, tant de consum innecessari?  Convenen aquests Estats autoritaris com el nostre? (“Estat totalitari. No és això una tautologia?”, escrivia Joan Fuster).

I ara he descobert Sílvia Federici, doctora i catedràtica de filosofia, escriptora, professora i activista, que ha esmerçat força anys –amb el seu equip universitari— a esbrinar el paper de les dones en l’acumulació originària del capital i ha publicat els resultats d’aquesta recerca en una sèrie d’obres de divulgació com la que us vull presentar ací i que considere de força interès: “Caliban i la bruixa. Dones, cos i acumulació primitiva” (Virus, 2018).

Començant pel títol, Caliban és un personatge de “La Tempesta” de W. Shakespeare, que representa un salvatge primitiu i hom ha considerat com a símbol dels pobles colonitzats. Quant a les bruixes, sabem que eren dones que no es volien sotmetre a l’autoritarisme feminicida de la societat dels segles XV al XVII, és a dir, dones rebels contra el sistema religiós i patriarcal llavors imperant.

Aquest assaig complementa tots dos treballs historiogràfics abans esmentats, en el sentit d’afegir la visió del gènere més explotat i que ho continua sent a hores d’ara a escala mundial. Sílvia Federici ha revisat el procés d’acumulació que va donar origen al capitalisme, centrant-se, a més de l’expulsió dels pagesos de les seues terres i l’abolició del usos del comunal, en el control masculí de la sexualitat i la reproducció de les dones, i la desvalorització de la seua feina reproductiva de la vida; tot demostrant que aquesta opressió, aquesta violència de gènere fou essencial per a l’abaratiment de la força de treball, que aquest sistema econòmic i polític necessita per créixer.

El gènere és un constructe social i el capitalisme crea uns conceptes de masculinitat i feminitat basats en oposicions binàries, amb una jerarquia a favor de l’home i la submissió o subordinació de la dona al seu projecte. L’autora demostra com el salari –o la seua absència– és un element clau per a construir el sexisme i el racisme, per a la imposició de la divisió sexual i de les classes socials, per a la invisibilització de la feina de les cures a càrrec de les dones, com també de la dels treballadors esclavitzats a les colònies, institucionalitzant el control dels homes –els de les elits sobre els assalariats, i aquests sobre les dones respectives– i la violència masclista i racista.

Com ho fa evident el títol, l’assaig té com a un dels seus arguments principals l’anomenada “cacera de bruixes” europea del segles XVI i XVII, que va ser fonamental per a implantar aquest sistema opressiu capitalista. Estigmatitzar i criminalitzar –com a “bruixes”, com a serventes del diable– les dones del poble que volien mantenir certs coneixements i pràctiques autònomes, els va permetre destruir tota una cultura popular que entrebancava les relacions capitalistes, amb l’ajut de les autoritats polítiques i les institucions cristianes (una vegada més veiem la religió institucionalitzada retratada al servei dels poderosos i l’ús de la mentida per a posar la por al cos de la bona gent).

Aquest llarg assaig constitueix un altre testimoni que posa al descobert el mite interessat d’un capitalisme progressista i, a més a més, demostra –atenció!– que fora una il·lusió que aquest sistema socioeconòmic que ens imposen els Estats es puga reformar en un sentit més humà; perquè infravalora justament les activitats més importants –les de reproducció de la vida– i necessita crear relacions de feina jeràrquiques i opressives, és a dir, violentes.

Hi conclou l’autora al pròleg que “els esdeveniments de l’última dècada han confirmat que els processos que hi ha al cor de l’acumulació primitiva –el tancament o encerclament de terres i cossos, la creació de jerarquies i l’establiment de divisions entre els desposseïts— són un element constitutiu, gairebé psicològic, del domini capitalista de tots els temps. […] El fet d’haver aportat més proves d’aquesta lògica capitalista, d’haver demostrat aquesta necessitat estructural del capitalisme de produir incessantment una humanitat dividida i socialment devaluada, és una de les lliçons perdurables de ‘Caliban i la bruixa’, i la que té implicacions més directes per a la intervenció política del nostre temps. […] És igualment important el fet que ‘Caliban i la bruixa’ porti la qüestió de la reproducció al centre del discurs polític, argumentant indirectament que la política anticapitalista només pot contribuir a racionalitzar les contradiccions amb què s’ha d’encarar el capital, si no és que invertim l’estructura de valor dominant i revalorem la capacitat de cooperació mútua i les activitats que assisteixen la reproducció de la vida i totes les persones implicades en aquesta feina.”

Moltes gràcies a Sílvia Federici per la feinada i a Virus editorial i a Marta Pera Cucurell per la versió catalana.