David Algarra: El comú català. Il·luminar l’Edat Mitjana per posar-la al servei del nostre futur.

Els poderosos, per fer minvar el risc de perdre el seu poder, a més de disposar del monopoli de la violència institucional, tracten de bescanviar-nos “vidres de colors” per la joia de la llibertat de debò. Ens fan amagar la joia de la vida entre una borumballa de “fake news“, productes i serveis de consum. És una mena de reducció del risc que suposaria per a ells que coneguéssim l’origen del seu poder, emprant martingales com la dilució de la veritat entre un munt d’informacions banals, esbiaixades o directament falses, entre d’altres.

Com he dit de vegades, no sóc entès ni aficionat a la disciplina històrica. Si hi he hagut d’acudir, ha estat per contrarestar informacions d’historiadors que destorbaven la meua visió crítica, per manipulació interessada de les fonts del passat. Com quasi la major part dels servidors públics, la historiografia clàssica ha treballat al servei de les elits de cada període històric, amagant o alterant la realitat quan hi convenia. Aquesta memòria escrita del passat acostuma a presentar el període històric anomenat Edat Mitjana, sobretot fins al segle X, com una època fosca. Caracteritzada per la invasió visigòtica (els anomenats “bàrbars”) que va posar fi a l’imperi romà pel nord i, més endavant, per la invasió musulmana, que ho feu pel sud, l’”Alta” Edat Mitjana ha estat presentada com a convulsa i caòtica, fins que finalment s’instaurà el feudalisme, que posà “ordre” a tot plegat. Un ordre injust basat en la imposició militar d’unes institucions jeràrquiques on al capdamunt dominaven reis, noblesa i clergat, que sotmetien al seu antull els anomenats serfs (esclaus, realment). Un ordre que més endavant, a l’Edat anomenada Moderna, serà substituït gradualment pel capitalisme i una reestructuració de les institucions jeràrquiques, al servei d’una nova classe dominant: els posseïdors del capital i dels mitjans de producció, que sotmetia una nova classe explotada: els treballadors assalariats. Malauradament i malgrat la propaganda de llibertat i modernitat que sempre han emprat els defensors a sou del capitalisme, a les nostres societats modernes mai no ha deixat d’imperar la llei del més fort, el masclisme, el militarisme, la dominació i l’explotació de l’home per l’home, que encara afaiçona les empreses i els Estats d’avui. Progrés? Quin progrés? Estat? Quin Estat?

A l’apunt “Una visió pragmàtica de la identitat valenciana” (d’això fa ara justament dos anys) deia que als llibres d’història (Història, amb majúscula) massa colps hi trobe una manca de sensibilitat envers els vençuts o perdedors dels conflictes, que el humans provoquem guiats per la nostra cobdícia. Tot em fa pensar que descuidem sense recança el fet evident que molts pobles han nascut de guerres, d’invasions, del fanatisme religiós…; és a dir, de la repressió, de la sang, de l’horror, del masclisme, en nom d’un déu sanguinari… Sembla que, quan el mal és general, el conhort també ho és. Aquests experts en Història es posen de seguida a la feina d’interpretar les dades, els documents que de ben segur han escrit els vencedors, i semblen oblidar la injustícia social de base i el domini aclaparador de la violència heteropatriarcal. En resulta un relat deformat, ple de protagonistes (masculins) de les elits (reis, nobles, caps de l’exèrcit, càrrecs polítics, bisbes i “fauna” semblant), la decisió dels quals efectivament és crucial per als esdeveniments, perquè retenen (injustament) el màxim poder i també són els que deixen la seua empremta escrita; però on el poble pla (sobretot la part femenina), sotmès al seu jou, queda relegat a un segon o tercer pla. Això fa que les continues malifetes dels poderosos apareguen com a plenament justificades.

Aquest no és el cas del llibre de David Algarra que us presente en aquest apunt, amb la lectura del qual he pogut reconnectar amb la història medieval catalana i més ençà sense la interferència de la interpretació interessada dels servidors del Poder. Es tracta d’“El comú català. La història dels que no surten a la història”, editat per Potlatch en 2016. Una joia a la qual paga la pena acostar-se i parar-hi la màxima atenció.

Com diu en Rodrigo Mora (escriptor, historiador i filòsof) al pròleg, la burgesia –també la nacionalista catalana– va esborrar interessadament del llibres d’història la importància cabdal del sistema assembleari popular i la propietat col·lectiva del comú, present des de l’Edat Mitjana fins a la guerra contra el Borbó i més enllà, fins a ben avançat el segle XIX, sobretot a partir del trienni liberal (1820-23), quan es dicten les primeres mesures de privatització forçosa del comunal. Els llibres d’història oficials han bandejat a dretcient aquesta –en paraules d’en Rodrigo Mora– gran revolució civilitzatòria de l’Alta Edat Mitjana, que va esdevenir al sud-oest d’Europa. Els cronistes de la burgesia van crear l’imaginari d’un individualisme agrari vigent des de temps immemorials, justificador de la realitat present, ben allunyat de l’assemblearisme comunal, forma d’autogovern popular majoritari, desenvolupat naturalment a la península Ibèrica i d’altres pobles europeus des dels inicis de l’era actual: “La burgesia catalana va ser rigorosament adepta al progressisme, per això va falsejar el passat” (el progressisme considera que el passat, en allò fonamental, sempre fou pitjor).

Vista la realitat aclaparadora dels usos comunals i la seua gestió democràtica directa pels veïns propers i interessats en aquests usos –avui dia encara present de forma residual, malgrat l’atac constant de les institucions estatals, reforçades fins al súmmum arran de les revolucions liberals i la imposició del capitalisme–, ens fa pensar que el fet d’amagar la seua importància històrica té una explicació ben clara: evitar la comparació d’aquells “consells oberts”, d’aquelles assemblees sobiranes veïnals amb l’actual partitocràcia, l’actual democràcia formal (que no pas real): un règim representatiu parlamentari que, no ens autoenganyem, és una forma d’autoritarisme polític al servei dels qui retenen el poder, sense llibertat real per al poble. El règim de partits ha estat dissenyat “ad hoc”, per interposar-se entre el poble i el seu dret a decidir.

En la construcció d’una alternativa política a l’actual Estat opressor, fent ús del nostre dret d’autodeterminació, hauríem de posar l’accent en el poble i no en els poderosos –diu en Rodrigo Mora—, hauríem d’emmirallar-nos més aviat en aquella revolució medieval  democràtica, parant esment a les seues llums i ombres –per fer servir les primeres i rebutjar les segones–, i fixant-nos en qui i com la van tombar. Llavors, hauríem de bandejar l’esclavisme modern, la feina assalariada, i els seus autors: el capitalisme i l’Estat, impostor i imposador de les regles de joc polític que més convenen a un grapat de famílies amb privilegis, que molt probablement els han aconseguit amb crims o malifetes passats o presents.

Malgrat que les classes minoritzades no podien escriure la seua història, apassionats de la veritat històrica com David Algarra (enginyer informàtic), en aquest cas des de fora del món acadèmic, han pogut resseguir-la, potser indirectament, mitjançant l’anàlisi i la síntesi d’un gran nombre de documents, principalment plets cercats i trobats als arxius de l’època, escomesos per petits arrendataris per tal de defensar-se dels abusos del nobles, del clergat o dels terratinents. Una descoberta que generosament i cívica ha volgut compartir amb els seus lectors, per posar-la al servei del present, per tal que ens permeta albirar alternatives d’apoderament del nostre futur col·lectiu en llibertat; tot partint d’experiències comunals ja provades durant segles i aprenent de les errades comeses, dels paranys amb què uns individus i famílies insadollables pogueren aconseguir fer-les caure tan injustament. Una tasca, la d’en David Algarra, feixuga i lloable, digna de la nostra admiració. El fet de poder descobrir a hores d’ara que el passat fou millor que el present en aspectes fonamentals, com l’exercici del dret a decidir, ha estat tota una troballa que ens encoratja i ens commou. Un llibre on podem resseguir un munt d’exemples que confirmen la seua tesi. Un llibre dels bons, perquè no es queda a la superfície dels fets, sinó que hi aprofundeix i ens forneix d’alternatives per solucionar els problemes més importants del món d’avui. Per “construir i defensar una forma de vida del poble comú, pel bé comú i des del sentit comú” (frase de l’activista en Blai Dalmau Solé extreta de l’epíleg de l’obra).  

Com diu en David Algarra a la introducció de la seua obra, abans de la creació de l’Estat-nació els subjectes se sentien identificats principalment amb el petit territori, i les activitats col·lectives de proximitat eren el factor dominant de la convivència. Avui la comunitat experiencial, forçada (adoctrinada) per l’educació, els mitjans d’informació i les institucions estatals, és molt més extensa (l’Estat-nació) i els individus són forçats –tot i que alguns ho fan convençuts, masoquistament adoctrinats– a delegar i ser sotmesos a una jerarquia –des de l’Estatal fins a l’empresarial, passant per la familiar–, on les decisions més importants per a la vida les prenen a dalt de l’estructura una minoria de funcionaris de l’Estat –l’anomenada “casta extractiva”, un renom ben escaient– i d’amos i gerents de les corporacions privades –les grans empreses productives i financeres, generalment multinacionals. Per altra banda, les tendres ments dels infants i adolescents són forçades també a creure irracionalment tant en la religió com a tal –en el dogma catòlic; quina vergonya, en ple segle XXI!– com en la “religió del progrés”: que el desenvolupament científic i tecnològic porta inexorablement a un desenvolupament humà paral·lel (un món més ètic, més lliure, més feliç) i, doncs, que qualsevol temps passat fou humanament més endarrerit; com així es presenta l’anomenada Edat Mitjana a la historiografia habitual.

La realitat, però –com ens recorda en David Algarra– ha estat una altra: “la vida popular d’aquella època era eminentment rural, mostrant aspectes que assenyalen solidaritat veïnal, com el comunal, el suport mutu, el dret consuetudinari d’usos i costums, el govern assembleari del consell, la llibertat de la dona o les milícies populars, deixant palès la considerable autonomia de les classes populars respecte del poder reial i senyorial. En aquella època, l’obediència a l’aleshores feble i fragmentat Estat premodern era molt limitada i basada en pactes”. Malauradament, a la major part dels llibres que parlen de l’Edat Mitjana “no hi ha rastre de poder polític popular, ni treball comunitari, ni ajuda mútua, ni béns comunals”.

Les comunitats locals catalanes també disposaven de recursos per defensar-se i portar, en bona mida, una vida autònoma i al marge dels altres poders, almenys tenien aquesta voluntat d’autosuficiència en tots els àmbits. Entendre aquesta qüestió es determinant, ja que la independència o autonomia d’un poble, i dels individus que l’integren, és incompatible amb la creació d’un Estat, doncs es tracta d’una estructura de poder, controlada per unes elits, que, per anar perfeccionant la seva dominació, tendeix a la centralització de les funcions i decisions de govern, de la mateixa forma que el capitalisme tendeix a la concentració de capital, amb la protecció dels Estats.

La submissió del poble català a un Estat-nació és una circumstància estranya a la Catalunya històrica.

El parlamentarisme és la nova forma de dictadura que els Estats-nació volen imposar a tot el planeta.

La plena propietat és un concepte [oposat a la propietat comunal] més recent del que se’ns ha volgut fet creure.

Cal deduir que si la història oficial està en mans d’un poder il·legítim, aquesta ha d’estar plena de falsificacions, de silencis i de mitges veritats, perquè com va dir George Orwell: <<qui controla el passat, controla el futur i qui controla el present, controla el passat>>.

I acabe l’apunt amb la transcripció de la motivació de l’autor per escriure el llibre:  “La meva intenció és aportar en aquest sentit i donar a conèixer en la mesura de les meves possibilitats, alguns trets d’aquesta història silenciada de l’autogovern veïnal de les comunitats locals catalanes i dels costums que el van facilitar. És un llibre que se centra en les classes populars i òbviament no és un tractat complet d’història de Catalunya. La història del poble ha suscitat escàs interès, davant l’atenció desproporcionada posada en la història de l’elit. En aquest llibre farem el contrari, per respecte als nostre avantpassats, que mereixen un reconeixement.

Moltes gràcies, David, per il·luminar el nostre futur.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *