Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

18 de juliol de 2022
0 comentaris

Sentir-se a prop de l’obra de Joan Fuster ‘malgrat’ ser dona.

Dones fusterianes… És, potser, un oxímoron? Trobe que al primer que li ho semblaria seria a Joan Fuster.” (“Nosaltres les fusterianes”, Tres i Quatre, 2017, p. 135, opinió d’Adela Costa).

Llegir l’opinió de cent trenta-nou dones universitàries, escollides per la seua formació, professió i/o activisme destacat a favor de la llengua, la cultura i la llibertat del nostre país de països, mostrant la seua opinió sobre un mateix tema, oimés sobre una figura tan mitificada com la del mestre de Sueca, pot resultar una mica cansat si ho fas tot seguit: per l’esperada repetició de les ben merescudes lloances al qui fou revelador de dignitats perdudes, guia impagable per a futures generacions de catalans de qualsevol origen i condició. Fou amb motiu del centenari del naixement del mestre, que vaig encoratjar-me a tafanejar en aquest recull d’apunts d’opinió, cinc anys després de la seua publicació, encuriosit per comprovar com valorava, una bona mostra de dones informades i distingides, la quasi absència femenina a l’obra de Fuster:Nosaltres les fusterianes”, Tres i Quatre, 2017, Núria Cadenes i Gemma Pasqual, eds.

Escrivia Fuster que totes les seues idees eren provisionals o que les seues assercions i negacions eren discutibles. Tenim també aquell aforisme seu que diu: Benaurats els qui han tingut un mestre —maître à penser, s’entén—, perquè ells podran renegar-lo. En aquesta darrera proposició, però, el mestre se’ns revela contrari a si mateix, contravenint el seu ensenyament antimaniqueu; perquè en la qüestió que m’ocupa ací —la relativament poca atenció que rep la qüestió de gènere als seus articles— no es tracta de seguir-lo cegament o rebutjar-lo; sinó tan sols de retreure-li alguns silencis; matisos que no invaliden pas la seua magna obra.

Per descomptat que, tot i la importància cabdal d’aquest mestre que lloem i estimem, no tot el que va dir i fer fou encertat o convenient, i estic pensant en allò que no va dir ni fer prou com a personatge públic que fou, sobretot a partir de la “transacció” del 78, i pense que ell també hi hauria estat d’acord. En apunts anteriors d’aquest any del centenari he lloat la seua figura il·luminadora, he destacat el seu tarannà rebel, decidit a deconstruir-se a contracorrent, el seu mestratge en l’esperit crític o la capacitat d’encomanar-nos la llibertat de pensament, el seu esforçat i necessari ofici de crític il·lustrat i independent, i el seu compromís insubornable amb la llengua, la cultura i el país.

Tanmateix, els qui, com ell mateix, no casem amb l’heteropatriarcat dominant, dones i gèneres no heteronormatius, hi trobem a faltar, si més no, unes línies clarament reivindicatives de la llibertat sexual, de recolzament i dignificació de les lluites feministes i per l’alliberament de la dissidència sexoafectiva. Perquè de referències indirectes sí que n’hi feia —recorde, per exemple, com al Diari reivindicava l’acceptació del cos, de la seua sexualitat, en contraposició a la seua negació repressiva per part de la religió—, de vegades amagades en els seus eufemismes, paraules en cursiva o, si voleu, tan sols imaginats més enllà dels seus habituals punts suspensius. Massa poc per a tanta fam. Si bé això era comprensible durant la negra nit feixista, més tard hauríem d’excusar-lo per no haver-ho fet —que jo sàpiga. Perquè en tenia motius, si tenim en compte el seu protagonisme a la societat valenciana postfranquista, les agressions físiques i morals impunes que llavors patia per part de la caverna, el seu lògic i humà cansament, la seua feina excessiva defensant la qüestió nacional, esdevenint figura pública d’unitat, cercant sinergies i no divisions per a aquest objectiu de tan gran abast. En descàrrec seu també tenim testimonis, com el de Glòria Marcos al llibre, que ens confirmen el recolzament inequívoc del mestre a la lluita per la igualtat de gènere i social en general. Seríem molt injustos, doncs, si situàrem Fuster al bàndol dels elitistes o masclistes.

I quant a la qüestió de la dissidència heteronormativa, els seus versos de joventut són tota una declaració, com hi comenta Dèlia Amorós: “‘Criatura dolcíssima’ és un joc de metàfores, d’insinuacions i de preguntes retòriques preciosíssim. Uns versos que, en els últims cursos de secundària i batxillerat, malgrat i gràcies a l’exercici de subtileses, funcionen  perfectament per a visibilitzar l’amor homoeròtic entre hòmens, l’expressió del desig, la sensualitat des d’una masculinitat no estereotipada o fins i tot per a abordar la figura de Fuster des d’un prisma força inèdit.” (op. cit., p. 28).

Resulta lògic, doncs, que, al llibre ressenyat, l’aclaparadora majoria de les avaluadores s’identifiquen amb l’enorme tasca revitalitzadora de la nostra cultura efectuada pel mestre de Sueca i que tan sols una petita part, tot i significativa, d’aquestes senta recança per la poca atenció dispensada a les dones, que s’evidenciava, per exemple, als seus estudis sobre literatura catalana contemporània o a la misogínia que es respirava als entorns del món nacionalista valencià que ell sovintejava.

Interessant la lectura d’aquestes cent trenta-nou mirades de dones fusterianes, o aproximadament fusterianes, expressant agraïment per la seua gran tasca intel·lectual i mitjancera, en qualsevol de les vessants, sia lingüística sia cultural sia política, d’aquest assagista excepcional, a l’alçada dels millors europeus del segle XX, que, amb una formació i un esforç ingents, ens va regalar l’elixir de la llibertat de pensament i ens va fer albirar un altre país possible, on poder viure normalment en la nostra llengua i no com a colònia espanyola; on poder viure més lliures, com volem.

El Fuster que em va emocionar llavors i que em continua emocionant és l’assagista i, d’una manera especial, el Fuster dels aforismes i els escrits curts i diversos. El que juga amb les paraules i amb la llengua amb una barreja d’ironia i erudició. El que manifesta una gran habilitat i capacitat de síntesi i aconsegueix textos amens i de gran qualitat. El Fuster que és capaç de trobar els matisos i les paraules justes per dir o suggerir molt amb molt poc, El Fuster escèptic, que no fa sentències ni pontifica sinó que convida a pensar. El Fuster que convida a ser llegit i rellegit. Llegim-lo i rellegim-lo, doncs!” (op. cit., p. 37, opinió de Montse Ayats).

Hi ha lectures, raonaments, amors, viatges que et canvien la vida. I Joan Fuster. Vull dir que hi ha Joan Fuster. I que és un abans i un després.” (op. cit., p. 69, opinió de Núria Cadenes).

Però el seu compromís amb el feminisme és total i veu la necessitat de suprimir les discriminacions jurídiques, ètiques, polítiques i no sols atenuar-les, assenyalant les dificultats d’afirmar la força dels prejudicis enfront de la llei. ‘Els prejudicis pesen més que les lleis’ i el sexisme és un prejudici.” (op. cit., p. 72, opinió de Neus Campillo).

Ell no va filtrar mai les seues visites per ideologia. Tenia un respecte igualitari per tothom que se li dirigís amb cortesia (dones tant com homes, joves igual que vells), i això és el que més em va ensenyar: viu amb respecte per tu mateix tant com pels altres. I no alliçones: informa. Sembra coneixement.” (op. cit., p. 88, opinió de Rosanna Cantavella).

I precisament sentencies: ‘El poble vegeta ens uns ‘delits comuns’, o s’ajusta a la vulgaritat conjugal, regida pels interessos o per la necessitat’. Cal que aquest poble alliberi el desig i aprengui l’amor més enllà del llibres, de l’amor costum i de la mediocritat. Un nou amor és possible, Joan. Tu ja ens vares obrir el camí.” (op. cit., p. 96, opinió d’Anna Carreras).

…/…


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.