Observar, llegir, escriure

Aquest segle XXI ens està sorprenent gratament per les troballes dels recercadors científics en neurociència, entre les quals les relatives a la comprensió de la neurofisiologia del dolor, que han permès un canvi de paradigma en el tractament de malalties com la migranya o la mal anomenada “fibromiàlgia” (perquè a les fibres musculars dels afectats no s’hi troba res) i altres de semblants, que es caracteritzen per la seua cronificació i perquè produeixen dolor en absència de lesió física demostrable a les parts adolorides. Es tracta de malalties força difícils de controlar amb fàrmacs, els quals més aviat agreugen el seu quadre simptomàtic a mitjà o llarg termini.

En aquesta qüestió destaquen una parella de recercadors australians (David Butler i Lorimer Moseley, autors de “Explain pain”, Noigrup, 2003; hi ha traducció castellana), que parteixen de la base que el dolor és la resposta d’un sistema de alarma, que el nostre cervell activa davant el que considera una amenaça (“no brain no pain”), un perill per a uns teixits determinats, que no és pas una mesura del dany real d’aquests teixits (“the issue is not the tissue”), sinó que és regulada mitjançant un munt de factors biopsicosocials concurrents, on l’expectativa pròpia (el que hi pensem, conscientment o inconscient, sobre el que ens passa) és fonamental. En aquest context, el dolor crònic seria una percepció subjectiva i errònia (apareix hiperalgèsia i alodínia) d’un dany en els teixits afectats, que caldria reconduir per induir l’autoguariment. Una de les tècniques centrals que aquests autors proposen per aconseguir-ho és la formació en dolor dels pacients afectats (“know pain no pain”), per acarar el problema i que el dolor no governe la seua vida (“take the reins”). L’activitat física progressiva, centrada en les àrees de dolor per millorar-ne la propiocepció, hi és una altra. Hom parla d’un percentatge d’èxits del 70 al 75 % dels qui decideixen seguir aquesta teràpia pedagògica fins al final: tenen menys crisis, aquestes són menys intenses i consumeixen menys analgèsics. En sóc testimoni.

També hi ha una altra obra divulgativa (i amena!) cabdal per entendre i superar la migranya i de retop qualsevol dolor crònic, que beu de les fonts de Butler i Moseley abans citades: “Migraña, una pesadilla cerebral” del metge neuròleg basc (i músic!) Arturo Goicoechea, editat per Desclée de Brouwer i que ja ha assolit la 6ª edició; una descripció del contingut del qual centrava el meu apunt anterior i que ara volia completar, presentant-vos una tria de frases del llibre (traduïdes al català; observeu, endemés, el gran abast d’aquestes valuoses reflexions, que ultrapassen l’àmbit estrictament neurològic):

(Pàgs. 40-41, “El cervell naix o esdevé hipocondríac?”) “La nostra vulnerabilitat al dolor sense dany, a la falsa alarma, ve de la mà del que ens ha permès sobreviure i multiplicar-nos: la cultura, la col·lectivització, el mutualisme, l’escolarització. Com que som una espècie amb poca descendència, cuidem i eduquem els nostres fills amb especial sensibilitat cap als perills. Això ens ha permès viure més anys, però patim i ens espantem molt sense que passe res. La nostra capacitat per predir i anticipar el perill ens protegeix, però la seua exageració ens angoixa, avorreix, tortura i desespera. El nostre cervell ens fa viure en un constant estat subjectiu, anticipat, d’amenaça, com a col·lectiu i com a individus. Igual que les ramades de llops van segregar els gossos domèstics actuals, els primitius ramats d’Homo sapiens han segregat els homes domesticats actuals. L’home és l’amo del gos i la cultura ho és l’home actual. El superorganisme cultural condiciona les decisions de l’individu ¿conscient? i del seu cervell inconscient. La migranya és la conseqüència d’aquesta dependència. No es tracta d’un cervell defectuós sinó atemorit, sotmès, obedient. El gos és el millor amic (servent) de l’home i l’home és el millor amic (servent) de la seua cultura. Les ciutats són extensos camps de conreu d’Homo sapiens, hivernacles que mantenen artificialment les condicions ideals per obtenir bones collites d’individus tallats pel mateix patró, adaptats als requeriments de la cultura. Aquesta els protegeix i millora la seua probabilitat de sobreviure però imposa una sèrie de servituds. // Al llarg del llibre tractaré de animar-lo a la desobediència conceptual de la prolixa i confusa cultura migranyosa, a la vacunació contra la mala informació, contra els mites, rumors i superxeries, provinents en molts casos de les doctrines oficials impartides pels tutors més qualificats , els neuròlegs. Intentaré substituir la cultura alarmista per coneixement, l’única eina que ens pot tornar la llibertat perduda per la submissió a les regles del conreu cultural fertilitzat a força de temor i publicitat autocomplaent i enganyosa. […] En absència de lesió, les expectatives i creences constitueixen el factor determinant de la generació de dolor.”

(Pàg. 70, “En la consulta, un dia qualsevol”) “No n’hi ha prou amb “dir” no. Es necessiten conviccions. Ha de suprimir una llei interna, un article del codi penal de l’organisme. Si aconsegueix treure la por del seu cervell al sol […], solucionaríem el problema. Això, tècnicament, s’anomena “tolerància”. Hi haurà deixat de ser considerat com un delicte o falta, com una acció penada per la llei per ser considerada com una imprudència. […] El seu cervell toleraria, autoritzaria que vostè prengués el sol [que a la pacient li desperta la migranya]. El problema és com aconseguir-ho. És més fàcil construir la intolerància que desactivar-la. No es precipite. el primer objectiu és comprendre la situació. En l’exemple de la multa injustificada, el primer que ha d’aconseguir és seua convicció d’innocència. Després haurà de convèncer el policia que, efectivament, vostè és innocent, inofensiu. El policia, lògicament, és el seu cervell i ja li avance: és un policia una mica peculiar. Es dedica a vigilar les probabilitats que es cometen infraccions. No espera pas a que es porten a terme.”

(Pàgs. 90-92, “Copiem massa a l’escola”) “Tant les neurones mirall com els mems faciliten l’aprenentatge passiu, fàcil, sense esforç. Tots els nens aprenen a parlar i a caminar sense esforç. Tots creuen en els Reis Mags o en el Pare Noel (un altre mem reeixit i fals). No cal estudiar ni raonar per creure-s’ho. Molts nens aprenen, també sense esforç, a tenir migranya. No s’han de concentrar i estudiar per a això. El seu cervell és el que treballa. En qualsevol moment començarà a produir efectes, sorprenent-lo un mal dia amb un estrany i inoportú mal de cap. S’adquireix fàcilment migranya ja que és un aprenentatge passiu. Deslliurar-se’n, com d’altres qüestions errònies, és més complicat. Cal aprendre activament a fer-ho. […] Rebem molècules del genoma i idees dels experts (mitjançant els pares, entre d’altres). […] Més coneixement sobre la biologia del dolor i menys cultura oficial = menys pastilles i menys migranyes.”

(Pàgs. 152-155, “Inflamació neurògena”) “El reconeixement del problema com una errada de l’organisme i no pas com una malaltia misteriosa és la primera passa per començar a eixir del túnel del patiment. […] Acceptant que la migranya té al seu nucli una estructura fòbica, els consells dels neuròlegs es corresponen precisament amb al que no cal fer davant una fòbia. La conducta d’evitació del dolor reforça l’estructura que el genera.”

(Pàgs. 159-161, “El peix que es mossega la cua”) “No sona malament, però no es tracta de dir frases màgiques o resar lletanies per no tenir migranya, sinó d’aconseguir conviccions sobre els conceptes. Ha d’aprendre a valorar en la seva justa mesura la importància d’una convicció. No deixeu que el vostre cervell es poble de qualsevol tipus d’explicació. Un colp construïdes les conviccions, actuen automàticament. Quan conduïm ho fem sense reflexionar contínuament sobre les ordres que hem de donar als peus. La concentració només és necessària en començar les pràctiques. Ha d’aconseguir canviar la xarxa de conviccions perquè es modifiquen les connexions entre les seues neurones. Les idees generen senyals elèctrics, encenen i apaguen sensors, etc. Per descomptat també produeixen canvis químics. Ha de confiar en el poder de les conviccions. Respecte i construesca sòlids arguments que mantinguen un alt grau de confiança en que al seu cap no passa res, però el seu cervell està actuant com si anés a succeir. Encara que vostè no en siga conscient, en cada crisi de migranya el diàleg entre vostè i el seu cervell està obert. El que passa és que habitualment està automatitzat i es produeix sempre en els mateixos termes. No fa sinó donar la raó als plantejaments alarmistes dels arxius cerebrals. Si no modifica les seues conviccions no canviarà res. […] El punt fonamental és el de marcar clarament l’objectiu. En el cas de la migranya no ha de ser el d’aconseguir llevar el dolor, sinó el de fornir al seu cervell de l’eina adient: el coneixement.”

(Pàgs. 164-165, “Escolten els grills el seu propi cri-cri?) “El cervell treballa de memòria. Des que l’embrió disposa de fibres musculars que reben ordres per contraure’s i neurones amb sensors de diversos tipus que detecten els estímuls generats per les contraccions, els centres neuronals van construint un registre que integra les ordres donades als músculs i els efectes que produeixen en l’organisme. Això permet que el cervell conega per endavant què passarà quan dóna una ordre. Quan baixa vostè per les escales de casa seva el cervell sap quins estímuls es produiran en pell, músculs, tendons i articulacions quan s’execute l’acció programada. Aquest registre anticipat dels efectes produïts per les accions és el que s’anomena còpia eferent. […] En saber per endavant el que va a succeir en donar una ordre, el cervell pot prendre decisions variables: si els efectes no són rellevants, no tenen interès, s’ignoren; són filtrats. La majoria dels estímuls que es produeixen quan ens movem no els percebem si són predictibles i no tenen interès; només ens adonem del rellevant i /o nou. // Cada punt de l’organisme està sembrat de sensors que s’estimulen constantment, estiguem quiets o ens moguem. Tots els fluxos de senyals que generen poden anticipar-se i filtrar-se (si no interessen) i, en condicions normals (no hi ha lesió ni estem alertes), no produeixen sensacions. Al contrari, si tot el que pot succeir té importància, real o teòrica, es potencia la seua percepció. En anticipar el curs de la melodia gaudim més amb l’audició de la gravació: en aquest cas la còpia eferent sensibilitza, amplifica.”

(Pàgs. 180-181, “No serà que has menjat alguna cosa que se t’ha posat malament?”) “El cervell intestinal té […] neurones com el del cap. Fins i tot s’hi han descrit canvis semblants als de l’Alzheimer. Les neurones del cervell intestinal disposen també del sentit del dany: detecten el nociu i, de manera autònoma, decideixen desfer-se de l’enemic, sense demanar-nos-ho. […] Pel que he après fins ara, deduesc que no són el còlon ni el cap els responsables: són uns manats, sotmesos a dos poders o cervells: el del sentit del dany (cervell intestinal) i el del sentit del perill (cervell cranial): cervell biològic i cervell cultural. En tota aquesta qüestió jo en sóc la víctima. […] La química de la migranya és la mateixa que la de qualsevol altra incidència d’alerta injustificada, siga el còlon irritable, la dermatitis atòpica, la cistitis intersticial o l’asma. Són situacions que responen a la patologia de la presa de decisions. El que les diferencia és el lloc on es produeix l’alerta. El cervell pot equivocar-se a l’hora de valorar el perill en qualsevol zona de l’organisme, des del cap fins als peus. Viure en un organisme controlat i protegit per un cervell equivocat respecte al perill és un seriós problema de salut o, almenys, de sofriment. Un segueix viu però viure així és una tortura. És una mena de dictadura cerebral hipocondríaca. La por a la llibertat, ja se sap. És més fàcil prohibir, reprimir, castigar sense límit que permetre el risc dels errors per facilitar l’aprenentatge.”

(Pàgs. 194-195 i 205, “El cervell, existeix!”), “Si insistiu a anomenar-ho teràpia, correspondria a les anomenades cognitiu-conductuals, que, en realitat, són pura pedagogia. […] Altre aspecte important és el de l’acarament: en lloc d’abandonar les tasques en curs i aixoplugar-se en una cambra fosca (com recomanen els neuròlegs, que podem dir, ortodoxos), cal continuar amb l’activitat programada. […] Sabem que el cervell i el dolor estan units (com ho estan el ronyó i l’orina) però seguim actuant com si no ho estiguessen. Una de les claus de l’enfocament de Butler i Moseley és el de convèncer l’alumne que ha de ‘prendre les regnes’ i conduir el seu cervell, reeducar, lògicament des d’una perspectiva diferent de la convencional, ja que aquesta contribueix a la cronificació de la situació. // No resulta fàcil explicar i, encara menys, convèncer els ciutadans que el seu “dolor de columna” no depèn del fet que hi tinga “desgastos”, “pinçaments” ni “hèrnies”, en molts casos, sinó que el seu cervell valora que la columna està danyada, és vulnerable i, per tant no ha de ser utilitzada o s’ha de fer amb cura. El dolor, les contractures (músculs fent la seva feina de protegir una zona catalogada com a vulnerable) i la desmotivació motora aconsegueixen que l’individu “col·labore” en la protecció. D’aquesta manera no només es produeix sofriment i limitació innecessària, sinó que, a llarg termini, la columna pateix físicament per l’aplicació crònica d’un programa de protecció, igual que les artèries pateixen si es manté una pressió innecessàriament alta al circuit circulatori.”

(Pàgs. 222-223, “Premis i càstigs”) “L’anomenat sistema d’aversió-recompensa és el que organitza les pressions sobre la seua conducta perquè faça el que en cada moment es decideix que ha de ser fet. En realitat és un debat obert i el curs de les decisions pot canviar. La seua missió és la d’intervenir amb convicció en la defensa de la tesi: no passa res !, tot això és un disbarat!, no tinc per què introduir un tòxic en el meu organisme per recuperar la tranquil·litat!, no té sentit que puge 10 pisos per l’escala perquè tinc por d’entrar a l’ascensor! […] Els aprenentatges que paguen la pena exigeixen esforç i certa dificultat. No desfaça l’après rere la primera desfeta. Oblide’s de la solució. Ja hi arribarà si treballa bé el tema de la modificació de les seues conviccions.”

(Pàg. 249-250, “Homo sapiens ma non tropo”) “Recordeu: hi ha una presa de decisió en el vostre cervell. És la conseqüència d’un procés complex d’aprenentatge influït per la cultura. El dolor és una decisió cerebral. [En la migranya i el dolor crònic] És una decisió errònia, innecessària, injustificada, que fa patir absurda i costosament. No hi ha benefici ni per a vostè ni per a l’organisme. La decisió està presa. S’inicia el procés. És urgent que s’active la detecció de l’errada. Inicieu el debat. Exigesca argumentadament la revocació de la decisió a l’assemblea de neurones. Intervinga en el debat. Si recorre a la cambra fosca i al calmant, ha perdut una batalla, no l’ha guanyada. El sistema d’aversió-recompensa hi ha imposat la seua irracionalitat. Encertar amb un fàrmac és, en aquests casos, una errada. No és el fàrmac el que ha tornat la pau química al vostre interior, sinó el gest d’obediència a un cervell que li exigeix, per imperatiu de les seues conviccions, que ha de procedir a prendre el calmant i protegir-se dels estímuls del món. // Accepteu les desfetes però no les arxiveu com èxits de la vostra decisió o com un acte inevitable: “he hagut de prendre’m el calmant” vol dir el mateix que “he hagut de fumar-me un cigarret” per calmar-me. El cigar i l’analgèsic són efectivament “calmants”, però la veritable calma s’aconsegueix modificant les conviccions sobre perillositat. […] Si totes les nostres accions es guien per la consecució del benestar, segurament prendrem decisions errònies i no serem mai conscients de l’errada. La societat del benestar no ens fa més savis sinó més panxacontents i més vulnerables a l’errada. En realitat, la societat del benestar potència el malestar. Les estadístiques així ho deixen veure. L’espècie no va gaire sobrada de sensació de benestar.”

(Pàg. 257, “La societat del malestar”) “Tot ens fa pensar que l’organisme necessita esforçar-se per a trobar-se bé. Descobrir la dosi adient de superació de l’adversitat no és gaire fàcil, però les nostres neurones i, doncs, tot el nostre organisme i nosaltres mateixos agraïm que tot ens coste una mica d’aconseguir. Tal vegada això explique l’efecte beneficiós de l’exercici físic sobre la salut.”

(Pàg. 298, “Canviar el xip”) “Et costarà assumir la responsabilitat i potser no l’assumesques mai, perquè el teu cervell et prohibesca canviar de conviccions. Ja saps… el parlament neuronal …  el sistema de recompensa… l’autoengany. Hi ha una tendència poderosa cerebral al servilisme oficial, a l’acceptació d’allò oficialment correcte, a l’evitació del que és políticament incorrecte. No interessa pas la “veritat veritable”, sinó la “veritat operativa”, la que ens facilita la decisió diagnòstica i terapèutica, el recer garantit a dins del grup.”

(Pàg. 329, “Epíleg”) “Un únic consell… racionalitze… controle amb el coneixement… les tendències emocionals del vostre cervell… alimentades per la cultura alarmista. […] La Natura, l’evolució, ha acoblat les sensacions plaents a qüestions que se’ns resisteixen i que impliquen esforç i incertesa… El cervell biològic està seleccionat per a un entorn difícil, sense pastisseries. No es refie de les facilitats del nostre món modern.”

Com deia a l’apunt anterior, el que cal fer per superar la migranya i el dolor crònic és aconseguir que el nostre cervell funcione de forma raonable i sensata; perquè hem de saber que aquest òrgan central, en concret la seua xarxa neuronal, presenta una plasticitat tal que permet canviar les seues connexions durant tota la vida. La nostra capacitat d’aprenentatge és immensa; però per aprendre coses noves hem de canviar la font de saviesa. Sovint som temptats a seguir camins fàcils, malgrat que estiguen equivocats; massa vegades, però, sabem que els camins encertats són els més complexos, els més difícils. Per canviar un paradigma cal arriscar-se. Cal vèncer les pors que hi tenim als canvis. Per fer-ho, cal coneixement, coratge i constància. Comprendre el que passa ens fa vèncer la temença ignorant. El dolor crònic no és pas irreversible: depèn de nosaltres el superar-lo. Un llibre tan didàctic i amè com el d’Arturo Goicoechea és una autèntica joia en aquest sentit i una oportunitat increïble d’agafar la saviesa que necessitem per bandejar camins erronis i encetar camins de benestar. Al capdavall, el coneixement sempre és bo i, doncs, no hi tenim res a perdre sinó el dolor.

Moltes gràcies, Arturo, David, Lorimer, Rafael…!