Observar, llegir, escriure

“Vostès menteixen, els hi manquen dades i amaguen la seua ànsia de privatitzar. Vostès privatitzen en contra de la salut dels ciutadans, de la saviesa i la dignitat dels professionals, en contra de l’interès general. Volen quedar-se amb el que és de tothom…” (“ La Sanidad no se vende”, Beiras Cal, H. i Sánchez Bayle, M. –coords.–, Ediciones Akal, 2015).

De lladres i mentiders hi ha sobrers arreu (que ens ho diguen als catalanoparlants, que patim un imperialisme espanyol que de fa segles malda per anorrear-nos la llengua i la dignitat); però en aquest apunt volia fer insistència en aquells que, transformant-la en mercaderia, ens roben un dels drets universals més preuats per a la vida: la salut (i, atenció!, n’hi ha tants a la metròpoli com ací a les colònies).

L’any 1947 l’OMS canviava la definició de salut, de la visió negativa d’absència de malaltia a una de més precisa i positiva: un estat de complet benestar físic, mental i social. Llavors, la salut esdevenia un dret bàsic a garantir a la societat.

Fam i guerres són els factors responsables de la major part de la mala salut al món. Als països del nord més ric hom acostuma a atribuir l’estat de salut de la població als estils de vida i al medi ambient, però bona cosa de la població mundial és condemnada a viure en la pobresa i la violència; no té l’opció de triar, com tampoc la tenen els més empobrits dels països rics. Certament, no hem d’oblidar el pes cabdal que hi tenen els determinants socials en la salut, com, per exemple, la manca  d’ingressos mínims, l’atur o la feina precària, el racisme, l’exclusió social, la manca de protecció infantil, d’educació o d’un habitatge digne, els quals augmenten enormement el risc de fer-nos perdre la salut. Les desigualtats socioeconòmiques són l’arrel de molts dels problemes de salut que es presenten al món. Llavors, la salut pública hauria de moure’s des dels “estils de vida” cap a les “condicions de vida”.

Als països més desenvolupats les principals causes de malaltia i mortalitat –biologia, medi ambient i condicions de vida, que hom estima en un 90 % de pes causal— reben menys pressupost que l’assistència sanitària pròpiament dita; tanmateix, si més no en aquest 10 % que abasten, els sistemes d’assistència sanitària pública i universal poder ajudar a reduir les desigualtats socials. La salut pública té un caràcter transversal a la societat, depèn també d’àrees de gestió diferents de la pròpiament curativa i, doncs, les seues estructures organitzatives haurien de situar-se al cim de l’acció política. Tanmateix, en comptes d’això, va i els lladres de sempre, els qui retenen la major part del capital i els mitjans de producció, i ens esclavitzen, amb l’ajut de polítics corruptes i mitjans d’(in)comunicació, estan quedant-se també amb la nostra sanitat, per a fer més negoci amb un dret que és de tots. De fa dècades estem assistint a una manipulació sistemàtica de l’opinió pública, emprant els mal anomenats mitjans de comunicació. Els privatitzadors —lobbies de la indústria sanitària, col·legis professionals, polítics, ideòlegs, gerents…— menteixen quan diuen que volen millorar la sanitat pública o assegurar el seu futur afavorint tot el contrari.

Els inversors privats i els polítics ultraliberals que els representen menteixen quan parlen de manca de sostenibilitat o manca d’eficiència (flexibilitat, modernització) del sistema de salut actual, amagant els seus interessos depredadors. Volen desprestigiar-lo i desmuntar-lo per a quedar-se amb els seus serveis més lucratius, obrint noves àrees de negoci en un sector que mou molts diners. Fan veure, falsament, que la gestió privada de la sanitat és millor i més eficient que no la pública.

En aquest sentit, la descaradura de l’actual presidenta de la comunitat-capital de l’imperi espanyol és un exemple actual de polític titella, corrupte i pocavergonya: retalla despeses públiques, retalla el personal sanitari, desmunta l’atenció primària…, provocant una pitjor atenció sanitària, i en acabant té la barra d’acusar els treballadors dels centres públics de malfaeners i boicotadors, quan són aquests els qui amb el seu esforç, fins i tot arriscant la pròpia salut, hi han evitat un desastre major en la pandèmia que patim.

“El missatge privatitzador sempre va molt ben embolicat, de manera que res sembla el que és, tot es proposa pel bé de la ciutadania, per la salut de les persones, per a millorar el servei, etc. Cal saber separar el màrqueting (l’embolcall ple de ‘glamour’) de la deplorable realitat del contingut (retalls, deteriorament, desigualtat, beneficis empresarials, etc.); cal anar-ne a fons, a la lletra petita, i no deixar-se entabanar per les aparences.” (op. cit., p. 276).

El llibre que us vull presentar en aquest apunt, “La Sanidad no se vende. Manual para la defensa de la Sanidad Pública” (Akal, 2015), en el que intervenen vuit autors, metges i membres d’associacions per a la defensa de la Sanitat Pública, sobretot gallecs, coordinats per Hixinio Beiras Cal i Marciano Sánchez Bayle, vol ser una eina per a encoratjar l’activisme en la promoció i defensa d’allò públic, més concretament de la Sanitat Pública. Els vint-i-set articles que componen l’assaig volen aportar-nos el coneixement necessari per a poder actuar eficaçment en aquesta lluita justa i necessària; perquè la publicitat al servei de les grans corporacions ens presenta missatges que ens confonen, fins al punt que allò dolent ho presenten com a bo, allò fals com a cert. Una àrea més sotmesa a l’imperi de la mentida al servei dels amos del poder i els diners. Tot seguit us mostraré algunes dades importants que he trobat durant la seua lectura.

Els estudis evidencien que l’afany de lucre en la sanitat entra en conflicte amb la qualitat del serveis preventius i curatius que es presten a la població. La minva de la capacitat de gestió de l’atenció primària, que apliquen els polítics neoliberals, transformant-la en subsidiària de la xarxa hospitalària, equival a fer minvar la seua funció preventiva i de promoció de la salut, la més important de la sanitat. I ho fan perquè aquesta branca bàsica de la sanitat dona pocs beneficis a aquests mercaders de la salut. A més, a aquests no els interessa la prevenció primària ni la promoció d’hàbits saludables, responsables d’una dràstica reducció de les malalties –segons l’OMS.

L’afany de lucre també afavoreix la corrupció mèdica (malalties inventades, prescripció de medicaments sobrers o que no curen, intervencions quirúrgiques perjudicials) i es tradueix en un excés de medicalització i de tractaments hospitalaris innecessaris, causes importants de malalties i de mort. Fins al punt que molts estudis assenyalen la Iatrogènia assistencial com la 3ª causa de mort després dels problemes cardiovasculars i el càncer.

Les despeses administratives de la sanitat privada són 10 vegades superiors a les de la pública, la qual cosa desmenteix  les falses acusacions d’ineficiència d’aquesta darrera, que serveixen de coartada per als privatitzadors. Són les retallades allò que n’augmenta la ineficiència, els retards assistencials, que en malmet la qualitat i la satisfacció dels usuaris (com en el cas lamentable abans esmentat, d’actualitat a la política madrilenya). Amb aquest deteriorament intencionat de la sanitat pública, per part dels poders públics còmplices, hom cerca fer realitat el que no ho és pas: que allò privat és millor.

L’escàndol encara és més greu: moltes empreses i asseguradores privades de la sanitat sobreviuen gràcies a les subvencions públiques, de forma que l’anomenada eufemísticament “col·laboració publico-privada” ens resulta prou més costosa que no la pública d’origen: multiplica per 7 aquest cost i provoca un endeutament per a les futures generacions.

Més dades objectives a favor de la sanitat pública: Estats con l’espanyol o el japonès, amb la meitat de despesa sanitària que els EUA –model exclusivament privat–, els superen clarament en esperança de vida i altres indicadors de salut. No és pas cert que a major despesa sanitària siguen millors aquests indicadors; hi ha un límit a partir del qual la despesa és ineficient o fins i tot contraproduent… I de raons, en podem trobar força més en aquest manual que us he presentat.

Cal que engeguem i recolzem la lluita individual i col·lectiva en defensa de la sanitat pública, un model de gestió amb mancances i millores pendents, però que ha demostrat donar bons resultats, el qual està sent desarmat, descapitalitzat i privatitzat, atacat per tots els costats (BM, FMI, OMC, OMS, ONU, governs, polítics, consultores, bancs, multinacionals…). I més ara que la globalització ha permès la conquesta del poder de decisió a les companyies multinacionals; uns monstres que ara controlen els governs i els organismes que regulen les relacions comercials al món. La desacomplexada privatització que s’està produint arreu està posant en perill el dret a la salut de tothom. Cal una permanent mobilització social per a restaurar aquest dret. Cal una aliança entre els professionals mèdics i els pacients informats per a fer-li front. Aquest llibre és una oportunitat perquè assolim coneixement sobre aquesta qüestió cabdal per a la nostra vida. Com he llegit en algun lloc, defensar la sanitat pública és un signe de civilització.

“A l’empara de la crisi, que ells mateixos provocaren, els voltors de l’especulació financera i els seus còmplices de la política estan procedint a una expropiació dels nostres drets cívics. […] Així es completa el cercle depredatori. Eliminen l’estat del benestar, ens expropien drets consolidats i substitueixen la justícia per caritat. Passem de ciutadans a súbdits i [encara] hauríem d’estar agraïts per la generositat dels poderosos, que [són tan “altruistes” que] ens donen la seua protecció. […] Tota aquesta energia [ràbia] haurà de canalitzar-se i aplegar-se per a construir alternatives que frenen el domini actual de les forces de la cobdícia dedicades al saqueig.” (op. cit., p. 193-195).