Observar, llegir, escriure

Un pare que estima, que encomana la seua saviesa, que aconsella, que mai no imposa res, que encoratja a viure, que dóna llibertat sense oblidar la solidaritat envers la resta de la societat… un pare com cal.

L’Eudald Carbonell és un pare tardà que ha escrit una petita obra al seu fill encara petit; petita en extensió però gran en profunditat del missatge o, millor, missatges que transmet, que són un resum del que ha aprés durant la seua vida.

He llegit amb força atenció aquesta darrera obra d’un dels nostres arqueòlegs més reeixits, l’obra més personal –on el podem conèixer millor-, i no m’ha decebut pas. Llegint-lo, he aprés com pensa l’autor i he repassat diversos elements fonamentals per a la vida, ajudant-me a copsar-los millor.

Senzilla i tendra com la imatge de la portada, clara i planera per fer-se entendre, sincera i directa -sense eufemismes-, volgudament curta però força suggeridora, és més una reflexió que no pas un assaig, on vol transmetre la seua experiència de vida, primer com a persona sensible que és, però també com a expert arqueòleg, antropòleg i historiador; un apassionat de la ciència, la solidaritat i la vida.

“L’arqueòleg i el futur” (Ara Llibres, 2013) està dedicat al seu estimat Olopte perquè el llegesca quan es faça gran i el puga entendre; però també el dedica a tots nosaltres, els lectors qui vulguem llegir-lo, per oferir-nos elements de meditació, per engrescar-nos a ser més lliures i treballar per un món més solidari i, per tant, més humà.

Ha estat un plaer resseguir els seus pensaments impresos a les pàgines del llibre, amb tot l’amor, la força i la humilitat que un científic del seu tarannà és capaç d’expressar.

Si em permeteu, tot seguit us presentaré un resum d’aquells pensaments de n’Eudald Carbonell que he trobat més interessants al llarg del llibre:

Creure o pensar?: Sempre pensar, mai creure. Les creences no serveixen per explicar la realitat, ja que es basen en fets no demostrats. La ciència es basa en preguntes i en respostes contrastades. Els pensants som optimistes i fruïm amb el coneixement i la bellesa de les explicacions i les prediccions científiques. Cal bandejar el dogmatisme i els ritus obsolets; però cal respectar qui sigui creient.

La pobresa: Causada per la manca d’igualtat d’oportunitats. La caritat no canvia res. Cal canviar el sistema d’explotació que encara continua ben viu. Cal fer realitat per a tothom els drets a tenir menjar, salut, aixopluc i educació, que han de ser bens públics i socialitzats.

La cooperació: Element fonamental del procés d’humanització. La cooperació és un tret humà que forma part de la nostra naturalesa més íntima, com ho és d’altres espècies que ens varen precedir. La cooperació entre humans és a la base de la nostra supervivència, en siguem o no conscients. La cooperació matisa l’individualisme disgregador i egoista. Ser un individu cooperatiu és la millor forma d’actuar dintre d’un sistema humà. Cal compartir els nostres coneixements i participar de forma activa en la societat.

L’amistat: Els amics són aquells que trobes més propers als teus valors i que volen compartir-los amb tu, encara que siguen lluny físicament. Però, tot i l’amistat, podem tenir diferents punts de vista, que cal respectar i que seran una font de creixement interior. La intransigència i el fanatisme trenquen l’amistat entre individus i pobles.

El coneixement: És aprenentatge i experiència, és el resultat d’aplicar la nostra intel·ligència a entendre la realitat passada, present i futura. És allò que ens fa humans. Adquirir coneixements no hauria de ser tan sols per trobar feina, sinó per desenvolupar un comportament més crític en les relacions personals i socials que establim.

La ciència: És una eina que els humans hem creat conseqüentment a l’evolució del coneixement i que es basa en l’anomenat mètode científic. Cal socialitzar la ciència. Cal potenciar la transdisciplinarietat científica per tal d’abordar les qüestions plantejades i tenir-ne una visió més integrada i global; més real, doncs. La ciència és absolutament necessària per continuar evolucionant cap a una societat més humana.

El treball en equip: Treballar en equip és pràcticament imprescindible per fer qualsevol cosa a la societat. La preparació física, psicològica i social són bàsiques perquè l’equip funcione com cal. “Els que són competents no han de competir”. Cal ser competents amb esforç i desplegant l’anomenada intel·ligència operativa.

La família: Té dues vessants contraposades: una positiva, com a mitjà de cohesió social, i una altra de negativa, com a mitjà de control social. Els lligams que ens uneixen a la família permeten al sistema econòmic i polític controlar-nos millor. Actualment hi ha formes de conviure diferents a la família tradicional (parelles de dos homes o dones, monoparentals…), que trenquen l’homogeneïtat i afavoreixen l’evolució cap a un món més humà.

Energia i futur: Els poderosos faran tot el que siga al seu abast per entrebancar la llibertat energètica. L’energia és a la base de tot el que som o el que fem; sense ella no podem progressar. La producció d’energia s’ha de fer de forma responsable en base a les necessitats reals, al respecte al medi ambient i a la solidaritat de l’espècie. L’energia també ha de ser un bé públic i socialitzat.

Aliment per a tothom: Cal treballar per una agricultura productiva però més ecològica. Cal controlar públicament la producció i la distribució d’animals i plantes transgènics. Cal distribuir els aliments de forma justa a través de lleis universals que n’impedeixin l’especulació, Cal disminuir el consum de carn. Cal augmentar la producció i consum de plantes marines.

El clima: Cal preservar l’equilibri del planeta. Cal lluitar contra els interessos i la demagògia dels poderosos, que neguen el canvi climàtic antropogènic i les seues conseqüències catastròfiques.

L’aigua: Els interessos de les empreses generalment són divergents dels interessos de tota la societat. Cal canviar la cultura sobre l’ús de l’aigua. Cal fer-ne un ús racional, d’acord amb les necessitats reals d’humans, plantes i animals. L’aigua és un bé públic que ha d’estar garantit per a tothom.

Fer-se gran: Cal aprofitar el coneixement que anem atresorant a la vida per actuar i generar objectius. Fer-nos a poc a poc més savis. Fer-se gran és un procés vital força agradable si has sabut viure de jove, si has aconseguit saber què és la vida, si has contribuït a millorar la societat que t’envolta i, especialment, a tu mateix.

El sexe: És una meravella que et crea dependència. És un fenomen que et produeix atracció cap al sexe oposat o cap al mateix sexe. En aquest tema no hem de ser dogmàtics, el sexe ha de ser una relació complaent. Totes les ideologies o religions que el veuen com quelcom negatiu o lligat només a la reproducció són errònies i cal bandejar-les.

La parla i el llenguatge: El llenguatge és una de les nostres adaptacions més importants assolides durant el transcurs de l’evolució. És allò que més ens ha humanitzat com a espècie i més ha transformat el món en un espai humà. L’equació -o espiral- humanitzadora: descobriment del foc ® reunió d’homínids al seu voltant ® increment de la sociabilitat ® parla més complexa ® més sociabilitat; tot partint de la base que l’Homo sapiens ja posseïa la capacitat d’articular paraules. La socialització ens fa humans i la comunicació n’és a la base. El valor de la comunicació no rau tan sols en donar i rebre informació, sinó en la possibilitat d’intercanviar idees i experiències per millorar-nos a nosaltres mateixos i a l’entorn. D’aquí la importància de dominar quantes més llengües millor.

Estudiar: Hem d’aprendre a gaudir estudiant. El millor fora que els estudis reglats –fins als universitaris- abraçaren tots els tipus de ciències que coneguem: exactes, de la vida i socials. És força important conèixer el que sabem fins ara de les diferents branques de la ciència, però encara ho és més usar aquest coneixement per fer-se persona humanitzada i per treballar per una societat millor, més lliure, justa i solidària. La informació i la formació ens fan més lliures. L’estudi i el coneixement no s’acaben mai; per ser persona, necessites tota la vida. Cal parar atenció al tipus de formació que ens donen, perquè a la nostra generació –en ple franquisme- fou anacrònica i irreal, allunyada del progrés humanitzador.

Treballar: És posar-se al servei de la societat per ajudar a construir-la. El treball ens fa humans o ens hauria de fer-ho, perquè encara ara suposa explotació de molts –les classes subalternes- per uns pocs –els propietaris dels mitjans de producció. El treball i els mitjans haurien de ser de tots –de la comunitat-, i l’objectiu de les tasques a desenvolupar hauria de ser cobrir les necessitats de tots –del conjunt de l’espècie-, no enriquir uns pocs. El treball al capitalisme és una forma alienant de sobreviure. El capitalisme és immoral. El treball té sentit si treballem per a tothom i tothom té dret a tenir-ne. El treball ha de ser alliberador, no una forma d’humiliació. Hem de treballar també per canviar el sistema actual d’explotació.

Investigar: Per investigar i per portar a terme qualsevol treball amb bons resultats cal perseverança, constància, imaginació i interès. Per investigar cal aplicar l’anomenat mètode científic, que implica seguir un protocol escrupolós per fer els assajos i que, perquè la hipòtesi assajada s’accepte com a bona, l’experiment es puga repetir en qualsevol lloc amb els mateixos resultats. Les descobertes i l’adquisició de coneixement són una meravella de la vida.

Socialitzar: És el concepte més humà de tots i el que més importància ha tingut en el pensament crític i progressista. Cal començar per la socialització del coneixement: comunicar el que saps; compartir pensaments i experiències –sempre de forma autocrítica- per fer avançar la societat cap a un canvi de paradigma, en una direcció humanitzadora.

Ideologia: Les revolucions que es porten a terme d’ara endavant haurien de ser democràtiques i pacífiques. Perquè es consolide un sistema comunista es necessita una societat més avançada: encara hi som massa animals, estem poc humanitzats. Cap ideologia té la veritat del que necessitem els humans, però n’hi ha que són més adients, per més socials, per afavorir les classes subalternes. Les ideologies són mitjans per millorar la societat, no són un fi en si mateixes. Cal evitar els dogmatismes. Cal exercitar l’autocrítica.

Política: No tots els polítics són corruptes, però cap d’ells ha fet quasi res per combatre aquesta xacra al seu entorn. No interessen els polítics que són màquines electoralistes ni partits transformats en estructures corporativistes. Cada vegada és més difícil diferenciar el que econòmicament proposen les dretes i les esquerres parlamentàries. Cal cercar d’altres formes de participació diferents als partits polítics. Cal implantar la democràcia directa ara que n’hi ha mitjans tècnics per fer-ho.

Catalunya: L’autor defensa Catalunya com a nació però no és nacionalista. Espera que l’apassionament actual dels catalans es refrede quan Catalunya siga un altre Estat d’Europa. Desitja que Castella i Catalunya s’arriben a entendre, perquè hi ha bona gent en tots dos territoris. La separació sempre és molt dolorosa, però és la millor opció si dos no s’entenen. Hom ha de respectar sempre la voluntat del poble, si és lliurement expressada.

A l’epíleg final, que anomena corol·lari, fa una síntesi de tot plegat, la qual us recomane llegir, si us ha agradat el que us he resumit fins ara.

Bona lectura!