Observar, llegir, escriure

Aquests dies, quan es commemora el 80è aniversari del trasllat a València del govern de l’Estat de la II República, que es trobava en lluita defensiva contra els colpistes que volien derrocar-la, en alguns, pocs, mitjans d’informació han volgut parlar-ne i també dels sofriments de la població civil d’aleshores, repetidament i cruelment bombardejada per l’aviació feixista a fi i efecte de terroritzar-la i minar les seues forces. Per la part que em toca, avui també he volgut fer memòria d’aquell malson.

<< Els bombardejos cruels i indiscriminats contra la població civil foren l’avantsala de la realitat posterior a l’1 d’abril de 1939: la repressió franquista de postguerra. Alguns atacs aeris són objecte actualment d’homenatges i de construcció d’espais de memòria; altres, oblidats durant dècades, han estat fruit d’estudis recents, com el cas del Maestrat. Malauradament, encara altres romanen oblidats per al gran públic. >> (Vicent Galiana, “Quan la mort cau del cel: el País Valencià baix les bombes feixistes”, La Directa, 03/11/2016.)

Alfonso, de renom “mañanitas”, mai no volia parlar dels seus anys d’infantesa, potser per la misèria, la fam i el dolor que hi van passar ell i la seua família. Amb els petits detalls que se li esmunyien, vaig poder reconstruir una part de la seua història. Una de petita entre la dels milers d’emigrants que hagueren d’eixir del seu petit país per poder viure dignament, amb la il·lusió de trobar feina i sostre al país de destinació, menats per la brama que s’escampava, malgrat que al fons de la seua consciència dubtaven si podrien canviar la seua condició d’esclaus en aquest món tan corrupte, on ells semblaven haver estat “predestinats” a la seua condició de perdedors. Si més no, podrien pujar la fillada i tenir-hi una casa on viure. Finalment, el pares d’Alfonso anaren a raure a un poble valencià de comarques, on la seua progènie, Alfonso inclòs, va poder reviscolar i esdevenir, sense saber-ho, la primera generació immigrada en adoptar la llengua i cultura del país d’acollida, oficialment assetjades i minoritzades pels mentors i botxins de les seues, castellanes o andaluses d’origen. Per ser exactes, aquella nissaga es va fer bilingüe i diglòssica, en valencià i castellà, que era el màxim que llavors es permetia.

Els pares d’Alfonso, Alfonso i Maria, venien de Linares, una vila minera emplaçada al nord d’Andalusia. El pare era minaire i la mare feia les feines que el patriarcat assignava a les dones: tenir cura de l’home, la casa i els fills; els quals ben aviat ompliren aquell espai, exigint-los més recursos, mentre els arribaven notícies esfereïdores de la forta crisi que afonava la mineria, el sector econòmic d’on treien els diners justets, que a penes els sustentaven a canvi de deixar-hi gairebé la pell.

[Des del 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera, davant la crisi que ja es patia per la baixa cotització del plom en els mercats internacionals, l’Estat va començar a subvencionar els propietaris de les mines amb pèrdues, mitjançant la creació del Consorci del Plom l’any 1928. Finalment, durant la II República es va descobrir que tot plegat havia estat una veritable tapadora per a realitzar negocis il·lícits. D’això es van beneficiar alguns polítics conservadors i ex-col·laboradors del règim anterior, encapçalats per un cacic de Linares. S’al·legaven costos de producció superiors als que realment tenia l’extracció del mineral, subcontractat a empreses que, al seu torn, contractaven a preu fet a treballadors a qui pagaven la meitat del que declaraven. També es notificaven al Consorci falses noves quantitats de mineral extret. Davant l’escàndol, el Consorci va ser abandonat per les grans empreses productores de plom i l’atur obrer va augmentar a Linares i La Carolina, ja que molts petits propietaris de mines i subcontractes es van veure forçats a aturar la producció. En el període 1931-35, en el conjunt de l’Estat tant la producció com el benefici directe del plom en barres es van reduir al 65% del que tenia de mitjana el lustre anterior. Mentre el fons regulador va poder cobrir els dèficits de les mines propietat dels sindicats patronals, es va poder sostenir-hi la feina. Amb el districte miner de Linares completament arruïnat, els conflictes laborals i socials van ser una constant de tot el període. Es va produir la radicalització del moviment obrer miner, que va arribar a demanar al Govern republicà que obligàs les empreses a explotar les mines que estiguessen aturades o que es procedís a la seua confiscació per ser transferides als treballadors. Al març i l’abril del 1934 tornava a enfonsar-se el preu del plom, accentuant la crisi que motivaria la vaga revolucionària d’octubre d’aquell any, que va afectar aquesta conca minera. Després de la vaga, les autoritats van aplicar una dura i injusta repressió que va ofegar el moviment obrer miner, silenciat a la premsa per la censura i la suspensió dels periòdics obrers. Per moltes iniciatives polítiques que es donassen, la mineria del plom de Linares no podia salvar-se. El problema era estructural i no pas conjuntural. (Font: Gabriel García Moya, “Linares durante la II República española (1931-1936)”, tesi doctoral, juliol 2015.)]

Tancaren les mines. Alfonso es va quedar sense feina. Ell i la família hagueren de marxar perquè no tenien ingressos per a viure. Un dia del primer lustre dels anys 30 del segle passat, que no oblidarien mai, els pares l’agafaren a ell i als seus quatre germans, tots ben petits i un que era a punt de nàixer, i uns quants fardells de roba i queviures, i pujaren al tren que els portaria des de Sierra Morena fins a les terres de la que imaginaven acollidora Mediterrània. Segons sembla, la seua destinació era el cinturó industrial de Barcelona; no obstant això, la Maria es va posar de part i hagueren de baixar a corre-cuita del tren, prou abans d’on volien anar. Ho feren a una estació de L’Horta Nord. Preguntant a uns i a altres on podrien estar-se mentre buscaven un lloc millor per a viure, van fer cap a la caseta d’un motor de reg, on va nàixer la Maruja. Entre la nounada i Juan, el fill major, es llevaven molts pocs anys, perquè Maria, en no fer servir cap mitjà anticonceptiu, es quedava en estat molt sovint.

Alfonso, el pare, va trobar feina al camp i més avant pogueren llogar una casa enfront d’una fàbrica de conserves vegetals, avui  tancada. Dissortadament, quan encara no havien arrelat a fons en el nou veïnat, una colla de sinistres càrrecs militars van proclamar un colp d’Estat contra la legalitat democràtica republicana. Eren uns feixistes assassins a sou dels explotadors de sempre (noblesa, terratinents, empresaris grossos, església catòlica…), que no volien perdre ni una mica dels seus injustos privilegis. Calia defensar la llibertat amenaçada i això engegà la guerra mal anomenada “civil”, del 36 al 39. Alfonso, el pare, malgrat estar bastant malmès pel treball a la mina, s’allistà en una columna de combatents republicans i se n’anà al front. Al fill que portava el seu nom això no li va agradar gens, perquè deixava la dona i els fills massa desemparats. Tot i ben petit com era, mai no li ho va perdonar.

La reconstrucció de la vida d’Alfonso i de Maria em porta amb passes insegures cap a aquell dia atziac de la guerra dels tres anys, quan a Maria, alta i guapa com poques, li mogué el part del seu sisè fill i se l’hagueren d’emportar cap a València, amb un cotxe que resseguia el “camirrel”, l’antiga calçada romana, objectiu habitual de l’aviació feixista, amb tan mala fortuna que, durant la passada d’una de les seues temudes “paves” (amagueu-vos, que ve la pava!), una bomba va caure de ple sobre el vehicle i va acabar amb la seua vida, la d’ella i la del fill que portava a dintre. Foren dues entre els milers de víctimes civils que moriren al País Valencià a causa dels covards i despietats bombardejos d’aquella incivil guerra; un exemple de l’horror que porten totes les guerres i de com s’acarnissen amb els més febles.

Quan passà aquella terrible desgràcia, els veïns s’hagueren de fer càrrec d’aquelles criatures que restaven òrfenes, per tenir-ne cura i buscar-les una solució. A Juan, el fill major, el posaren a fer feina a la caseta del guardabarreres del tren, on també va fer la vida. A Alfonso, el tercer, el posaren en amo: fou triat per un ric terratinent a qui li va agradar la seua disposició de bon xic i molt treballador (aleshores Alfonso, estalviador de mena, mai no aconseguia guardar diners, perquè els havia de repartir entre els seus germans). Pepe, el quart, es va obrir camí com va poder, fent feines diverses, primer d’aprenent, després com a obrer de vila. A Maruja, la petita, la donaren en adopció a un matrimoni que no podia tenir fills i que era molt bona gent.

De Paquita, la segon, en sabem ben poc, potser perquè, com a dona més gran de la xicalla, li va tocar la pitjor part: fer de mare del pare i dels germans. El que va transcendir de la seua vida no agradava als seus germans barons, tal vegada perquè la seua manera d’espavilar-se al món no casava gaire amb l’ideal patriarcal de dona quieta i submisa. Tan sols he sabut que més avant, quan el seu germà Alfonso ja era casat, Paquita, com feia d’habitud, li va demanar diners per anar-se’n a Barcelona a buscar feina (aquesta vegada no li’n va donar i no es parlaren mai més), on a la fi es va col·locar en una casa de mobles, propietat d’un vidu amb el qual va formar parella sense matrimoni. D’en Federico, el vidu, deien que era “un tros de pa beneït”, d’ella, però, que era una dona massa “fresca”. Ai, l’enveja!

Alfonso, el pare, tornà del front amb una salut força precària, amb les recialles de la feina a la mina de plom més agreujades, que li afectaven sobretot les extremitats superiors: amb prou feines podia valdre’s de les mans. A la fi, quan va quedar-se sol, se’n va anar a viure a casa del seu fill Pepe, on tenia una cambra a la banda de dalt. De tant en tant, també visitava el fill casat que portava el seu mateix nom, engrescat amb el seu nét de pocs mesos, que malauradament no se’n recorda de l’avi, perquè un parell d’anys després, quan un migdia apujà a la cambra a fer la becaina, no va tornar a baixar. Tingué, vull pensar, una mort ben dolça després de tant de patiment.

Alfonso i Maria eren els meus avis paterns, que no vaig arribar a conèixer.

Reposeu en pau. Us he deixat un petit i afectuós raconet a la meua memòria.