Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

8 de novembre de 2021
0 comentaris

La criminalització de la dissidència que més mal fa al Poder.

Ja sabem com les gasta el poder institucional legal –i l’il·legal– d’aquest regne d’espanya, al servei de les elits extractivistes amb seu a la capital, quan se li obliga a replantejar la seua ideologia imperialista espanyola, abillada amb un patriotisme fal·laç, però farcida de corrupció i diners; diners que xuclen a la perifèria i no dubten pas a portar-los fora del país, per a evadir els impostos que els pertocarien com a “patriotes exemplars”. Quan els catalans o els altres pobles annexionats per l’Estat espanyol hem reclamat de debò el dret democràtic universal de decidir el nostre futur, les institucions centralistes sempre ens ho han negat i, quan davant el seu persistent rebuig al diàleg hem tirat pel dret, la repressió ha estat desproporcionada, com passa ara mateix amb totes aquelles persones que els tribunals postfranquistes han jutjat responsables del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017 o de les accions que se’n derivaren, amb el vergonyós seguidisme acrític dels mitjans del règim.

Aquest tipus de dissidència, però –i no la vull pas menystenir— no és potser la que més mal fa als Estats despòtics –“il·lustrats” o no– que es reparteixen el món, sinó aquella que posa radicalment en dubte els seus fonaments teòricament positius –presumiblement generadors d’institucions que governarien a tothom, sota l’imperi d’unes lleis anivelladores que cercarien el benestar i la seguretat general–, revelant el seu ver rostre opressor, esclavitzador de la majoria –per a ell subalterna– al servei de les elits, les quals directament o indirecta segrestarien el poder del poble, mitjançant manipulades representacions institucionals. Un potencial subversiu de l’statu quo polític, socioeconòmic i cultural que ha tingut i té el moviment anarquista o llibertari, el qual ha gaudit en el passat de més capacitat de penetració popular que no pas ara, potser precisament per la criminalització que ha sofert per part dels Estats de tots els colors polítics i els seus mitjans coercitius i de propaganda.

Ara fa poc l’editorial Calúmnia ha tret a la venda un petit assaig de l’activista compromès Ruymán Rodríguez, membre de la FAGC (Federació Anarquista de Gran Canària) i del SIGC (Sindicat d’Inquilins de Gran Canària), basat en una conferència presentada per l’autor, amb el títol “Leyenda negra. La criminalización del anarquismo a través de la historia”, en la contraportada del qual podem llegir:

La premsa construeix periòdicament un anarquisme imaginari, amb nombrosos grups de revolucionaris professionals que es dediquen a viatjar pel món sembrant disturbis. I encara hi ha molts companys anarquistes que compren el relat. Tant de bo fos cert. Però la realitat és molt més mundana: quan els Estats exageren deliberadament el potencial subversiu dels anarquistes no sols busquen construir un boc expiatori, sinó també desfermar una repressió exemplificant i desproporcionada que altrament no podrien justificar. L’anarquisme és un objectiu fàcil i recurrent perquè, com hem vist, s’ha elaborat al seu voltant una veritable i infundada «llegenda negra» embastada amb mil prejudicis i llocs comuns. Aquesta llegenda és la que ha possibilitat que una tortura a comissaria, una mort a la presó, una condemna de 40 anys, siguin menys alarmants si els que les pateixen porten a sobre el «signe de Caín» de l’anarquia.”

La seua lectura me l’ha fet valorar com un petit llibre important, si no imprescindible, tenint en compte la manipulació que ha emprat i empra el poder corrupte i els seus mitjans per a criminalitzar la imatge d’aquesta opció ideològica il·luminadora; un moviment llibertari, igualitari i solidari, fonamentalment democràtic i ètic, històricament precursor de canvis socials i culturals alliberadors, que sempre ha fet por als governs i els Estats, tant capitalistes com “comunistes”, perquè destapa la seua funció primordial de defensa autoritària dels privilegis i interessos d’una minoria dominadora i explotadora de la majoria d’éssers humans i dels limitats recursos del planeta. I més ara, quan, com hi escriu l’autor, ens trobem davant un dels períodes històrics en què els oprimits s’identifiquen més amb qui els oprimeix, fruit de l’adoctrinament educacional, la repressió violenta de la dissidència, la propaganda aclaparadora, l’oci embrutidor i la dictadura del consum.

Els mitjans emprats pels Estats per a criminalitzar aquesta dissidència pregona conjuminen muntatges policials –creant proves falses, armant atemptats de falsa bandera–, infiltració de falsos militants –que fan de confidents, instigadors o executors d’atemptats–, judicis falsos i sense garanties democràtiques –perpetrats per jutges prevaricadors— amb sentències injustes i desproporcionades –assassinats legals, cadena perpètua, treballs forçats, cel·les de càstig–, execucions durant els trasllats –fent desaparèixer els cossos– i difamacions i mentides escampades pels mitjans d’informació del Poder.

Certament hi va haver militants anarquistes d’arreu del món que, a títol personal, com a revenja davant una repressió injusta i brutal desfermada contra el seus companys –assassinats legals o il·legals, massacres, excessos d’un poder venjatiu intolerable— van atemptar amb major o menor fortuna contra alguna autoritat responsable –directament o indirecta– de la matança. Aquesta estigmatització anarquista pujava de to en el tombant del segle XX, tant a Europa com a Rússia o els EUA, arran d’una escalada d’atemptats aïllats contra algun dels seus capitosts. Des de llavors, la imatge dels anarquistes i l’anarquisme mateix ha restat força tergiversada –com a sinònim de caos i violència indiscriminada–, justificant les lleis antianarquistes que es proclamaven arreu i la malvolença de la gent “benpensant”, que penetrava fins i tot en tot tipus de productes culturals i populars; i va forçar els cercles anarquistes a trobar una paraula substitutòria que els resultàs més protectora; així naixia el terme “llibertari”.

Pense que paga la pena fer-hi un colp d’ull als esdeveniments repressius i infamants, desgranats i resumits per en Ruymán, com les lleis “anti-ranters” a l’Anglaterra del segle XVII, la difamació i sagnant repressió contra desenes de milers de represaliats rere la derrota de la Comuna de París (1871), el muntatge policial de “La Mano Negra” a l’Andalusia de finals del segle XIX, la “Tragèdia de Haymarket” que va portar a la injusta execució de vuit anarquistes  –els “Màrtirs de Chicago”, en honor dels quals s’establí la commemoració del 1er de Maig com a “Diada dels Treballadors”–, el “Procés de Montjuïc” contra quatre-cents anarquistes, obrers i intel·lectuals per un atemptat de falsa bandera el 1896, la venjança exemplaritzant d’un grapat de caps de turc –entre els quals el lloat mestre racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia– arran de la “Setmana Tràgica” (1909), la persecució i assassinat d’anarquistes pels bolxevics durant i després de la Revolució Russa del 1917, l’afusellament el 1915 als EUA del trobador i sindicalista de la IWW, Joe Hill, acusat d’assassinat en un muntatge policial, el “Cas Kotoku” al Japó, l’execució injustificada dels anarquistes “Sacco i Vanzetti” als EUA el 1927 o el d’uns altres migrants italians i militants anarquistes a l’Argentina del 1931 –mitjançant falses inculpacions–, la massacre desmesurada de “Casas Viejas” el 1933 durant la II República espanyola per haver proclamat el comunisme llibertari, el descrèdit i la violència desfermades pels comunistes prosoviètics contra els anarquistes –amb la connivència dels partits liberals burgesos— durant la darrera Guerra Civil espanyola, els assassinats i la repressió brutal de la dictadura franquista sobre qualsevol dissidència, el atemptats de falsa bandera a Itàlia de finals dels 1960 i a l’Espanya de la Transició amb el “Cas Scala” (1978), on set joves anarquistes foren injustament acusats de l’incendi d’aquesta sala de festes, per tal de desprestigiar la CNT, que llavors tornava a revifar; atemptat organitzat per un confident de la policia infiltrat al sindicat; etc., etc. I la criminalització que continua quan convé als poders fàctics, amb l’actuació de les clavegueres de l’Estat o “Deep State” i la difusió de notícies falses i ocultació de proves i de sentències exculpatòries –en acusacions contra militants anarquistes– per part dels mitjans d’informació submisos al Poder.

La por a l’anarquia és la por a ser lliures i per tant iguals, una por que intel·ligentment ens ha inculcat un Sistema al qual no li interessa que siguem cap d’aquestes coses.” (p. 21).

Això ens demostra que el que més por fa de l’anarquisme és la seua capacitat per a, tot i essent una petita força d’oposició al carrer, desenvolupar un discurs sincer i atractiu, radicalitzar situacions i persones, dissoldre idees preconcebudes, qüestionar principis que hom tenia per sagrats i intocables, demostrar que el suport mutu (la solidaritat recíproca entre iguals) és una garantia de supervivència i que l’acció directa (actuar sense delegacions ni intermediaris) és una solució real a problemes reals, arribar a la gent i, finalment, créixer.” (p. 139).

Evidentment, altres plantejaments ideològics poden resultar més segurs i respectables, però cap planteja de forma honesta un canvi integral de relacions i estructures que permeta a les persones concretes decidir autònomament tots i cadascun dels aspectes de les seues vides.” (p. 140).

Per això és tan important demostrar a cada passa que fem que no existeix una vida que pague la pena ser viscuda si no som amos de les nostres pròpies passes.” (p. 141).


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.