Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

18 d'octubre de 2021
0 comentaris

Crítica i esperança al planeta dels desposseïts.

El meu món, la meva Terra, és una ruïna. Un planeta assolat per l’espècie humana. Ens vam multiplicar i vam engolir-ho tot i vam lluitar fins que no va quedar res, i llavors vam morir. No dominàvem ni l’apetit ni la violència; no ens vam adaptar. Ens vam destruir a nosaltres mateixos. Però primer vam destruir el món. No queden boscos en la meva Terra. L’aire és gris, el cel és gris, sempre hi fa calor. És habitable, encara és habitable… però no com ho és aquest món. Aquest és un món viu, una harmonia. El meu és una discòrdia. Vostès els odonians van escollir un desert; nosaltres els terrans vam crear un desert. […] Vam fracassar com a espècie, com a espècie social.” (“Els desposseïts”, Ursula K. Le Guin, Raig Verd editorial, 2019, p. 381).

Aquest estiu he triat una novel·la de ciència-ficció que feia anys volia llegir, multipremiada als EUA, país on va viure l’autora, i recomanada per gent compromesa amb la justícia social. Una novel·la escrita en la primera meitat dels anys setanta del segle passat (fa vora cinquanta anys!), ambientada en un planeta de la nostra galàxia i la seua lluna, situats a anys llum del nostre món terrícola, milers d’anys enllà de la catàstrofe que va assolar-lo junt amb l’espècie humana, fruit de la violència desfermada per una civilització extremadament depredadora i egoista, com la capitalista neoliberal actual. Aquesta joia ultrapassa les fites habituals del seu gènere, fugint dels tòpics més gastats, com éssers estranys amb poders màgics, robots humanoides, naus estrambòtiques, viatges interestel·lars ultraràpids (bé, al relat, les naus s’acosten a la velocitat de la llum) o imperis agressius que fan servir armes quimèriques. Una novel·la que ens distreu mentre apareixen diverses alternatives polítiques d’organització de la societat, amb una visió profundament crítica dels models que hi presenta. Si hi estem avesats, no ens hi constarà gens reconèixer les opcions capitalista, socialista autoritària i socialista en llibertat o anarquista; on la darrera, sense lliurar-se de les crítiques, és la que hi surt més ben parada.

El protagonista és un científic que viu a Anarres, un planeta que n’orbita un altre bastant proper: Urras; ambdós situats en una regió (relativament) veïna de la galàxia on també hi ha la Terra; planetes habitats per humans que es relacionen mitjançant el Consell de Governs Mundials, una mena d’ONU interplanetària, amb seu a Urras. Feia més d’un segle que els desposseïts d’Urras van revoltar-se contra els dirigents dels seus Estats, per a fer realitat el somni alliberador d’Odo, basat en la ideologia anarquista; però van perdre davant la superioritat de la força armada dels oligarques i van acceptar l’exili a Anarres, la lluna que feia de colònia minera d’Urras (pobra en terrenys de conreu, plantes i animals, i amb un clima força extrem), per a fer realitat el naixement d’un poble realment lliure. El protagonista és el primer anarresti que aconsegueix fer el viatge de tornada a Urras després de l’exili, per a rebre un premi atorgat pels seus col·legues físics urrastis i així poder establir un diàleg entre tots dos mons, tant científic com polític, amb l’esperança d’una reconciliació futura, vist que la revolució que va crear el món anarresti s’estava quedant estancada. Però la realitat d’Urras era molt més dura del que ell es pensava, amb una forta repressió dels desposseïts per part dels guardians de les elits i una guerra oberta entre estats autoritaris de diferent signe polític, però coincidents en un fort component identitari, que tapa les desigualtats que genera amb un nacionalisme o patriotisme perillós i ridícul.

A Urras tenien un clima benigne però gent egoista. Tots eren propietaris (“propiedors” en l’acurada traducció de Blanca Busquets), uns més que altres, i els més privilegiats ho controlaven tot amb serveis secrets, policies i militars, que no dubtaven a detenir o matar dissidents si calia. Maldaven per posseir i compartien ben poc. No coneixien cap altra relació que no fos la de possessió: hi estaven posseïts. Mentre uns, les elits, s’atipaven de menjar, altres es morien de gana, els desposseïts. Els urrastis estaven acostumats a considerar els estrangers com a inferiors; allò de la superioritat i la inferioritat, la jerarquia, era un assumpte fonamental en la vida social d’aquest món, malgrat les fórmules de cortesia que hi empraven. No acceptaven cap moral fora de les lleis, que estaven plenes de prohibicions. Les dones les consideraven inferiors als homes i restaven al seu servei; a més, no podien seguir estudis superiors ni desenvolupar tasques de direcció. Els mitjans de comunicació estaven molt manipulats (com a qualsevol règim autoritari), especialment els dirigits a la massa dominada (els anomenaven diaris “pinso”). L’Estat ho era tot i tot era per a l’Estat. Empraven l’explotació en lloc de la solidaritat. L’ensenyament hi tenia com a objectiu fonamental arribar a l’èxit professional, que sols aconseguien els membres de les classes benestants. Mantenien, sota la força de les lleis i les armes, una societat força desigual, amb tot de luxes innecessaris per als rics i una vergonyosa misèria per als pobres. Aquell règim tenia una façana neta i luxosa, però amagava una bruta i miserable caterva d’empobrits.

A Anarres no hi havia distinció entre la feina d’homes i dones. Res no era de ningú. Tot era per a fer servir, per a compartir. Res de prohibicions. La feina pesada, necessària però no desitjada, a més dels voluntaris, era reclutada en lleves especials, per torns rotatius d’una desena de dies. Se sentien orgullosos de fer la feina en grup. Els seus noms eren únics entre els vivents i de bell antuvi no permetien endevinar el seu sexe. La sexualitat era lliure i sense complexos quan la feien entre membres del mateix sexe. La seua ideologia política s’anomenava odoniana per la seua fundadora i estava basada en l’anarquisme. No feien servir diners. Les tasques d’administració i gestió eren portades a terme per una coordinadora de sindicats, federacions i individus que portaven a terme el treball productiu; no governava les persones, sols administrava la producció. Ningú no tenia cap autoritat per a donar suport ni per a impedir res. Només hi podien transmetre l’opinió de la gent, la valoració que feien de cadascú quant a consciència social (esdevenint una força molt poderosa). Des de bon començament, els colonitzadors exiliats van ser conscients que aquella centralització inevitable era una amenaça profunda, que s’havia de contrarestar amb una vigilància igual de profunda per a no malmetre la revolució, un projecte d’alliberament integral, d’anarquia, i caure en el que anomenaven el “propiedorat” d’Urras, on la gent eren “súbdits de governs basats en la iniquitat del poder, individus que eren inevitablement explotats per uns i explotadors d’altres, perquè havien consentit ser elements de l’Estat-Màquina” (p. 130). Als països anarrestis, “cap porta no tenia clau, poques estaven tancades. No hi havia enganys ni anuncis” (p. 119); “no existien els rangs ni la terminologia jeràrquica ni les fórmules convencionals respectuoses per adreçar-se a algú altre” (p. 122). A l’ensenyament no feien exàmens ni hi posaven notes. La d’Anarres era una societat pràctica, “potser massa pràctica, massa preocupada per la mera supervivència” (p. 157). Eren fills de l’exili d’Urras i no volien saber res del Vell Món; però el Món Lliure d’Anarres hi depenia: era una colònia minera d’Urras. També ací, la manipulació de l’opinió pública per part d’individus amb afany de poder aconseguia rebutjar les iniciatives de grups de joves crítics, impedint el canvi, ofegant la revolució; bastint així una burocràcia governada per una autoritat inadmesa i inadmissible en els principis de la fundadora del règim odonià.

Heus ací unes cites més d’aquesta magnífica obra:

La idea, per la seva mateixa naturalesa, necessita ésser comunicada: escrita, explicada, experimentada. La idea és com l’herba. Anhela la llum, li agraden les paraules, prospera en la barreja, creix amb més puixança quan és aixafada.” (p. 91).

Va intentar llegir un text elemental d’economia; el va avorrir com una mala cosa, era com escoltar algú que narrava interminablement un somni llarg i estúpid. No va poder obligar-se a entendre com funcionaven els bancs i tota la resta, ja que les operacions del capitalisme eren tan absurdes per ell com els ritus d’una religió primitiva, tan bàrbares, tan complicades i tan innecessàries.” (p. 151).

Vull que el meu poble surti de l’exili. Vaig venir aquí perquè no crec que vostès vulguin això a Thu. Ens tenen por, allí. Temen que portem la revolució, l’antiga, la real, la revolució per a la justícia que van començar i després van abandonar a mig fer.” (p. 159; “A-Io” és l’estat capitalista d’Urras que havia convidat el protagonista; “Thu” és un estat comunista/ socialista autoritari d’Urras).

Per fer un lladre, fes un propietari; per crear el crim, crea les lleis.” (p. 160)

Ningú no posseeix res que es pugui robar. Si vols alguna cosa, l’agafes del magatzem. Pel que fa a la violència, bé, no ho sé […]. Vostè m’assassinaria, normalment? I si volgués fer-ho, l’hi impediria una llei en contra de l’assassinat? La coerció és el mitjà menys eficaç per obtenir l’ordre.” (p. 170).

Aquí, vostès pensen que l’incentiu del treball és l’economia, la necessitat de diners o el desig del benefici; però on no existeixen el diners els motius reals són, potser, més clars. A les persones els agrada fer coses. Els agrada fer-les bé. […] A les persones els agrada fer allò en què tenen traça… Però la qüestió de fons és la dels fins i els mitjans. A l’últim, la feina es fa per la feina mateixa. És el plaer durador de la vida. La consciència íntima ho sap. I també la consciència social, l’opinió del veí. No hi ha cap altra recompensa, a Anarres, cap altra llei. El plaer d’un mateix i el respecte dels consemblants. Això és tot. En condicions així, l’opinió del consemblant es transforma en una força molt poderosa.” (p. 172; el protagonista parla d’A-Io).

La repressió no esclafa idees, L’únic mètode per esclafar-les és ignorar-les. Negar-se a pensar, negar-se a canviar.” (p. 189).

La societat odoniana s’anomenava a ella mateixa anarquista, deia, però en realitat eren uns simples populistes primitius, l’ordre social dels quals operava sense govern aparent perquè eren molts pocs i no tenien estats veïns. Quan la seva propietat fos amenaçada per un rival agressiu, es despertarien en la realitat o bé serien aniquilats.  […] la llibertat és inútil si no tens armes per protegir-la.” (p. 228; un partidari del comunisme/ socialisme autoritari hi fa una crítica de l’odonianisme).

Els més forts, en l’existència de qualsevol espècie social, són els més socials. En termes humans, els més ètics. Miri, no tenim ni víctimes ni enemics, a Anarres. Només ens tenim els uns als altres. No s’aconsegueix cap tipus de força fent mal. Només debilitat.” (p. 246).

Un nen lliure de la culpa de la propietat i el pes de la competència econòmica creixerà amb la voluntat de fer allò que hi ha necessitat de fer i amb la capacitat de gaudir del que fa. És la feina inútil la que enterboleix el cor.” (p. 275).

Era fàcil compartir quan hi havia menjar suficient, o amb prou feines suficient, per a tots. Però i quan no n’hi havia prou? Llavors entrava en joc la força; la força dictant el dret; el poder i la seva eina, la violència, i el seu aliat més devot, l’ull que no hi vol veure.” (p. 285).

Sap el que la seva societat ha significat aquí, per nosaltres, aquests últims cent cinquanta anys? Sap que aquí quan algú li vol desitjar sort a un altre diu: ‘Que reneixis a Anarres!’. Saber que existeix, saber que hi ha una societat sense govern, sense policia, sense explotació econòmica, que mai més no podran dir que és un miratge, el somni d’un idealista!” (p. 326; hi parla un dels dissidents d’Urras).

Els mitjans són el fi… Odo ho va dir tota la vida. Només la pau porta la pau, només els actes justos porten la justícia!” (p. 327).

Alliberats del mite de l’Estat, la mutualitat i la reciprocitat de la societat i l’individu es feien evidents. A l’individu se li pot exigir el sacrifici, però mai el compromís: perquè, malgrat que només la societat pot oferir seguretat i estabilitat, només l’individu, la persona, té el poder de l’elecció moral; el poder del canvi, la funció essencial de la vida.” (p. 365-366).

Perquè no hi ha res, res a Urras que nosaltres els anarrestis necessitem! Vam marxar amb les mans buides, fa cent setanta anys, i vam fer bé. No vam prendre res. Perquè no hi ha res aquí llevat dels estats i les seves armes, els rics i les seves mentides, i els pobres i la seva misèria. No hi ha manera d’actuar justament, amb el cor net, a Urras. No es pot fer res en què el benefici no intervingui, i la por de perdre, i l’afany de poder. No pots desitjar ‘bon dia’ a ningú sense tenir present qui dels dos és ‘superior’, o sense intentar demostrar-ho. No pots comportar-te com un germà vers l’altra gent, l’has de manipular, o controlar, o obeir, o enganyar. No pots tocar una altra persona, i tanmateix no et deixen tranquil. No hi ha llibertat. És una capsa… Urras és una capsa, un paquet, amb tot d’embolcalls de cel blau i praderies i boscos i grans ciutats. I obres la caixa, i què hi ha dins? Un soterrani negre ple de pols, i un home mort. Un home a qui li van metrallar la mà perquè l’estenia als altres. Per fi he sigut a l’Infern.” (p. 380).

Moltes gràcies a l’autora, Úrsula K. Le Guin (que DEP), a la traductora, Blanca Busquets, i a Raig Verd per aquesta acurada edició en català.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.