Observar, llegir, escriure

“Havia de viure, continuar la lluita, sacrificar-se per mantenir encesa la fràgil flama del record, la memòria dels caiguts. Havia de sobreviure per explicar la veritat quan tot s’acabés, assenyalar els culpables i mostrar al món el preu pagat pels innocents, combatre la barbàrie amb totes les seves forces perquè tots aquells éssers sepultats als seus peus recuperessin la dignitat perduda, honrar els morts perquè algun dia els seus germans, els seus fills, poguessin tornar a caminar orgullosos pels carrers.” (“L’horror”, de Juan Luis Martínez González, editorial Apostroph, 2021, p. 125).

En Juan Luis va ingressar a l’exèrcit espanyol i va participar en missions de pau al conflicte bèl·lic a l’antiga Iugoslàvia –el territori dels eslaus del sud– que va acabar amb els Acords de Dayton el desembre del 1995. En Juan Luis Martínez González és un home manxec que va deixar de ser militar el 1999 i va fer cap a Barcelona on ha treballat en diverses feines i publicat la seua primera novel·la basada en la seua experiència in situ del conflicte, a més de consultar una extensa bibliografia sobre el tema, tal com s’indica a la contraportada del llibre. Actualment té previst publicar-ne una segona a la mateixa editorial: “Annual 1921, la matança dels innocents”, també en versió castellana, sobre aquella batalla perduda al Rif marroquí per les tropes colonials espanyoles, que va suposar la mort de milers de soldats ara fa un segle, amb un desenllaç desfavorable per a la metròpoli; una altra desfeta mal païda pel nacionalisme imperialista que encara ens domina.

“L’horror”, la novel·la que m’ha engrescat a escriure aquesta ressenya, narra la història d’un professor d’universitat a Sarajevo, que es veu forçat a agafar les armes, i d’una jove estudiant de secundària que es queda sola a mercè de la guerra i l’infortuni. La relació casual que sorgirà entre tots dos i el descobriment pel protagonista de la valuosa missió que suposaria contar-ne la veritat acabada la guerra els hi donen forces per a sobreviure a tant de sofriment físic i mental, a tanta fam, a tanta brutícia, a tant de xoc traumàtic per haver de matar en defensa pròpia, lluitar contra aquell extermini sistemàtic, també de la població civil, inclosos malalts, homes grans, dones i nens. Pel que conec del conflicte, l’obra vol ser fidel al que s’hi esdevingué i això l’atorga una vàlua especial; malgrat el desassossec que provoca tanta violència, tanta sang, tant de dolor infligit a uns humans innocents, per unes bèsties indignes de la seua espècie, mascles masclistes amerats d’alcohol i drogues, fanàtics assedegats de diners i de mort de persones que no ho mereixien pas. L’obra aconsegueix transmetre l’horror viscut i esdevé un al·legat contra la guerra, contra totes les guerres. Entenc que aquest “escriuré sobre l’horror”, frase que clou el llibre, no fou només la motivació del protagonista, sinó també la de l’autor. Pel que fa al text, resulta versemblant, clar, entenedor –malgrat alguna errada tipogràfica de poca importància–, amb un ritme ben resolt, que t’atrapa fins al final.

El conflicte dels Balcans va nàixer per una agressió brutal dels dirigents serbis que volien manar sobre tots els països de l’antiga Iugoslàvia, una vegada dissolta la federació que els unia, enmig d’una crisi econòmica i davant l’ascens electoral dels nacionalistes imperialistes serbis. Entre 1991 i 1995, al cor d’Europa, una guerra extraordinàriament cruel i sagnant va produir centenars de milers de morts i milions de desplaçats. Un conflicte armat que va portar l’antiga federació socialista iugoslava, on els seus diversos pobles vivien en pau, amb una llengua comuna amb petites variants i diferents però poc practicades religions –cristiana catòlica, cristiana ortodoxa i musulmana—, a enverinar la gent, a exacerbar els sentiments nacionalistes excloents, a parlar als mitjans oficials de llengües diferents, de creences incompatibles, d’antigues llegendes que els enfrontaven. Una profunda divisió conseqüència de les atrocitats comeses per uns i altres –inicialment per serbis i després per croats i altres com a resposta– en nom d’una suposada propietat sagrada de la terra que menava a una perversa i anticientífica neteja ètnica –assassinats massius de civils, execucions sumàries, tortures, mutilacions, violacions, camps de concentració, setges… Altra vegada en nom de la religió! Altra vegada el feixisme!— per a recuperar el que consideraven seu i que finalment ha servit per a afeblir i endarrerir encara més la bona gent que habita aquell tros bell i divers de la vella Europa.

Una tapadora ultranacionalista i ultrareligiosa que amagava els interessos econòmics i de poder de l’Estat profund –les famílies que manen realment i volen mantenir i augmentar el seu poder–, que en veure perillar els seus privilegis no van dubtar a manipular l’opinió pública, contractar mercenaris, armar paramilitars, traficar amb armes –i drogues– per a imposar la guerra a un poble afeblit i desinformat. Sense oblidar la col·laboració de la indústria d’armament mundial –inclosa l’espanyola, en què hi està implicada la gran banca i el rei “emèrit”–, amb els seus foscos negocis, amb la seua vergonyosa activitat en contra de la vida, que hauria de ser eradicada del planeta pel seu enorme perill per a la humanitat.

Un nacionalisme fals i excloent, pur feixisme, que és més comú del que ens fan creure, perquè tots el països hi participen en major o menor mesura. A l’Estat espanyol també tenim partits i mitjans de comunicació pagats per l’Estat profund que mai no deixen d’escampar mentides nacionalistes, neoliberals, masclistes i racistes per a enfrontar-nos i dividir-nos. Són sobretot els anomenats de dreta o extrema dreta, tot i que també hi col·laboren altres teòricament d’esquerra. Una infàmia i un perill que hem de combatre pacíficament entre tots, sense defallir, perquè ens hi juguem la vida digna que mereixem.

Tornant a la novel·la i per acabar, ací us en deixe una tria de frases:

“Als seus deliris, estimulats per les imatges de les víctimes i els ferits als bombardejos, es veia a si mateix al bell mig de la batalla, desarmat, indefens davant l’eixam de projectils i metralla incandescent que brunzia al seu voltant. Paralitzat pel pànic esperava impotent, patèticament vulnerable, que una bala penetrés la seva carn travessant la pell, estripant músculs, rebentant òrgans que vessaven els seus fluids viscosos, fumejants, amb el seu cos convertit en un anònim festí de mosques i cucs… Llavors despertava amarat de suor, disposat a afrontar un nou malson.” (p. 48, op. cit.).

“Seguint les instruccions de l’Estat Major de Milošević , els txètniks recolzaven amb aviació, artilleria i blindats les accions dels paramilitars, bandes de milicians fanàtics, delinqüents i saquejadors arribats de les muntanyes, pagesos empobrits de Sèrbia i Montenegro traïts pels seus veïns rics del sud, expulsats amb les seves famílies de les províncies que encara controlaven els croats, mercenaris russos, ucraïnesos, soldats de fortuna disposats a enriquir-se entre les despulles de la ciutat depurada per les flames.” (p. 54, op. cit.).

“Des del primer moment els assetjadors es van obstinar a demostrar que no hi havia cap lloc segur: hospitals, col·legis, mercats o refugis, qualsevol possible concentració de civils estava marcada al mapa del terror col·lectiu, amb les modernes armes de destrucció a distància sotmeses a les normes immutables del setge clàssic. Així, els ciutadans morien als carrers, aixecant barricades antitanc, sufocant incendis, fent la compra o a l’autobús; però també asseguts a les seves cases, al lavabo, dormint, fent l’amor…” (p. 55-56, op. cit.).

“La idea que un enemic implacable havia irromput a la seva vida destruint tot el que estimava començava a arrelar en el seu interior. Al principi no era més que un exercici conscient, una justificació recurrent a cada tret. Lentament, l’excusa anava adquirint un rostre concret, una presència tangible, amenaçadora: el franctirador del terrat, l’artiller que carregava els canons, homes arribats de lluny i atrets per l’olor de la sang, individus dominats per la voluntat de matar i la maldat absoluta. Si ell dubtava, ells no ho farien…” (p. 60, op. cit.).

“Allà jeien en fosca metàfora combatents serbis, croats, bosnians, eslovens, voluntaris estrangers al costat de centenars de civils; nens sorpresos per les bombes mentre dormien o jugant al carrer; ancians farts de tot, massa febles per adaptar-se a les noves normes de supervivència i que es deixaven matar a les avingudes, famílies senceres confiades en la seguretat dels refugis, milers d’històries unint el seu dolor en un crit silenciat pel poder de les armes. Sobre la terra remoguda s’endevinaven petits cràters oberts pels projectils dels morters i els canons antiaeris: els artillers duien la seva voluntat d’extermini fins al mateix cementiri. […] En el seu deliri envejava els silenciosos habitants d’aquell lloc, ja del tot aliens al terror, l’anihilació sistemàtica, alliberats de la pesada càrrega de despertar a l’horror quotidià. Quants coneguts, estudiants, veïns, camarades, homes i dones amb els quals s’havia creuat al carrer, als cafès, havien mort absurdament! Com podia continuar creient en la justícia, la humanitat, la compassió, principis universals orientats a una finalitat racional quan al costat d’un soldat anònim jeia la Jasmina Jović, morta amb només dos anys d’edat! Existia un límit a tant de patiment?” (p. 124-125, op. cit.).

“Resulta difícil acostumar-se al silenci. Ara que les armes callen i els homes contemplen incrèduls les despulles de la ciutat victoriosa, el futur es manifesta massa proper, un nou repte, tantes vegades somiat, per al qual no estem preparats. Els bojos udolen als carrers plens de malalts, nens curiosos, descreguts i mutilats que exhibeixen orgullosos les seves ferides clamant venjança; els morts de demà. Molts es preparen per a un viatge sense retorn, confiant que la distància curi les seves cicatrius, miraculosament. Uns altres simplement esperen. He decidit quedar-me i esperar jo també. […] Vaig ser mort i ara visc. Dormia i ara desperto. Continuo sent el mateix: els pecats comesos durant el somni no han aconseguit destruir la meva ànima. Què faré ara? Escriuré sobre l’horror…” (p. 300-301, op. cit.).

Tant de bo que llegir sobre aquest horror ens fes més antimilitaristes!