Observar, llegir, escriure

Avui, 21 de desembre, arribem al bell mig del solstici d’hivern i cada any per aquestes dates parle del Nadal del Sol en aquest blog i potser m’hi faig pesat –em faig vell–; però m’hi obliga la perseverança d’aquestes –i altres– festes oficials de caràcter religiós –cristià catòlic– i els “ninots” parlants que les escampen rient-los les gràcies, fent el ridícul com babaus amb l’excusa de la seua popularitat, repetint un discurs carrincló, melindrós i més fals que Judes, justificador d’un consumisme addictiu i massa vegades allunyat de la sana i necessària laïcitat, una concepció moderna de l’organització política de la societat –separació del poder polític i religiós– vergonyosament prou absent en aquesta paròdia d’Estat modern en què ens ha tocat viure. Quan m’entropessava amb aquest discurs  –perquè ara faig per defugir-lo–, em sentia tractat d’ignorant i no m’hi sabia avenir.

Quan era a la feina, m’emprenyava especialment aquella mena de “donar el condol” farisaic, que suposava l’obligació social de passar per cada cap o company per a felicitar-li el Nadal; malgrat que passades les festes, si les coses venien mal dades, no hi hauria cap mirament. Aquesta actitud, reflectida en la dita “Un Nadal no fa mal”, suposa trencar per tan sols per uns dies la regla del “campe qui puga”, que ens imposa la resta de l’any l’egoista i inhumà sistema capitalista neoliberal, defensat per polítics, jutges i funcionaris armats, al servei dels qui ens furten el poder i els diners. Evidentment, la dita també representa els excessos gastronòmics i etílics, que acostumen a acompanyar aquestes festes, on els plaers de la gola desvelen el seu origen pagà, en els excessos de les antigues “Saturnàlia” romanes.

Si encara no t’has desempallegat de l’adoctrinament religiós a què ens obligaven de menuts i ens han repetit insistentment de majors –per a mantenir-nos infantilitzats–, potser no ets conscient que cada 25 de desembre el que naix –renaix– de debò és l’estel més important per als habitants d’aquest planeta, el Sol. Ja ho sabien els humans que habitaven les terres properes a la mar Mediterrània fa milers d’anys, on la seua latitud, situació intermèdia entre el pol Nord i l’Equador, permetia aquest naixement aparent del nostre astre president uns dies després del solstici d’hivern, quan precisament aquesta bola de foc que ens dona la vida eixia d‘aquest període estacionari –“solstici” = sol quiet– de mínims, dels dies de menys hores de llum i calor de l’any. Aquells antecessors nostres adoraven el Sol com un déu i festejaven cada any que aquest principi vital tornàs a créixer dia rere dia. Els espavilats manaires del “negoci cristià”, al servei d’emperadors i tropa semblant, cap al segle IV s’apropiaren de la data i li trabucaren el sentit. Al capdavall, la religió cristiana ens ha endarrerit més que no ens pensem, ja que els humans prehistòrics adoraven les forces de la natura, unes divinitats més reals que no la misteriosa Trinitat del conte cristià. Vivint on va nàixer aquesta tradició, tenim l’oportunitat de saber la veritat de tot plegat. Més complicat ho tenen a les zones tropicals o equatorials, on les estacions gairebé ni es noten i el Sol no sembla morir ni nàixer tan clarament com ací. A la imatge adjunta us deixe la gràfica de l’evolució de la durada del dia abans i després del solstici d’hivern d’enguany a Bétera (Camp de Túria).

Això no vol pas dir que no hàgem de celebrar el Nadal, ni de bon tros; sinó fer-ho coneixedors del que això representa de debò. Al meu parer, celebrar al nostre país aquest Nadal del Sol –com a agraïment a la vida, per haver viscut amb salut un any més, i de pandèmia!– fora més adient que no pas el fals i pueril Nadal del “Jesuset” i fins i tot millor que fer-ho el “Cap d’Any”; perquè, encara que el cicle anual del sol ens permet fer-ho en qualsevol data –de fet, a d’altres indrets del món tenen dates i tradicions de començament d’any diferents–, a la nostra latitud n’hi ha un inici clar i ve marcat especialment i clara per aquest, gens misteriós, “renaixement” solar post solstici d’hivern.

Malgrat els feixistes que borden, gaudim sols o millor acompanyats d’aquestes festes del renaixement del Sol; perquè “Cada dia no és Nadal” i cal aprofitar qualsevol avinentesa per a construir bons moments, d’agraïment a la natura pel do d’estar vius, amb salut i energia per a portar a terme projectes de millora personal i social. Sempre fem per gaudir de les petites coses i éssers vius que ens envolten, de frases que llegim o escoltem cada dia, de la seua bellesa, del plaer i l’aprenentatge que ens forneixen…, del gust del que ens mengem, d’una carícia… Tempus fugit, carpe diem, que de vida no en tenim cap altra.

Bon Nadal del Sol per a tothom! Per molts anys!