El conflicte capital-vida: quan el mitjà esdevé un fi.

 

L‘economia es pot definir com la ciència [hi ha dubtes ben fonamentats sobre això] que estudia «com s’organitza una societat per produir els seus mitjans d’existència que, distribuïts entre els seus membres i consumits per ells, permeten que la societat puga produir-los de nou i així successivament, proveint-hi, d’una manera constantment renovada, la base material per al conjunt de la reproducció de la societat en el temps.» [Wikipedia, traduïda]

La crematística (del grec khrema, la riquesa, la possessió) és l’art de fer-se ric, d’adquirir riqueses. Segons Aristòtil, l’acumulació de diners per diners és una activitat contra natura que deshumanitza a aquells que s’hi lliuren. Seguint l’exemple de Plató, condemna el gust pel benefici i l’acumulació de riqueses. [Viquipèdia]

L’economia, que no és una ciència, sinó més aviat una tècnica (o potser un art?), fa anys i panys que s’ha lliscat cap al capitalisme i, en fer-ho, ha errat de contingut i de nom, malgrat el que volen fer-nos creure. L’enfocament que empra en els seus més que dubtosos principis (insistesc a recordar que no és pas una ciència i, doncs, els axiomes en què es basa no estan demostrats: són dogmes) prioritza els objectius financers i el benefici, posant èmfasi a facilitar la reproducció del capital i no de la vida, com hauria de ser. No és, doncs, pròpiament economia, sinó crematística. L’economia, per definició, hauria de tractar en primer lloc del benestar de les persones, del bé comú, i els diners només haurien de ser un mitjà per a aconseguir-ho. Però si el mitjà esdevé un fi, llavors tenim una altra cosa diferent. Insistim, l’economia capitalista, que és la que ens imposen des de fa segles, però sobretot la darrera versió neoliberal de les darreres dècades (amb la seua rabiosa “finançarització”), no és pas economia sinó crematística o monetarisme; és a dir, l’art de fer-se ric, sense importar com. Per això, en aquest “món de micos” en què tractem de viure domina la competitivitat i no l’ètica, malgrat el que puguen dir els papers oficials, com la majoria de les constitucions escrites del món, que ja sabem que, en la pràctica, acostumen a ser paper mullat; perquè les lleis que desenvolupen els seus pomposos articles, malgrat els eufemismes amb què les anomenen, porten a un altre objectiu bàsic, que és mantenir o augmentar les riqueses i el poder dels més rics i poderosos, que són a qui representen la generalitat dels polítics de torn.

Aquesta seria una visió més científica i alhora progressista o (si voleu) d’esquerres sobre l’economia. Tanmateix, podem dir que el feminisme va més enllà, ens aporta més clarividència sobre la qüestió. El feminisme veu com aquesta economia escandalosa que ens volen vendre com la millor possible (anomenem-la capitalisme, neoliberalisme, consumisme o com vulgueu) no solament menysté la vida, sinó que va contra la vida, de la major part de les persones i de la resta d’éssers que ens acompanyen al planeta Terra. El capital contra la vida.

Tothom ha escoltat força vegades que “els diners no donen la felicitat”. No pensarien el mateix, però i amb raó, aquells a qui el seu migrat salari no els permet arribar a fi de mes. I és que l’important no són els diners, sinó la satisfacció de les nostres necessitats, les bàsiques en primer lloc –menjar, beure, aixopluc, seguretat–, però també les afectives, de reconeixement i d’autorealització. Són aquestes darreres les que poden donar-nos una major quantitat d’espurnes de felicitat amb què alimentem la nostra curta vida. I si parem atenció gairebé totes tenen una dependència social. Tot i la seua estreta relació, cal no confondre desigs amb necessitats; en això el capitalisme-consumisme és un expert: sap com crear falses necessitats. Falses promeses de felicitat basades en l’individualisme i el consumisme compulsiu, que amaguen l’esclavatge de les nostres vides, dels qui podem consumir, i també l’exclusió, la misèria, el patiment i la mort dels desposseïts per la violència heteropatriarcal, que dissortadament domina aquest món i amb la qual ens hem fet còmplices, si més no indirectes. Cal, doncs, encetar o continuar el debat que ens porte a alternatives col·lectives viables (a curt, mitjà i llarg termini), que ens permeten bescanviar aquesta vella, falsa i insana economia que ens imposen, dedicada a la reproducció del capital (monetarisme en comptes d’economia), per una altra de vertadera: la dedicada al bé comú, a la reproducció de la vida, a la vida bona, a la vida que paga la pena viure. I en això, els feminismes tenen força coses a dir-nos, a proposar-nos per a aconseguir-ho.

Com m’agrada fer sempre que puc, també en aquesta qüestió donaré la veu als experts expressada en els llibres. Concretament he triat a Amaia Pérez Orozco, economista autora de “Subversión feminista de la economia” (Traficantes de sueños, 2014) i participant a “Terra de ningú” (obra col·lectiva centrada en el feminisme i l’independentisme, editada per Pol·len edicions en 2017). Serà, però, en un proper apunt.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.