Observant el temps i la vida

Tot cercant la veritat al bell mig de les paraules.

21 de juny de 2021
0 comentaris

25 anys de la guerra de Bòsnia. Un exemple de divisió extrema forçada per les elits, que ens dona pistes sobre el conflicte nacional a casa nostra.

Kapuscinski ens deia que la primera víctima de la guerra és la veritat i amb els documentals de les guerres dels Balcans de la BBC vam entendre el poder dels mitjans de comunicació per crear odi i potenciar les diferències. […] Sort dels llibres […] que ens van ajudar a entendre causes i perquès […], que ens van ajudar a desmuntar els mites ‘de la guerra ètnica i inevitable’.” (Manel Vila al pròleg de “Bòsnia, La guerra que no ens van explicar”, de Joan Salicrú, editorial Apostroph, 2021, p. 19).

Aquest llibre […] pretén ser un antídot davant situacions com les que van degenerar en la guerra de Bòsnia però també contra els moviments nacionals que no dubten a remoure els sentiments identitaris per aconseguir els seus objectius polítics.” (op. cit., p. 24).

Realment se’m fa dur haver de reflexionar sobre les atrocitats que són capaços d’infligir uns éssers humans sobre altres per qüestions de poder, sobre la mort i destrucció que produeixen els esbirros armats a sou de les autoproclamades elits, les quals amb els seus mitjans corruptes tapen i deformen realitats complexes que criden a la llibertat, la justícia social i la solidaritat per als més desposseïts, bescanviant-les per un fals i simplista “ells o nosaltres”, sembrant la divisió,  l’odi i la violència per no haver de repartir el seu injust poder i les riqueses que s’han apropiat. Els vint-i-cinc anys de l’inici de la guerra de Bòsnia, una de les darreres al continent europeu, són una bona ocasió per a fer-ho. Tanmateix, tant se fa Bòsnia o Espanya, o l’Estat que vulgueu, les autoproclamades i acaparadores elits porten segles dividint-nos per a seguir dominant-nos. Certament, no em ve de gust llegir sobre aquesta vergonya humana que són les guerres i els seus provocadors; però, de tant en tant, em veig en el deure de fer-ho i cridar ben fort: No a la guerra! Desarmament ja! I desemmascarar el negoci periodístic dels mitjans de desinformació generalistes al servei dels poders fàctics, una peça clau en el relat enverinat disgregador que manté privilegis i injustícies, i, doncs, que hem de “combatre” activament, ara també a les xarxes socials digitals. Sí a la discrepància honesta i sincera! No a les mentides de polítics i mitjans de difusió de notícies!

Aquesta reflexió sobre la guerra, les noves guerres, m’ha vingut de la lectura d’aquest llibre del periodista Joan Salicrú: “Bòsnia, La guerra que no ens van explicar”, editat per Apostroph  en abril d’enguany; on l’autor hi presenta la seua tesi sobre la guerra de Bòsnia, amb dades de primera mà per la seua vivència del conflicte i amb cites d’altres companys de professió de visions coincidents o convergents amb la seua. L’assaig demostra que el relat que molts mitjans i analistes ens hi han volgut vendre, qualificant-la de guerra civil, ètnica o religiosa, no ho ha estat pas; que la narració simplista i maniquea que alguns ens han volgut fer empassar no s’adiu amb la realitat dels fets. Però l’autor també vol aplicar la seua reflexió al context actual europeu i en concret al conflicte Catalunya-Espanya.

Començant pel passat, l’assaig ens mostra com a l’inici de la guerra de Bòsnia no trobem pas cap rastre d’enfrontament tribal entre musulmans, croats i serbis; més aviat el contrari: es configurava un nou Estat seguint la tradició de l’antic règim comunista autoritari, amb un govern multiètnic de presidència col·lectiva. I la guerra s’assemblava més a la d’independència d’un país, Bòsnia i Hercegovina, que s’enfrontava a un altre, Sèrbia, que intentava impedir-ho, tractant de transformar l’antiga Iugoslàvia en l’imperi de la “Gran Sèrbia”. A poc a poc, la multietniticitat anava perdent força, substituïda pels interessos enfrontats dels partits nacionalistes que hi agafaven protagonisme, atiats pels mitjans informatius, que encomanaven la por i l’odi. Avançat el conflicte, aquest evolucionava per a servir els interessos no pas dels ciutadans d’aquell nou Estat, sinó dels caps de les diverses forces militars mafioses que lluitaven per a controlar el territori en benefici propi i que de vegades col·laboraven entre sí contra la població civil (l’autor hi posa una dada reveladora de l’ONU, que identificava fins a vuitanta-tres grups paramilitars, entre serbis, bosnians i croats, durant les guerres dels Balcans).

L’autor hi dedica sengles capítols a demostrar que els elements objectius que componen una ètnia: llengua, territori i religió, en el cas Bosnià no justifiquen l’enfrontament inevitable i sagnant que es va desfermar fa vint-i-cinc anys. Hi descriu una comunitat política que, des del règim de Tito, estava unida per una ciutadania comuna sobreposada a la diversitat cultural, que servava tradicions sense una presència gaire significativa de cerimònies religioses. Pel que fa a les diferències lingüístiques, hi indica que aquestes eren mínimes, com les que n’hi ha entre principatins, valencians i balears; i que precisament la posterior guerra lingüística que ha generat tres nous idiomes és on queda més palesa la voluntat de manipular la societat i justificar l’existència de tres comunitats clarament diferenciades. Pel que fa a la religió, hi dona dades del baix índex de pràctica religiosa de la població bosniana anterior a la guerra.

La ciutat de Mostar després de la guerra.

Aquesta és la nostra tesi. Afirmem amb rotunditat que, […] allò que explica realment l’aixecament militar de serbis i croats contra el govern de Sarajevo és, explícitament, la voluntat de les elits autoproclamades d’aquests dos pobles constituents de Bòsnia de seguir mantenint el seu poder en la transició des del comunisme a un sistema capitalista.” (p. 65).

La tesi desenvolupada al llibre va, doncs, de corrupció per a mantenir, aconseguir o ampliar el poder d’uns clans mafiosos, que venien de la dictadura anterior, en una societat vulnerable, avesada a una cultura poc democràtica. Un cas semblant al de qualsevol règim autoritari que canvia o transiciona a un altre de pseudodemocràtic, i l’Estat espanyol no ha estat pas cap excepció. Així, l’exacerbació del sentiment nacionalista banal de serbis i croats, i, de retruc, de musulmans bosnians fou una manipulació ordida expressament per a imposar el poder de les elits. La intolerància ètnica no fou, doncs, la causa fatal i inevitable d’aquella guerra, sinó la seua lamentable conseqüència. A més, hi escriu, la de Bòsnia no fou una guerra civil en el sentit habitual, sinó una guerra contra la població civil; “una guerra dels nacionalismes excloents contra una societat secular, multicultural i pluralista.” (p. 68). “Les religions van ser utilitzades, amb el beneplàcit del seus dirigents, com a arma per a promoure l’odi racial i les matances interètniques.” (p. 76). Ai les religions tan inequívocament humanes! Encara hi creieu? “Per a poder dur a terme els seus plans, els líders d’aquestes elits van necessitar uns aliats imprescindibles: els mitjans de comunicació de masses –amb contades excepcions— i  els responsables de les confessions religioses. També es podria dir que uns i altres van ser usats per les elits.” (p. 83).

Fosa comuna al nord de Sarajevo, 1997 (AFP, Odd Andersen).

Però la seua reflexió va més enllà en incloure la de Bòsnia entre les anomenades “noves guerres”, terme encunyat per la politòloga anglesa Mary Kaldor durant els anys 90 del segle passat, que ens els nous conflictes bèl·lics hi veia una privatització de la violència: “Així, ‘les noves guerres impliquen desdibuixar les distincions entre guerra, crim organitzat i violacions a gran escala dels drets humans’, segons afirma l’autora. […] Ja no combaten exèrcits regulars d’estats constituïts, sinó exèrcits degradats, bandes de mercenaris o fins i tot de seguretat privada, gihadistes, senyors de la guerra, paramilitars…’ […]El seu objectiu no és conquerir un país sinó apropiar-se d’estats per saquejar-los.’” (p. 79 i 80). Aquests nous conflictes armats són la pitjor cara de les guerres, si es que mai n’han tingut de bona, posant en acció els pitjors elements destructors de la nostra espècie, homínids psicòpates i sàdics campant al seu aire a sou d’una colla de corruptes sense escrúpols, que per altra banda manipulen el desinformat personal amb proclames nacionalistes excloents, provocant un terror irracional a un enemic inventat que voldria furtar-los el seu territori i/ o imposar-los la seua cultura. “Comentant les causes de la guerra, ens va deixar a tots perplexos quan va afirmar amb rotunditat que la guerra l’havien començada els mitjans de comunicació.” (p. 86, cita d’Imma Tubella).

Endemés, com a interès secundari del llibre, l’autor ens hi mostra la seua preocupació pel conflicte nacional que vivim al nostre país de països a la llum de l’horror que s’esdevingué a Bòsnia. “Aquest llibre també vol ser una reflexió d’actualitat, en clau europea, sobre el perill de remenar amb malaptesa les qüestions identitàries i sobre la necessitat d’acomodar com es pugui les diferents realitats nacionals a l’interior dels estats dels quals formen part.” (p. 23). Certament, la millor manera de resoldre els conflictes és mitjançant un diàleg enriquidor, d’escolta activa, seguint regles democràtiques i de respecte exquisit als drets humans personals i comunitaris; però l’imperialisme espanyol –un nacionalisme excloent construït per les seues elits o poders fàctics, que són els que hi “remenen les cireres”– ha mantingut i manté una bel·ligerància i una intransigència extremes envers les justes i democràtiques reivindicacions del poble català, que, vist el tracte discriminatori i fins i tot vexatori que hi està sofrint des de fa segles, vol exercir pacíficament el seu dret a l’autodeterminació. De fet, les fórmules federals o millor confederals d’encaix dins l’Estat espanyol ara mateix estan en via morta.

Mapa polític actual de Bòsnia-Hercegovina.

Vist el conflicte sagnant que es va esdevenir a Bòsnia i la gran divisió personal i social que n’ha resultat, fins i tot després d’aquests vint-i-cinc anys de pau forçada pel acords de Dayton, tan letals per a la convivència, que l’autor descriu com un “regne de taifes” irreconciliable, tret de lloables excepcions, s’entenen les seues paraules d’advertiment al lector. “Resulta certament preocupant pensant amb altres societats de sentiments múltiples, com la nostra. En aquest sentit, pensem que cal reivindicar que el fet de pertànyer a una identitat, en nacions complexes, no hauria de suposar automàticament adscriure’s en funció d’aquest eix. És a dir, que la noció de ciutadania hauria de poder estar sempre per sobre de la de nacionalitat, per molt important que sigui aquesta.” (p. 77). En la seua inicial “Nota personal de l’autor”, en Joan Salicrú ja ens ho deixa ben clar: Parlo de la necessitat imperiosa de construir nacions cíviques, no nacions ètniques.(p. 24). En aquest sentit, entenc que el moviment independentista que s’ha forjat al Principat segueix unes premisses semblants a les que hi defensa l’autor; però no pas les institucions de l’Estat espanyol, les actuacions menyspreatives i antidemocràtiques de les quals fan de la crida amoïnada de l’autor un projecte prou difícil de realitzar. Vet ací les paraules que en Carles Puigdemont va dir en una entrevista al diari italià Il Manifesto el 28/11/2020: “L‘independentisme català és una idea d’una nació cívica, una identitat de contingut social i cultural, d’integració. A la societat catalana, amb una gran part de la població procedent de fora, el ciutadà català no existeix des del punt de vista ètnic. La independència és un moviment polític d’arrels cíviques, és anacrònic definir-lo com a nacionalisme”, ha explicat. Una Catalunya independent és un projecte de justícia social i drets humans, no de banderes sinó de radicalitat democràtica. Aquest és un projecte impossible d’aconseguir en l’estat espanyol, que no ha netejat el franquisme, en mans d’oligarquies dirigides per un sistema monàrquic corrupte. Hi ha raons històriques i contemporànies que donen suport a una Catalunya independent en una visió progressista. Als qui relacionen l’independentisme català amb l’extrema dreta, els demano que entenguin que el català és un cas exemplar de construcció d’una república de drets socials.” (https://www.elnacional.cat/ca/politica/puigdemont-il-manifesto_560850_102.html ).

Tant de bo siga així i entre tots arribem a bon port.

Moltes gràcies, Joan, i bona lectura a tothom.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.