Observar, llegir, escriure

“El que ocorre és que la prudència més elemental aconsella aprofitar l’ocasió: el bocí de llibertat que es tinga a tocar. Però, dit això, m’afanye a insistir en la fal·làcia ‘doctrinal’ i ‘pràctica’ del liberalisme clàssic. El liberalisme, per principi, ha de presentar-se al veïnat amb la manipulació ostentosa del concepte de ‘llibertat’, i la llibertat, ai!, és un assumpte tremendament subtil i esvarós: un explosiu. El primer que fa un liberal com Déu mana és posar límits a la llibertat. No és ja que la llibertat liberal siga una trampa […]; és que es tracta d’una parcel·la menudeta i capciosa de llibertat. Útil? Sens dubte que sí. Però seria una bajanada convertir-la en mite.” (Joan Fuster, “Contra Unamuno i tots els altres”, Bromera, 2007, pàg. 77).

“Embolica que fa fort”. En aquest món digital d’excés informatiu, d’allaus de propaganda, de fake news continues, de notícies que ens plouen a bots i barrals, de xarxes socials plenes de robots opinadors i trolls provocadors de confusió, deformadors de la realitat, abassegadorament individualistes, consumistes i neoliberals, al servei d’interessos polítics i comercials poc clars –si ets una mica passerell–, va i resulta que surt anunciat un llibre recolzat per un nou think tank català dedicat a difondre i promoure –encara més!– les idees dites –eufemísticament– “liberals”, que demanen més llibertat econòmica; però, ben mirat, per a qui se la pot permetre en aquest sistema –ergo, els més rics i poderosos. En descàrrec meu he de dir que no l’he llegit pas, però l’entrevista que VilaWeb li feu a un dels autors no m’hi va engrescar precisament.

Vivim –uns millor que altres– en un món dominat per la propietat privada i els diners, cada vegada més concentrats en poques mans, per mor de la imposició de la ideologia “liberal” pel poder coercitiu dels Estats, institucions artificials creades pels usurpadors dels bens comuns. Una tal concentració del capital i dels mitjans de producció que esclavitza la gran majoria de la població, que ha de vendre la seua força de treball per a poder viure; uns com a assalariats de base, altres com a falsos autònoms, en feines que no els agraden, perdent la seua dignitat sota els capricis d’algun cap; malbaratant el millor de la seua vida, enriquint els amos que ocupen el cim d’aquests constructes jeràrquics, mantinguts per la força de les lleis i les armes, anomenats empreses. Això mentre el constructe cultural heteropatriarcal, al servei d’aquest capitalisme, força el gènere femení a fer, de franc, les feines de les cures, les més importants d’una vida bona; dones que, davant la manca d’ingressos familiars, han d’esclavitzar-se doblement. Institucions no governamentals d’arreu del món ens alerten any rere any de com els pocs enriquits ho són cada vegada més, mentre augmenta la caterva d’empobrits, d’explotats, sobretot dones, amb l’afegit, ara clarament esbrinat, que l’explotació accelerada dels recursos naturals del planeta està malmetent la mare Terra de manera irreversible, posant en perill la vida natural, inclosa la d’explotadors i explotats.

I mentre l’espiral capitalista que ens arrossega a tots per igual, sota la boja consigna de “créixer o morir”, de “tots contra tots”, consumint productes i embolcalls sobrers, xuclat l’enteniment pel desgavell de l’emprar i llençar a tort i a dret…, de tant en tant ens arriben veus purament “liberals” que encara lloen l’esperit emprenedor individual, que ens engresquen a crear un negoci propi, a fer la feina que ens agrade, quan les estadístiques diuen clarament que el gruix ben majoritari d’aquestes iniciatives temeràries fan fallida en pocs anys, per manca de liquiditat, excés de competència, competència deslleial… Ens volen vendre fum basant-se en els “èxits” excepcionals d’uns pocs –amagant-nos-en informació clau, mitificant-nos-els encara més– i els qui s’ho creuen i ho intenten, sense tenir-hi el tarannà ni els mitjans necessaris, acostumen a pagar-ho ben car, amb la butxaca i la salut. Darrerament, amb motiu de la pandèmia, hom ha tastat allò de fer feina des de casa i sembla que està augmentant la renúncia de treballadors a les empreses, per a provar negocis propis digitals, més arriscats, menys lucratius, però sense la pressió dels caps, sempre a sobre nostre, atiant la producció sense descans. Que la força i la fortuna us acompanye!

No sóc economista ni historiador, però sé llegir i interpretar les dades que ens forneixen uns i altres, parant més atenció als més crítics, precisament als que no són de la corda “liberal”. Llegint-los he aprés com el capitalisme, l’anomenada eufemísticament “economia de mercat”, va prendre una embranzida definitiva a l’Anglaterra del segle XVI, mitjançant el robatori dels bens i drets comunals –emprius a ca nostra– per a benefici d’aristòcrates i terratinents; mitjançant les “enclosure acts” (lleis d’encerclament), un espoli legal per la força de les armes de l’Estat, que obligava a privatitzar les explotacions agroalimentàries, amb la justificació que hi mancava aliment per a la població creixent. Els més afectats foren els camperols, que des de llavors ja no podien fer servir els terrenys comunals i, de grat o per força, hagueren de llogar les terres als seus nous propietaris o esdevenir ma d’obra barata a les indústries que s’hi anaven creant. Una aliança mafiosa aristocràcia/ burgesia-Estat, capitalisme/ liberalisme econòmic-Estat que encara perdura i fins i tot es reforça arreu, amb un traspàs de bens públics a mans privades que no s’atura, per mor de governs tant conservadors com socialdemòcrates –autoanomenats socialistes i/ o obrers com a marca comercial.

Tot s’ha de dir, després de la II Guerra Mundial, el keynesianisme i la socialdemocràcia van aconseguir integrar i desactivar les reivindicacions obreres, cedint a l’Estat engrunes dels beneficis dels grans capitalistes per a crear serveis socials i millorar les condicions de vida dels assalariats –fou l’anomenat “estat del benestar”, ara en declivi–, pal·liant –que no alliberant— la seua esclavitud. Tanmateix, aquest capitalisme imperant destrueix les relacions humanes, abocant-les a l’individualisme, corrompent la base de les societats que ens fan humans. A més a més, les dades indiquen que aquest règim, ja implantat a escala mundial, no podrà superar els entrebancs ecològics que ha creat, per l’esgotament dels limitats recursos del planeta, incompatibles amb la insadollable cobdícia de l’1 % d’individus egoistes que dominen i exploten l’altre 99 % restant. L’ecologisme tradicional assenyala l’activitat humana com a responsable de la destrucció dels ecosistemes, sense distingir entre explotadors/ espoliadors –els posseïdors del capital i dels mitjans de producció/ destrucció– i desposseïts –esclaus assalariats posats a les ordres dels primers–, sense distingir tampoc entre empreses capitalistes i tribus caçadores-recol·lectores, per exemple, amb un poder destructiu ben diferent. Amb les lleis de defensa del medi ambient, que s’aconsegueixen aprovar als parlaments, passa el mateix que amb l’estat del benestar: que cerquen pal·liar-ne la destrucció, però no van a –no volen– solucionar la causa arrel del problema –la retarden, més aviat–, que no és altra sinó el sistema econòmic insostenible que ens han imposat. Estats i capital sempre han anat de la mà, sobretot des de la seua aliança desacomplexada a l’Anglaterra del segle XVI.

[Continua a la segona part.]