tempus fugit

Assegudes damunt còmodes cadires tisora de braços amb el seient i respatller de loneta, la tertúlia a la fresca d’una calorosa tarda d’estiu, no només atrau la salutació i comentaris d’amistats que passegen sinó que també s’hi apunta, només faltaria!,  el moix domèstic espatarrat a terra convertint-se en l’oïdor preferencial de totes les paraules que, veus gens estranyes,  fan fluir gairebé un metre més amunt.