tempus fugit

T’asseus en un racó de la cala i veus el caminant i et ve al cap aquell consell que cada vegada més no es cansa mai de repetir, pacient rere pacient, el titular o suplent de la consulta del metge de capçalera del poble i que t’expliquen veïns o amistats, i així el processes, l’analitzes i fas el teu particular muntatge de l’escena dins la consulta:

-Vostè no té res, vostè el que ha de fer és distreure’s, vostè camini, camini una llarga estona, belluguis, canviï de lloc, no quedi ensopit pansint-se en un racó, no sigui  nosa per ningú, perquè una persona que veu un altre asseguda i abatuda en una raconada, l’atemoreix i angoixa els sentiments doncs fa patir veure com potser dintre de no res, ella també s’hi pot trobar…, vostè surti, escampi la boira i no pensi ni imagini que tots aquells que també veu voltar a peu pel carrer, camí o parc, estan igual que vostè… ha de saber que també n’hi ha que ho fa per feina, potser se’l pot distingir més per l’ús nerviós que fa del telèfon mòbil…, no s’aturi…, au!, va, faci’m cas, volti, distregui’s no fos cas que sense proposar-s’ho, o per falta d’avís, es convertís també en un fracassat d’energia vital i acabes com una mena de vegetal abans d’hora….

-A qui li toca ara?