tempus fugit

A l’estiu finestral obert i cadira a l’exterior és l’únic canvi. S’avia sempre atenta a l’hipotètic televisor i el ca o cussa, atenta al que passa pel carrer damunt la taula a l’hivern, o en una cadira al balcó quan fa calor. A l’estiu la frescor de la nit airejarà l’estança i amb el fred, la suposada estufa els donarà caliu. És l’escena diària que, si aixeques la vista, pots veure dins d’un rutinari trajecte quotidià. És, intercanvià un somriure o un gest amb algú que no coneixes, i és també, aquella mena de sensació d’afabilitat veïnal que malauradament i de manera misteriosa, fa temps que trobes a faltar en les darreres generacions.