tempus fugit

Sense l’estada dels britànics, probablement el port de Maó, Maó i els pobles d’arreu l’illa no haurien tingut l’esplendorós passat que una mica, el Tractat d’Amiens, s’encarregà d’aturar.

Com sempre, gràcies a la Viquipèdia sabem que: “Durant el domini britànic Menorca va passar de 16.000 habitants el 1723 a més de 31.000 el 1790, la meitat dels quals eren els de la capital, Maó, i va experimentar una important expansió agrícola i ramadera —el governador Kane també va importar ramats de Sardenya i del nord d’Àfrica—. Es va passar del monocultiu del blat a una agricultura diversificada, amb el cultiu de verdures, llegums i vinyes i la producció de vi, que en la seva major part eren consumits pels 3.000 soldats de la guarnició britànica. Quant a la ramaderia es va duplicar el nombre de vaques, es va multiplicar per deu el de porcs i les exportacions de llana van passar de 487 quintals el 1775 a 1.600 el 1784. També es va desenvolupar una marina mercant que va comerciar amb blat comprat a l’orient, Àfrica del Nord i el Mar Negre, que després venia en els ports del Mediterrani Occidental, juntament amb mobles de fabricació menorquina influïts pels estils anglesos. Aquests vaixells en temps de guerra eren reconvertits en vaixells corsaris.”