els tres “és que” del trio format per un barroer PP un incivil PSOE un inepte C´s

És que no en saben més.
És que no tenen vergonya.
És que ells també són actors d’aquest esperpèntic teatre de l’engany que és la UE dels 28 que perden els papers només de pensar com cony podrien tenir en un puny (de produir-se l’efecte dominó) a 98 membres d’una UE lliure, democràtica i verdaderament solidària els uns amb els altres, per la qual cosa, en cas d’arribar a què, sortir d’Espanya signifiques també que ens expulsessin, seria el fet tan clarificador que en castellà se’n diu “matar dos pájaros de un tiro” seguit del tan nostrat “bon vent i barca nova”.
Un altre dels poemes de revolta (1943-1978) de Joan Brossa
COMENÇA EL GRAN BALL DE LES BRUIXES
“…la paz, la seguridad y la libertat sólo son posibles dentro del marco de las leyes que nosostros mismos nos hemos dado…”
No doneu el nom d’agulla a aquesta rata que parla.
Doblegat en mil sentits s’aixafa el full de paper.
L’enemic sent calor als peus, segons diuen per la ràdio.
No arrengleren les grans pedres,
ni cap filó les travessa.
Brilla el llamp, i el tro espetega. Dels bastons sortia fum.
Els corns s’enllacen al front, presoner al mig d’una xarxa.
La dona que busca els hostes s’entortolliga tot ventat el foc.
L’edifici resta vençut pel vent nocturn de la costa.
Qui es mira al mirall tot nu al toc vespertí de la cabra;
qui no defuig la conversa sota la disfressa humana.
No fa vent. S’apaga el llum.
La ment continua centrada per la fixesa dels ulls.
Errant, avara de mots, amb creus de claus a les soles,
la carn de canó de sempre sabateja el bou i esquelles.
Omplen d’escuma arrels profundes enlairats pots de muntanya.
El xai va a meitat de preu per a la gent traïdora.
Veig caure un seguit de pedres per cràters de fargalada.
Remoreja mots secrets, descalç per via ferrada,
el Ruc dels rucs llavorers abans de cobrir les plantes.
De tant gratar-lo, el seny cou.
La terra ets tu, som nosaltres, mares, ties, fills, germans,
batent el cap contra portes, plorant i estirant-se els cabells.
L’escorpí sota la creu estoqueja la gran vila.
Diplomàtics, militar, amb cistells sota l’arbrat.
La boca del pou pregunta amb cançó que apunta el sol.
Els amors es fan estranys i no embelleixen converses.
Una vaga invasió s’incrusta a les rajoles.
Els pastors cullen rocs per defensar-se.
Camps i muntanyes tornin ben forts i encesos
en aquesta plana vermella. No amagueu el vas d’argent
arrecerats en un peny, amb les forces esgotades.
Remenant el blat de moro se senten uns cops profunds.
Em diuen del sargantaire que té el cap com de mussol.
Hi ha ceba i pa negre a la plaça.
Els vidres no entraven prou. Tot dallant perdem les cames.
Comença el gran ball de les bruixes!
No és hora de solitud la que arriba des dels segles!
“…con nuestra institucionalización nada puede entenebrecer el momento en que, por designio de Dios, se clausure definitivament el período vitalicio de mi Capitanía.”

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *