tempus fugit

De nou, en un principi devia presidir la taula de despatx d’un professional de carrera o d’un empresari o gerent -amb màsters per impressionar- d’algun ram dels molts oficis vells o nous que sempre hi ha en el món laboral.
Amb el temps, per desgast, jubilació, per la crisi o, per caprici, s’arraconaria el seient-trona amb rodes en algun lloc o magatzem fins que, tal vegada temps i tems després, exposat en mig de la vorera del carrer, el camió municipal de recollida de trastos vells no arribaria a temps de carregar-se’l perquè, alguna persona veuria amb bons ulls que encara podria ser de força utilitat acoblant-lo, fermat amb corda al brancam del matoll i ben travat amb rocs les roderes potes, en un indret del moll de cara a llevant i, així poder gaudir de luxoses sortides de sol mentre, qui ho sap?, un parell o tres -en actiu- de canyes de pescar, li assegurarien un dels àpats del jorn.
¿Que quan va durar l’estança de la singular poltrona…?, no més de quatre dies què, això de veure que algú, reciclant-la públicament donant-li altres oportunitats seria més feliç, no cap en cap cap dels qui pensen que dins l’estètica urbana del consistori, sovint tan malmesa culpables propietats privada o municipal, no hi ha lloc per l’enginy d’una iniciativa pròpia.