FINESTRA FOTOGRÀFICA

11 de Setembre 2011

“Aturar-se i morir és tot una mateixa cosa”.

Amb aquesta frase concluïa la conferència que ahir a la nit ens va regalar l’historiador Joan Rosàs, dins dels actes commemoratius de la Diada organitzats per Òmnium Cultural de Badalona, i en el marc de l’antiga llotja de pescadors, a ran de platja, precisament escenari de molts dels esdeveniments relacionats amb el setge de Barcelona de 1714.

Era el primer cop que jo hi assistia, tot i que ja fa bastants 11’s de Setembre que aquest estudiós de la nostra història comparteix els seus amplis coneixements de la ciutat amb la gent. Així que vaig poder escoltar un discurs natural i brillant alhora, però sobretot aclaridor del còm i del perquè ens trobem en la situació en que ens trobem.  Intentaré fer-vos’en cinc cèntims:
…/…

…/… “Les meves cèl·lules han anat canviant al llarg dels anys. Particularment no tinc ara res a veure amb l’infant que era. El meu criteri i pensament han anat evolucionant. Malgrat això, em puc reconèixer de petit, sé que jo era aquell infant gràcies al primíssim fil de la memòria. Si la memòria s’em trenqués deixaria de ser jo mateix”.

“La Badalona actual no té gairebé res a veure amb la del 1714. Les persones d’aleshores ja no existeixen, totes van anar morint per deixar pas a d’altres, que després també moririen. La magnitud i fesomia de la ciutat, els hàbits i costums, el comerç, tot és diferent. Tot i així, ens uneix a elles el lligam de la memòria col·lectiva i del nostre patrimoni cultural i històric”.

A partir d’aquí, ens va anar detallant els principals fets esdevinguts a la nostra ciutat en aquella època convulsa d’inicis del S.VIII.  De cóm els nostres avantpassats van decidir revoltar-se contra el poder de Felip V, de conxorxes revolucionàries perpetrades des del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, o des de la Cartoixa de Mont-alegre.  De cóm els pescadors es jugàven la vida amb viatges clandestins cap a Barcelona, enmig dels vaixells borbònics per tal d’abastir els resistents. El perquè Badalona va ser saquejada i abandonada com a consecuència d’aquella derrota, de la qual encara en patim moltes consecuències.

“La gent del 1714 no era ni millor ni pitjor que nosaltres. Éren gent normal amb problemes quotidians, inquietuds, valors i tradicions, amb una llengua pròpia, que de sempre els forasters residents havien assimilat. Però Catalunya es trobava enmig de dues grans potències del moment. I la gent de Badalona com la de la resta del país, tenien molt clar que tant castellans com francesos els volien sotmetre. Els continuats abusos i humiliacions de que éren objecte van encendre l’espurna d’aquelles revoltes, i en aquell moment van creure que tenien la possibil·litat de canviar el seu futur, i van lluitar en consecuència”.

“Conèixer el passat ens ajuda a entendre el present. No podem programar el futur, però la història ens ensenya que cal aprofitar les oportunitats, sobretot si el ven bufa de cara.  Però si el vent és escàs o ens va a la contra, es pot arribar igualment a destí, si cal fent giragonses com aquells pescadors amb la seva barca. I fins i tot si el vent s’atura, es pot remar, ja que aturar-se i morir és tot una mateixa cosa“.