Bloc de notes

Excursió amb en P a peu i en bici fins a St Grau (sense fer la volta per Anglès). A tots dos ens va bé prendre l’aire i sortir de casa ara que encara tenim l’ànima adolorida i anem desorientats per tot el que ha passat. Encara ens hem d’acabar de fer a la idea que l’A no hi és, tot i que en P diu que s’ho va passar més malament fa una mica més de dos anys, quan els metges de Cork ens van dir que el seu germà tenia un tumor al cap.

Jo ho vaig passar malament llavors i també ara. Llavors va ser un ensurt terrible i inesperat, cop sec, un xoc, una sotragada, i ara és un martelleig sord i constant, una remor interna, un neguit que ve de mesos enrere i persisteix en el temps, no s’acaba.

L’altra meitat ha estat mandra, però al capdavall no m’ha vingut de gust acabar tot el recorregut que de bon principi m’havia proposat (la circumval·lació de la part nord de les Gavarres). 

Potser té a veure amb les males notícies de l’A? Entendre els missatges del propi cos, com es fa això?

He entrat a casa capcot i xino xano quan encara no feia dues hores que n’havia sortit.

L’A no acaba de fer net. La doctora V, quan ell va anar a veure-la ahir, li va donar males notícies: es veu que hi ha «alguna cosa» que no rutlla al cervell i li han de fer més de proves, especialment una punció lumbar. Aquesta «cosa» només pot ser un tumor, potser el tumor; un tumor nou o el vell que rebrota, i per esbrinar això és pel que cal fer-li les proves. Pel que he entès, enviaran el que n’obtinguin (LCR a la punció) a uns laboratoris suïssos per assegurar-se què és i actuaran en conseqüència: tipus de medicació o (esperem que no) cirurgia.

Faig nit a can P. El port de Coma-ruga també és com un tumor que ha entrat, ha crescut i pren espai al mar.

Però el mar se’n desfarà així que vulgui.

Avui hem aprofitat el matí per fer una colla d’encàrrecs a Girona; compres de coses que fa temps que teníem al cap i no trobàvem mai el temps de comprar o gestionar paperassa en alguna oficina. Fer neteja de tant en tant és saludable; alguns calaixos s’omplen massa de tasques pendents i carreguen el cervell de foteses i andròmines inútils que dificulten pensar correctament.

Tarda a casa, tots dos al portàtil; la MJ fent feina i jo posant al dia bloc i wikiloc.

La setmana que ve comencen uns torns de colònies que s’han organitzat expressaments per a alumnes de centres que porten l’etiqueta “de màxima complexitat” com el nostre. Vam demanar que els nostres nois i noies de 2ESO hi puguéssin anar però a data d’avui, 18 de juny, encara no ens n’han dit res.

El problema és que les hores lectives d’aquest curs ja s’han acabat i l’alumnat ja no ve a l’institut a no ser que hagin de recuperar alguna matèria. A vegades sembla que l’Administració s’esforci a fer les coses més difícils; no serà pas fàcil contactar amb totes les famílies becades perquè signin autoritzacions, permisos i formularis.

Entenc que és una altra de les complicacions que ha comportat la pandèmia. M’imagino que al Dpt d’Educació no han gosat tirar endavant aquestes estades lingüístiques fins que no han estat mínimament segurs de poder fer trobades, sortides i excursions amb mainada procedents de moltes localitats diferents, i que això ha endarrerit tant la decisió que s’ha produït quan ja s’han acabat les hores lectives. Vull pensar això i que han fet el que han pogut.

Segona dosi de la vacuna de Pfizer. He hagut d’esperar una hora i quinze minuts perquè hi havia molta cua. Les 10 taules que hi havia, amb personal sanitari per punxar i d’administració per controlar qui es punxava, han estat insuficients, no sé si pels mals càlculs o simplement perquè el pressupost no dona per més.

He estat puntual i a l’hora que em tocava ja era al Palau de Fires, però en realitat m’ha anat d’un pèl perquè la veritat és que no recordava pas que avui m’havien de punxar. He tingut la sort de trobar-me una coneguda quan ja era més amunt de la Miquela; estavem xerrant tranquil·lament i quan hem començat a parlar de la vacuna (un tema recorrent, aquests mesos) li he dit tan panxo: “no, encara no m’han donat la segona dosi; no em toca fins el dia 5”. Encara no havia acabat de dir el número del dia que m’ha vingut una esgarrifança però encara he tingut la fredor de preguntar com aquell que res: “per cert, quin dia som avui?”.

Feia temps que no corria tant! Sort que havia de baixar i també per sort la bicicleta és el vehicle més ràpid per ciutat i per això he pogut ser a l’hora al lloc que em tocava. Total, per estar-m’hi més d’una hora esperant!

Hem rebut una proposta per fer un altre intercanvi de casa, aquest cop també amb una família anglesa, però les circumstàncies actuals per la Covid-19 no permeten de fer-se gaires il·lusions.

Ara mateix les condicions del govern britànic ens ho posen pelut perquè ens trobem en un indret, l’Estat espanyol, que ells classifiquen de no gaire segur (“amber list”) i ens obligaríen a fer quarantena i unes quantes proves.

Aviam si la situació millora a les properes setmanes però l’aparició de la “variant índia” a Anglaterra fa pensar que si hi ha algun canvi potser serà a pitjor.

Hi havia alguna cosa a la seva veu, a la trucada de diumenge, que em va deixar intranquil. Arribo a Cork gairebé a mitjanit. En P m’està esperant impacient i neguitós al St Patrick’s Bridge mentre el seu germà és a casa, abatut i esgotat. Malgrat tot, miren de fer bona cara.