BARCELONA ERA UNA FESTA

Deixa un comentari

del bloc Els dies i les dones, de David Figueres

…Entre els valents de la primera fila: Josep Maria Terricabras, Jordi Porta, Sebastià Alzamora, Vicent Sanchís, Núria Feliu entre d’altres.

Ens hem obert pas seguint l’estela d’una banda de grallers cofats amb barretines. Comencen a tocar. Terricabras fuma amb nerviosisme. Falta poc perquè toquin les cinc i comenci tot el sarau. Toquen les gralles. Són molts els congregats per veure qui és que dóna la cara al començament. Terricabras fa que balla per esbandir tantes ullades que li vénen al damunt. El so dels instruments dóna el tret de sortida. Comencem a avançar. Són molts els qui s’ho queden mirant i no s’afegeixen a la mani, de moment. 

Comencem a baixar Via Laietana avall. Som just davant la "columna" d’Òmnium Cultural. Primers càntics. "Independència, independència, independència". També "Maleni no, Pantoja sí". Qui diu que no ens ho podem passar bé? L’amplada de Via Laietana esponja tot l’embotiment de Fontanella i del principi de Plaça Catalunya. A mesura que la comitiva baixa, es va afegint gent i més gent. Hi ha senyeres posades com a capa, hi ha estelades posades com a capa. Hi ha emprenyament mostrat de la manera més civilitzada posat com a capa. Hi ha nens amb cotxets, hi ha pares, hi ha mares, hi ha avis, àvies, tiets, cosins…

A les riberes del gentam, n’hi ha que només s’ho miren. Un nen pregunta si tiraran caramels. L’espectacle dels qui n’estem farts, s’ho val. L’espectacle de la solidaritat per reinvertar, per reblar el calu d’allò que fa més de mil anys que som i que volem ser i que sabem ser. Es torna a cridar "Independència". Serà un clam seguit. La gent ho coreja. "Què caram Rosalia, si diuen Independència, nosaltres Independència". Toca ara recuperar un transport ferriovari digne. Però també Independència, Indepèndencia, Independència, què carai! 

Escridassades davant la comissaria. Parelles de quaranta i cinquanta anys es miren murris alçant la veu contra el poder. Les finestres estan tancades. En un altre temps s’hi obligava a admetre mentides. Foren altres temps de dictadura i altres temps de democràcia també. Som massa gent aquesta tarda com per cometre cap estupidesa. Som molts més contra la desídia d’un Estat que tant els fot quina sort ens atrapi. Som molts més, som tots, cridant que les coses poden i han de tenir un altre color.

Es torna a cridar davant la seu de CCOO. Quin paper tan galdós els dels sindicats! És que els treballadors no tenen dret a poder anar als seus llocs de treballs en unes condicions que no s’assemblin als dels porcs o als xais embotits dins d’autobusos? On han estat tot aquest temps d’esvorancs i esbufecs? Fent hores sindicals? Mirant què en podien treure de tot plegat?

Recta final. Al fons, es veuen els llums de l’escenari que acollirà els darrers parlaments. Hem anat de Catalunya a França. De què ens serveix un tren que ha d’anar més de pressa fins a Madrid? Les metàfores, en temps de combat, encara que sigui diligent, controlat i cívic, sempre són la millor manera de lluitar contra la realitat. Fem un riu a la mateixa estació. Descansem en encabat a les escales. Veiem la corrua de gent com avança, com crida, com s’abraça a alguna cosa tangible que és la solidaritat, la fraternitat de més catalans que els han tocat allò que no sona. De més catalans que n’estan tips de parar l’altra galta.

Cridem, cridem, cridem per fer-nos sentir. Som una nació. Ja n’hi ha prou. No hem sortit de sota una col. No fa dos dies que tenim sentit de pervivència. Cridem, cridem, cridem, perquè és l’únic privilegi que es dona als qui duen grillons, encara que siguin invisibles. Cridem i ho fem ben fort, perquè ens hi va el futur, perquè ens hi va el present. No pas per nosaltres, sinó per tots els qui avui han demanat de ser pujats a coll-i-be. Per tots els qui dormien plàcidament com qui sent ploure, als cotexts,però una pluja d’estels on cadascun, porta escrits els desitjos de més llibertat, de més sobirania, de més nació.

Avui, a Barcelona, els carrers eren propietat de la Gent. Hi ho escric amb majúscula perquè  majúscules eren les paraules de confiança en el demà. Perquè majúscul ha estat el grau de participació. Perquè majúscul ha estat el grau de tolerància. Cap incident, cap accident, cap esfondrament. Hem treballat amb compte. Els torns s’han succeït sense cap sorpresa. Totes les mesures de seguretat s’han acomplert. Bastim rails de temps i de futur. Bastim les llavors d’una llibertat plena, sense peatges ni entrebancs fútils. Som catalans i volem ser-ho sempre i molt. Barcelona era llum i color, vermell i groc. Barcelona era constància heretada per aconseguir allò que no ens deixen tenir. Barcelona tornava a ser un baluard contra l’opressió. Barcelona era una festa!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 2 de desembre de 2007 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.