L’ORIGEN DEL XATÓ

Deixa un comentari

Cal reconèixer que abans el Xató era un plat d’estiu i que actualment ja no hi ha data per gaudir-ne. Faci fred o calor, el Xató i les xatonades van aparellades a les eternes discutides del seu origen, que si el primer es va fer a Sitges, que si ja ho feien els pescadors de Vilanova, que si els del Vendrell, que va néixer a Vilafranca,……etc, etc. A la propera xatonada ens caldrà introduir un nou indret de naixement.

El vilafranquí Ramon Marrugat en el seu llibre “Narracions llegendàries del Penedès” entra en el debat del Xató, malgrat que tampoc en treu l’entrellat. Fa esment del origen sitgetà de la salsa, relacionant-la amb en Rusiñol -com no podia ser altrament- i amb l’expressió francesa “Ça c’est un chateau!!” (això és un castell) dita pel seu amic Ramon Canudas quan va provar la salsa. La pronunciació francesa i la comparació amb un castell van plaure tan a l’artista que va batejar aquella salsa amb el nom de “xató”.

Oriol Pi de Cabanyes no està d’acord amb l’origen francès del mot i considera que la salsa es descendent de la paraula “deixetar”. “Deixetar és dissoldre una substancia solida fins a fer-la liquida. Per fer la salsa del xató s’han de “deixetar” o desfer en un morter uns quants ingredients”.

Tornant al lloc de naixement del plat i la salsa, l’olerdolec Pere Sadurní a “Retalls de Folklore” reconeix que el Xató té el seu origen a Vilanova. En Xavier Garcia Soler a “Vida marinera” precisa que “és una menja típica vilanovina del dijous gras”. Del mateix parer també és l’escriptor i activista cultural, Bienve Moya.

El gran folklorista Joan Amades reconeix que era un plat d’estiu, però que “a la fonda vilafranquina de Cal Vicens també el servien a l’hivern”.

L’historiador de Sant Sadurní Carles Querol reivindica el protagonisme de tota la comarca, tot introduint-li una nova partida de naixement. Escriu “Eren famoses les xatonades de l’Abadal a Santa Margarida i els Monjos, sempre ben arrelades a la tradició pagesa, molt abans que aquest plat agafés anomenada a l’espai mariner de Sitges, Vilanova i la Geltrú o al Vendrell”.

Tal com explica en Joan Rovira a “El riu de Foix”, el molí fariner de l’Abadal, també conegut com a molí de la Malamort, ja està documentat l‘any 1350, està situat al costat del riu Foix i proper a l’antic Convent, ara anomenat castell de Penyafort. El nom d’Abadal està associat amb l’abat o abadia de Santes Creus.

Amb l’exclaustració de l’ordre del Cister al 1835, el moli va passar a ser de Can Guineu de Sant Sadurní. L’enginy va funcionar fins a les darreries del segle XIX. Paulatinament les estances i els mecanismes del moli es van reconvertir per altres menesters. L’Abadal per la bellesa i qualitat de les aigües era un indret idíl·lic, molt preuat per fer fontades, i es així com es va reconvertir en un establiment on es donava de menjar a la gent de la comarca que hi anava a passar el dia. La bassa que mantenia l’aigua per fer girar les moles es va conservar fins l’any 1940, quan es va omplir de terra i es va plantar una vinya

El Xató, doncs, és un plat que ja es menjava al Moli de l’Abadal abans que a Sitges, Vilanova, el Vendrell o Vilafranca?. Si és així, la qual cosa no puc posar en dubte per l’autoritat de l’historiador que ho constata, a la llista de mèrits històrics de Santa Margarida i els Monjos cal afegir-hi la paternitat del Xató.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 22 d'octubre de 2023 per Josep Arasa

LES URNES DE L’1-O A SMMONJOS

Deixa un comentari
Ara que fa sis anys del referèndum per la independència de Catalunya és un bon moment per recordar aquella data, algunes coses que van passar i la mobilització que va representar per Santa Margarida i els Monjos.
Abans del diumenge 1 d’Octubre de 2017 la peça més buscada pels serveis d’intel·ligència espanyols i per milers de policies i guàrdies civils van ser les urnes. Unes peces anomenades en clau ”twperwares” que centenars de voluntaris, amb molta discreció, van transportar i amagar. Rajoy les va fer buscar gairebé tant com les butlletes electorals i va afirmar repetidament que no es podria fer el referèndum “il·legal” perquè no es podrien comprar els “recipients” o, fins i tot, que ja les havien trobat.
El camí entre l’empresa xinesa que les va fabricar, Smart Dragon Ballot Expert, i Santa Margarida i els Monjos va passar per Elna, a la Catalunya Nord, i per Vilafranca del Penedès. Smart Dragon Ballot Expert va confirmar oficialment que havia enviat una comanda de 10.000 urnes a França, però no a Espanya.
A SMiMonjos les urnes van arribar una tarda calorosa al garatge d’una casa propera a la del cap del grup municipal socialista i responsable de la Policia Municipal. Un personatge singular al Ple del dia 25 de setembre de 2017 va dir que els independentistes “érem fills del franquisme i no teníem ideologia”. Al garatge les urnes es van posar al maleter d’un luxós cotxe antic, per obrir-lo es necessitava disposar de connexió elèctrica. Òbviament, va desaparèixer la bateria del vehicle.
Davant l’actitud de l’alcaldessa i de la majoria socialista de l’Ajuntament, que es va negar a cedir els locals del poble i que va fer actuar la policia i la brigada municipal per fer desaparèixer tota la informació de la campanya electoral, els responsables del referèndum van decidir concentrar la votació en un sol lloc: l’Institut del Foix. Per por a les actuacions policials o municipals a l’Institut es van organitzar activitats des de el mateix divendres a la tarda fins diumenge al matí amb una gran participació dels veïns i les veïnes. A ple dia, dues persones van anar al garatge on dormien les urnes i, a porta tancada, les van canviar de vehicle. Dins una furgoneta de treball les van posar a un contenidor d’escombraries amb un rètol que posava “contenidor per ús exclusiu del jardiner” i les van tapar amb fullaraca.
Arribats a l’Institut a l’hora de dinar, quan joves i grans estaven distrets, un parell de persones amb roba de feina van entrar el contenidor d’ús exclusiu del jardiner” i el van encadenar a un arbre relativament discret i proper a la sala de votacions. La sorpresa va venir quan els Mossos i la Policia Municipal van aparcar els seus vehicles a l’exterior de la tanca de l’Institut però visualment al costat de l’arbre on hi havia el contenidor. Diumenge al matí, quan a les 8 del matí les “forces de l’ordre” feien la seva ronda, van sortir les urnes del seu cau entre gran aplaudiments del veïnat i l’emoció dels que les portàvem.
+21
See insights and ads
Promociona la publicació
All reactions:

4

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 27 de setembre de 2023 per Josep Arasa

CENTENARI DEL CIRCUIT AUTOMOBILISTIC VILAFRANCA-ELS MONJOS-LA MUNIA

Deixa un comentari

Avui a la premsa comarcal del Penedès podem llegir :

“El cap de setmana del 7 i 8 d’octubre se celebrarà una gran trobada de cotxes antics i clàssics que servirà per commemorar el centenari del circuit internacional de carreres que va existir a Vilafranca durant la dècada dels anys 20 del segle passat. Els participants a la trobada faran un recorregut pel traçat de l’antic circuit que unia Vilafranca, Els Monjos i La Múnia a través de les actuals N-340 i B-212. També hi haurà activitats complementàries i una concentració-exposició dels vehicles a la Rambla de Sant Francesc de Vilafranca”.

El cotxe comença a fer nosa a Barcelona.

A finals del segle XIX no hi havia a Barcelona més d’una dotzena de cotxes. Explica el cronista barceloní Lluís Permanyer que acabava de néixer la polèmica entre vianants i conductors “La situació es va fer d’allò més incòmoda i desigual, ja que els primers vehicles a motor que van cometre l’atreviment d’irrompre al bell mig d’aquell escenari sagrat (el Passeig de Gràcia) van provocar el desconcert, el caos i la irritació. En efecte, el desconcert perquè els pacífics i envanits aristòcrates i grans burgesos no s’esperaven una provocació semblant; el caos, perquè les falses explosions d’uns motors no gaire afinats provocaven que els cavalls s’espantessin i es tornessin momentàniament ingovernables, la qual cosa posava a prova el tremp dels amos inexperts; la irritació, perquè consideraven que els automobilistes no tenien cap categoria i eren esclaus de la moda”.

A la Barcelona de principi del segle XX, el cotxe ja s’havia convertit en un signe de distinció i posició social. Eren poques les persones que hi podien accedir, però tenien molta capacitat econòmica. El sou d’un guàrdia urbà era de 255 pessetes mensuals i un cotxe mitja en costava 12.000. Un Hispano Suiza costava 30.000 pessetes i un Elizalde 60.000 pessetes. Tot i així, al voltant del cotxe aviat va sorgir un ampli teixit comercial i industrial.

L’any 1923 ja hi havia a Barcelona prop de 10.000 cotxes, la difusió del cotxe havia estat espectacular. La indústria carrossera era d’una gran qualitat: les obres de Fiol, de Lucas, i d’altres carrossers catalans, generalment sobre xassís com Elizalde, Hispano-Suiza i d’altres marques de prestigi, son encara premiades en concursos d’elegància arreu del món. Aquest esplèndid panorama propicià una activitat esportiva considerable, es formaren clubs per organitzar curses de regularitat i velocitat en carreteres tancades al tràfic que gaudiren de gran popularitat.

Les primeres curses penedesenques:

La primera cursa de cotxes a Catalunya de la que es te noticia és va  fer l’any 1897,   entre amics, al passeig Sant Joan de Barcelona, i va tenir com a premi un dinar a la Rabassada. L’any 1906 es creà l’Automòbil Club de Barcelona, que l’any 1910 esdevingué el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC).

La primera prova automobilística al Penedès es realitzà el 23 de febrer de l’any 1908, la Copa Sportmen’s Club, en el recorregut Sitges-Ribes-Vilanova, 164 Qm., que va guanyar León Derny (Peugeot) amb un temps de 3 hores i 9 minuts.

L’Automòbil Club de Barcelona va organitzar -en el mateix circuit ampliat fins a Canyelles- el 28 de maig de l’any 1908 una competició internacional de la categoria “voiturettes” (cotxes) amb el nom de  Primera Copa Catalunya, que va guanyar Guioppone amb un Lion Peueot, i una velocitat mitja de 57 Qm/h. Va sortir i arribar a la recta del Vinyet de Sitges i va congregar molt de públic en unes espectaculars grades construïdes expressament per l’esdeveniment.

La segona edició de la Copa Catalunya, disputada el mes de maig de l’any 1909,  transcorregué, també, entre Sitges, Sant Pere de Ribes, Canyelles, Vilanova, per acabar de nou a Sitges. La va guanyar el francès Goux amb un Lion Peugeot.

Quan el RACC tornà a organitzar una cursa ja ho feu fora del Penedès, la Tercera Copa Catalunya es va celebrar al Maresme.

 La Penya Rhin

Quan Barcelona era la ciutat dels cafès i els cafès eren el centre de la vida social barcelonina, un grup de tertulians benestants del cafè El Oro del Rhin, van crear el dia 18 d’abril de 1916, la Penya Rhin per promoure l’esport, especialment el del motor.

El cafè El Oro del Rhin era un bar-restaurant, sala de ball, teatre, sala de concerts, centre de tertúlies que estava ubicat en un edifici modernista de la  Gran Via (601) fen xamfrà amb la Rambla de Catalunya.  Hi actuaven reputades orquestres i cantants (Emili Vendrell, Caietà Renom….) i fou un dels primers escenaris del music vilanoví Eduard Toldrà. Barcelona vivia un moment de grans canvis socials, artístics, industrials, científics, literaris, etc.

Entre els anys 1916 i 1920 (mes d’abril), els tertulians organitzen diferents curses a la nostra comarca. La primera i segona cursa Penya Rhin (1916-1917) són curses per motocicletes i sidecars que tenen com a punt de sortida i final el Vinyet a Sitges. La de l’any 1918 –també per motocicletes i sidecars- es realitza al que anomenen Circuit del Baix Penedès,  (el Vendrell-Banyeres-l’Arboç-el Vendrell)  tres voltes, 69 Qm.

El quart premi  Penya Rhin (1919) realitzat també al circuit del Baix Penedès, ultra les motos i els sidecars, hi participen cotxes. La cursa la guanya en Santiago Soler conduint un David. Un parell de Matas han d’abandonar la cursa, malgrat que el conduit per Pasqual Sogas l’hagués encapçalada durant un llarg trajecte. Els corredors es queixen de les males condicions de les carreteres.

L’any 1920 la cursa de la Penya Rhin deixa el Penedès i s’organitza a Cardedeu.

El Gran Premi Penya Rhin

Els components de la Penya Rhin de Barcelona, van organitzar l’any 1921 la Primera Cursa Internacional de Voiturettes Gran Premi Penya Rhin. La prova va esdevenir el Campionat d’Espanya d’Automobilisme, i va ser el segon campionat estatal que s’organitzava a Europa, anteriorment tan sols s’havia disputat el de França a Paris.

La recerca d’un circuit adient per a disputar la cursa fou una tasca feixuga pels organitzadors. Es van estudiar carreteres de Vic, del Vallès, de Tarragona, i fins al darrer moment no es van decidir pel circuit del Penedès. D’aquestes dificultats n’és un exemple l’article publicat a la revista francesa l’Auto del 6 de març de 1921, en la qual, tres mesos abans de la realització, encara s’assegura que “la carrera es farà (el mes de juny) en un itinerari de la província de Tarragona”. Els periòdics i els professionals del moment proposaven circuits i donaven raons tècniques per un o d’altre itinerari. Per fi, es va decidir córrer transformant les carreteres que unien Vilafranca amb els Monjos,  la Munia i Vilafranca, en un circuit tancat.

El diputat de la Mancomunitat de Catalunya pel Penedès, Enric Rafols, escriu: que: l’elecció de Penedès va ser molt ben rebuda per les autoritats vilafranquines, pel batlle Pau Solsona, pels regidors Campama, Mascaro, Alsina, Recasens, Abella, Feliu i pels alcaldes de les altres poblacions.

 Ja tenim circuit!!!

Seguin la narració del diputat Rafols “el circuit comença a Vilafranca… La ruta és amplíssima, vorejada de plàtans frondosos,… fins el poble de Monjos… El pas d’aquesta població es fàcil, estrenyent-se un xic en travessar el riu Foix…..Desprès de recórrer uns 600 metres des de Els Monjos , es troba a la dreta el viratge dels Pins de Sellarès, anomenat així pels tres magnífics pins centenaris… El viratge es un angle recte i gairebé immediatament la carretera s’inclina en un pendís mitjà fins al nomenat Pont de la Bruixa, amb viratge difícil a l’entrada i un contra-viratge a la sortida…… El circuit es desvia cap a la dreta en el viratge de l’Almunia. És aquest un viratge molt difícil, d’angle agut i que s’ha de prendre en precaució….

Passat la Riera de Pacs comença una recta d’uns 800 metres amb lleugera pujada que passa per davant de les tribunes i tanca el circuit en el viratge de Vilafranca, on s’uneix amb la carretera de Barcelona a Tarragona.”

El circuit Vilafranca- La Munia-Els Monjos tenia 14 quilometres i 790 metres i s’havien de fer 35 voltes al circuit, es a dir 517,650 quilometres.

 L’organització:

Per tal de realitzar la complexa organització de l’esdeveniment, la Penya Rhin va crear un bon grapat de comitès. El comitè d’honor estava presidit per l’Alfons XIII (el Cametes), un comitè d’Alt Patronatge, una Junta Directiva, un Comitè Executiu que presidia el diputat Rafols. El sub-comite de Vilafranca estava presidit per Lluís Cuyàs, el vicepresident primer era en Josep Mascaró, i el segon l’Antoni Pladellorens. El secretari era en Miquel Escasany i el tresorer l’Oscar Sorg. Els vocals eren els presidents del Casino, del Casal, del Sindicat d’Exportadors de Vi, del Foot-Ball Club Vilafranca, del Bloc Catalanista, i de l’Associació Catòlica, i a títol particular en Francesc Calvet, en Julià Aixelà, en Josep Monsarro, en Josep Bardalet, en Josep Campama, l’Emili Berger, en Josep Saumell, i els batlles dels tres municipis per on passava la cursa. Cal fer esment, que entre els més de dos-cents membres dels diferents comitès, no hi havia presència femenina.

Pressa la decisió del circuit, adaptada la reglamentació francesa a la prova, obtingut el reconeixement internacional i els recursos econòmics; amb els permisos necessaris es van iniciar les obres de millora i adequació de les carreteres dirigides pels enginyers Sorribes i Turell; es van peraltar alguns revolts, es van senyalitzar trams, i es van construir unes amplies tribunes i explanades per atendre les necessitats mecàniques i d’abastiment dels vehicles a la carretera de l’Almunia, prop de la baixada de Sant Salvador de Vilafranca.

La primera data prevista per a celebrar la manifestació esportiva fou el 19 de juny de 1921, però entrebancs de darrer moment van ajornar l’esdeveniment al 16 d’octubre d’aquell any.  S’editaren cartells promocionals i programes informatius íntegrament en català, on figuraven els mitjans de transport, els allotjaments, els monuments de la comarca, el reglament de la cursa i un bon reguitzell d’informacions interessants pels corredors i pels assistents a l’esdeveniment.

Els cotxes podien estar inscrits per un constructor o pel propietari del vehicle. Cada constructor tenia dret a inscriure cinc cotxes i els drets d’inscripció eren de 1.000 pessetes. En tots els casos els vehicles eren pesats i revisats abans i desprès de la cursa. No podien pesar menys de 475 quilos buits, i havien de disposar de marxa enrere i permís de circulació. Es van inscriure quinze cotxes.

El guanyador mereixeria una copa d’or i 25.000 pessetes, el segon tindria una copa d’argent i 10.000 pessetes, el tercer una copa i 5.000 pessetes, el quart guanyava 2.500 pessetes i copa, i el cinquè 1.000 pessetes i copa. Dies abans de la prova el Governador va dictar un bàndol perquè els corredors poguessin entrenar-se.

 La Festa Major de l’automobilisme.

Segons explica La Vanguardia va ser tant el públic que va venir al Penedès a veure la cursa, que es van “organitzar caravanes” a l’Ordal i al Garraf,  diu que “eran incontables el numero de automobiles, side, side-cars, motos i bicicletas” i que “su paso fue presenciado por la mayor parte de la población que presentaba animado aspecto”. Explica, també, que els trens anaven curulls de gent, i que fins i tot els sostres dels vagons estaven plens. Per acollir l’elevat nombre de vehicles el camp de futbol de Vilafranca és va habilitar com a pàrquing.

El Mundo Deportivo afegeix “nosotros no hemos visto en manifestaciones deportivas concurrencia igual” i estima que van ser entre 20.000 i 25.000 les persones que van venir al Penedès per contemplar l’esdeveniment.

A les 10 del matí del dia 16 d’octubre de 1921, amb unes tribunes amb moltes “caras lindisimas de damas y damiselas elegantemente ataviadas” (La Vanguardia), el sr. Arturo Elizalde va fer la volta de reconeixement amb el seu vehicle i va trigar 14 minuts en fer-la. Tot seguit, es donà la sortida de la cursa.

El primer vehicle que va arrancar va ser el nº 1, un cotxe francès “la Perle” pilotat per Lefébre, el van seguir el Matas de Joan Ibañez, i el Bugatti d’en Pere Monés. La voiturette numero 15 va abandonar a la primera volta per trencament d’una vàlvula. En el pont de la Bruixa va trencar l’eix el pilot Ibañez. En acabar la sisena volta ja tan sols quedaven sis vehicles en competició. Prop de la una, darrera les tribunes, es va servir un àpat a les autoritats. Quan van acabar, la banda militar va tocar la Marsellesa en honor dels pilots francesos.

La cursa de l’any 1921 la va guanyar en Pierre de Vizcaya,( nº12) amb un cotxe Bugatti, que va fer les 35 voltes en 5 hores, 11 minuts i 19 segons, a una velocitat mitjana de 85 quilometres i 320 metres per hora. El segon classificat fou en Pere Monés Mauri (nº 4), també amb un cotxe Bugatti, que ho va fer en 5 hores, 35 minuts, i 36 segons, a una velocitat mitja de 79 quilometres i 300 metres per hora. El tercer va ser un pilot anomenat Révaux, (nº 14) amb un cotxe La Perle, en 7 hores, 0 minuts i 20 segons.

 1922-1923, els darrers Grans Premis

L’èxit de la prova penedesenca es va repetir els anys 1922 (05/11/22) i 1923 (21/10/23) amb un notable increment de vehicles i espectadors. L’any 1922 la cursa la va guanyar un Talbot pilotat per KL Guiness, i l’any 1923 va tornar a ser un Talbot, aquesta vegada amb el francès Albert Divo com a pilot.

Els anys següents les proves del Campionat d’Espanya s’organitzaren a Sant Sebastià, i no és fins l’any 1933 que la Penya Rhin torna a fer-se càrrec de la cursa, però aquesta vegada ja no tornarà al Penedès. La prova és realitzarà al circuit de Montjuic els anys 1933, 1934, 1935 i 1936.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 20 de setembre de 2023 per Josep Arasa

L’ENDIMONIADA REPUTACIÓ D’UN POBLE

Deixa un comentari
La mala reputació de Santa Margarida del Penedès (Santa Margarida i els Monjos) ve de lluny. Ramon Arnabat en el seu llibre “La gent i el seu temps” recull alguns testimonis de les actituds morals i religioses dels seus habitants.
L’any 1858, quan la parròquia tenia 830 feligresos, el rector Ignasi Escala escriu.“en cuyo pueblo existe el foco de todos los siete pecados mortales, con todos sus ahijados, los habitants todos en general, son de un caràcter hipòcrita por aparentar lo que no són, ignorantes, y al mismo tiempo maliciosos, y muchos de ellos muy viciados, de modo que el conjunto forma uno de los pueblos más desvirtuados y relajados del llano del Penedés. Y de esto tiene fama ganada por todas partes en donde tienen noticia del pueblo de los Monjos”.
A finals del segle XIX, el rector continuava queixant-se: “hay algunos que profesan clarament la impiedad, no creyendo en nada , dejando de cumplir las propuestas de nuestra Madre Iglesia, procurando imbuir sus perversas ideas a los demàs para hacerles impios como ellos….muy pocos son los que hacen caso de cuanto se les dice que vayan a frecuentar los Santos Sacramentos dentro del año, tanto hombres como mujeres”.
El rector Joan Basany, l’any 1904, quan la parròquia ja ha sobrepassat les 1.300 persones, diu: “ De pietat, pròpiament dita no n’hi ha…. aixís és que el Rector ‘s troba sol a la misa dels dies feyners….Si no hi ha funció extraordinària ‘ls feligresos no assisteixen pas, excepció feta dels dos o tres veïns … Generositat per la Església y el rector no n’hi ha, començant per tots ‘ls propietaris y acabant per l’últim de la parròquia: aixís que aquí ningú dona res.”
Els anys vint del segle passat el rector Josep Bruquetes feia avinent al Bisbe de Barcelona “de mis feligreses (1.690) unicamente asisten a la Iglesia una vigèsima parte de los mismos … de manera que la gran mayoria no tratan con el párroco sinó cuando se casan , cuando hay un bautizo o un entierro.”
L’any 1935, la parròquia ja tenia 2.000 feligresos, el rector Josep Duran, aprofitant la visita del bisbe de Barcelona, explica: “algunos feligreses, debido a las campañas politico sociales, hacen pública ostentación de apostasia…parece que hay algunos afiliados a la liga laica que existe en Vilafranca con fines políticos, aunque es cosa no comprovada … Hay escasa concurrència a los actos religiosos…ordinariamente cumple el precepto de oir misa un ocho por ciento de los feligreses y… cumplen el precepto de comulgar por Pasqua el veinte por ciento de los feligreses obligados…y no pasa de veinte fieles que constantemente reciben los Santos Sacramentos todas las fiestas. Puede conjeturarse que privadamente la inmoralidad mas abyecta se ha ensoñoreado de las costumbres, debido a la falta de espiritualidad y religiosidad en todas las clases sociales”.
Certament, cada u veu la cosa segons la ullera que es posa.
May be an image of text
See insights and ads
Promociona la publicació
All reactions:

14

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 13 de setembre de 2023 per Josep Arasa

D’HOSTALS I D’HOSTALERS

Deixa un comentari

Al llarg de la historia els hostals i els hostalers han gaudit de mala fama. Al Tratado Legal y Politico de Caminos Publicos y Possadas del Dr. Don Manuel Fernandez de Mesa de l’any 1755, es pot llegir la consideració que mereixien els hostalers a l’autor, “son hombres viles y zafios, no solo en sus hechos si no en su apariencia”. “Pocos mesoneros deixan de ser malos”….”tanto que convendria poner en este oficio a los extrangeros, los quales seria menos perjudicial que se hicieran malos”.

El Tratado especifica la geografia arquitectònica dels hostals, havien de disposar de dues de portes d’entrada, una pels criats i el poble pla i l’altre per la gent distingida, perquè “una señora principal no se vea atemorizada y ofendida por el caballo que se alborota,  por el arriero que reniega, del calesero que fuma, y de toda esta turba que forma una confusion aborrecible a los ojos, al olfato y al oido”. I així “se aparten los brutos de los racionales y no se junten los hombres viles, destrozados y mendigos, con los ilustres”.

Les habitacions del criats –comunitàries- calia que estesin situades veient les menjadores dels cavalls i dels muls, per poder vigilar l’alimentació i la tranquil·litat dels animals. La cambra de l’hostaler havia d’estar a dalt de tot per controlar si algú entrava a robar a les habitacions.

Els hostals, destinats llògicament als forasters, no podien acollir la gent de la localitat, ni a dones de mal viure. Els nobles, els eclesiàstics i els soldats tenien preferència d’estatge per davant del poble pla. Quan tots els espais per dormir estaven plens i un privilegiat arribava, l’hostaler havia de fer-li lloc fen fora a una persona de categoria inferior malgrat que aquesta dormís.

Segons en P. Madoz, al Penedès del segle XIX hi havia un hostal “regular” a l’Ordal, dos de bons a Vilafranca, un parell més als Monjos i un al Vendrell.

Segons explica en Jeroni Pujades en el seu Dietari (1601-1605), a un hostal dels Monjos, el 24 d’octubre de 1602 (guerra dels Segadors), uns bandolers encapçalats per en Pay Català, van entrar de nit i ho van robar tot, especialment el que duien una colla de traginers de Valls.

Però no cal buscar en temps tan reculats per trobar malifetes d’hostal, al mateix poble, l’any 1916, van servir un vi que va provocar forts dolors d’estomac als comensals. Segons les anàlisis fetes per l’Estació de Viticultura i Enologia de Vilafranca del Penedès, el vi tenia un contingut d’àcid sulfúric superior al límit legal.

Un dels hostals monjencs, no fa gaires anys, es va enderrocar per a construir habitatges. L’altre va desaparèixer els anys 30-40 del segle XX per a fer La Casa de la Vila actual; en enderrocar-se van trobar revoltons vermells que, segons els entesos, era el senyal d’hostal en l’època dels romans, i entre les pedres va sortir –diuen- un important tresor.

A mitjans del segle XX es va construir a Santa Margarida i els Monjos un nou hostal -actualment mig enderrocat i vandalitzat- que és una de les imatges vergonyoses del municipi, però, aquestes ja són figues d’un altre paner.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 4 de setembre de 2023 per Josep Arasa

SI NO HI HA TREN, ANIREM AMB DILIGÈNCIA!!!

Deixa un comentari

Els sacrificats usuaris del ferrocarril a Catalunya coneixen bé el que és patir davant d’una xarxa ferroviària clarament deficitària amb una demanda de viatgers creixent. A Catalunya, dels 4.300 milions previstos en el Pla Rodalies 2008-2015 només se’n va executar un 14 %. D’aquesta quantitat, el 60 % es va gastar en el nou accés a l’aeroport del Prat. La inversió per català va ser de 250 euros mentre que la inversió per madrileny va ser de 907 €. Mentre que a Catalunya només es va realitzar un 24% de la inversió promesa, a Madrid aquest percentatge s’enfila fins al 153%.

Però per la tranquil·litat, o l’enuig, dels usuaris actuals cal recordar que l’actitud dels governs espanyols castrant les xarxes ferroviàries de Catalunya ve de lluny. Un exemple és la línia ferroviària d’Igualada. A finals del segle XIX va esdevenir el gran desenvolupament del ferrocarril a Catalunya amb finançament català privat. Igualada va quedar lluny del ferrocarril que unia Barcelona amb Saragossà passant per Manresa. L’any 1865 el tren de la línea Barcelona-Tarragona, va arribar a Sant Sadurní marginant, també, a Igualada. Els prohoms igualadins temien que aquesta situació els allunyes del progrés i condicionés el futur de la ciutat i les seves industries. Moltes van ser les iniciatives per sortir d’aquesta illa ferroviària.

L’any 1852 els fabricants igualadins Ramon Castells Pie i Francisco Castells Comas i el polític Celestino Mas van crear una junta per a la promoció del ferrocarril Igualada – Martorell. El 26 de setembre de 1853 el govern espanyol va autoritzar un estudi al sr. Arimon per a la creació d’un enllaç ferroviari entre Igualada i Manresa.

L’any 1855 les forces vives igualadines, amb el recolzament del polític i intel·lectual Pascual Madoz, inicien el projecte del ferrocarril d’Igualada a Sant Sadurní d’Anoia, que va ser redactat per l’enginyer Antoni Aguilera Gibert amb un pressupost de 14.750.000 pessetes; el tren sortia de Sant Sadurní i passava per Terrasola, Lavid i Sant Pere de Riudebitlles. Amb un import tan elevat per a l’època, calia la participació de les institucions i, davant la negativa d’ajuts del govern espanyol, els igualadins van rebaixar, momentàniament, les seves aspiracions i van començar a treballar en el projecte d’una línea de tramvia amb tracció animal que els unís amb Sant Sadurní.

La historia del tren entre Igualada i Sant Sadurní d’Anoia, va estar plena d’incidents. El 24 de d’agost de 1863 una reial ordre va atorgar la concessió del ferrocarril i el 19 de novembre es va constituir a Igualada l’empresa Sociedad del Ferrocarril de San Saturnino de Noya a Igualada. Tenia un capital social de 7.500.000 pts. amb l’emissió de 7.500 accions de 500 pts. i la resta van ser obligacions. De les primeres 7.500 accions, 3.000 ja estaven compromeses amb la companyia del ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona.

El 17 d’abril de 1864 en Josep March Pascual president de la societat ja tenia problemes de caixa per pagar els interessos del capital i les obligacions. Malgrat tot, van contractar les obres de construcció amb l’empresa francesa “Pascal Possicos et Pascal et fils” que van iniciar l’explanació entre Igualada i la Pobla de Claramunt sota la direcció de l’enginyer Federico Alameda. El 13 de maig de 1865 a Igualada van fer festa grossa, es van inaugurar les obres del ferrocarril que havia d’unir la ciutat amb Sant Sadurní. Per tal de seguir amb les expropiacions i abonar els costos de la contracta, el juliol de 1865 la companyia sol·licita dels accionistes un nou desemborsament, que en no ser atès provoca la paralització de les obres i la  fallida de la companyia.

Des de la fallida de la companyia (1865) fins a l’any 1882, el projecte de Sant Sadurní va ser motiu constant de debat, emplenava pagines dels diaris amb acusacions de corrupció, articles, parlaments i disputes entre els polítics i les localitats per on havia de passar. Terrasola, Sant Sadurní, Lavid i Sant Pere o Capellades, Piera, Masquefa i Sant Esteve Sesrovires eren utilitzades electoralment dividint i enfrontant els electors .

A la Vanguardia del 5 d’agost de 1881 parlant del ferrocarril de Sant Sadurní podem llegir  “passa como lo que cuentan de una señora que con un solo limon tomaba limonada todo el año y lo hacia sacando una gota de zumo por semana. Lo mismo podemos decir del ferrocarril electoral de San Saturnino; es un limon que cada vez que hay elecciones se estruja un poco..para que de el zumo de la credencial de diputado”. Una vella cançó amb aires de present.

L’any 1882, el diputat per Calaf, Santiago Serra i Cruselles, que en aquells moments és va fer amb la titularitat de la concessió, al·legava que la crisi financera i la manca d’ajuts del govern espanyol (?) havien provocat la situació. Per salvar el projecte proposa transformar la línea ferroviària de via ample a via estreta. El govern espanyol no admet les al·legacions i aquell mateix any declara la caducitat de la concessió.

El 12 de juny de 1882 la premsa publica una nota que reflecteix el interès d’un grup “de acaudalados vecinos de esta capital (Barcelona)” per obtenir la concessió d’una línea de tramvia “movido por tracción de vapor” entre Igualada i Vilafranca passant per Sant Quinti de Mediona i Capellades.  Aquell mateix any 1882, quan encara seguien els estudis ferroviaris, els igualadins,  amb un exercici de pragmatisme i amb el vist i plau del govern espanyol, van inaugurar un servei de diligencies, que unia Igualada amb Vilafranca en combinació als horaris dels trens. Certament encara no tenien estació de ferrocarril però, amb el pedaç de la diligencia, els igualadins i les seves mercaderies ja podien arribar a Barcelona i a Tarragona.

El 7 de setembre de 1882 es va constituir la companyia del Ferrocarril Economico de Igualada a Martorell. També va tenir forces problemes financers fins que va passar a mans de capitalistes belgues que, per fi, construeixen la via que trencarà el isolament igualadí. L’estiu de 1893, circula el primer tren. La companyia va ser l’origen dels actuals Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Ja deu fer més de 20 anys que es va començar a parlar del ferrocarril entre Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès en el marc de la Línia Orbital Ferroviària. El 15 d’abril de 2010 al diari Avui podíem llegir  “l’Estat -que es qui fiançarà la línia orbital ferroviària- ha començat a redactar l’estudi informatiu, al qual posteriorment seguirà el projecte constructiu….. El ministre de Foment, José Blanco, apuntava que les obres podrien començar abans de 2015…..” Actualment,2023, tot està per fer.

Les actituds restrictives -o repressives- del govern espanyol davant les inversions a Catalunya repeteix la mateixa estratègia de fa més de cent anys. Les comunicacions ferroviàries al Penedès en son un exemple.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 27 d'agost de 2023 per Josep Arasa

LA TRÀGICA VEREMA DE 1882 A FONT-RUBÍ

Deixa un comentari

Ahir, el bon amic Josep Maria va començar la verema d’enguany, per  celebrar-ho ens vam trobar a Guardiola de Font-rubí compartint un gustos esmorzar de forquilla.

De tot el que comporta l’elaboració d’un bon vi, la verema  és el més important. Sense verema, no hi ha vi. Les primeres referències escrites a la verema es troben en textos de l’Egipte antic, fa més de 5000 anys. La verema era una manera d’unir, simbòlicament, l’espiritual amb el terrenal. A més de celebrar-se cants i balls per a donar gràcies als déus per la fertilitat de la terra, es trepitjava a la vinya per a produir el most del raïm i es bevia el primer vi de la temporada, una beguda de la qual gaudia la reialesa i s’utilitzava en ofrenes i rituals religiosos.

En Josep Maria és dels que fa de la qualitat el seu objectiu i cull els raïms  a ma. Si aquest any la verema al Penedès és fatigosa i condicionada per la sequera i les altes temperatures, la feina de collir raïms era molt més dura al segle XIX. Amb l’albada tothom dempeus. Es treballava molt i els collidors, “segarretes”, dormien poc al paller o a la màrfega. Eren dies on tothom feinejava. Les mestresses a preparar els àpats. Els padrins a fer la mistela o el vi bullit. La mainada portant els càntirs i omplin els porrons. Hereus i cabalers trafegaven amb tot.

A molts masos s’utilitzava el porró garber pels veremadors. Una porrona grossa dins un cistell ple de palla que s’anava mullant per mantenir-la fresca. La porrona estava dividida verticalment en dues parts, de manera que feia dos dipòsits, un s’omplia d’aigua i l’altre de vi. Quan es traguejava sortien barrejats els dos líquids, satisfent la set ingerint menys alcohol.

Collidors i collidores per parelles, a les ordres del cap de colla, amb els falçons ben esmolats anaven omplin el cove. Quan estava ple el duien a la portadora on s’atapeïa amb el funyot perquè en càpigues més. De portadores n’hi havia d’entre 60 i 120 litres de cabuda. Un cop plenes s’apropaven al carro amb els semalers i es pujaven agafant-les per les cornaleres entre dos homes. El de baix agafava la cornalera amb les mans, l’altre, dalt del carro, tibava amb una corda enganxada a l’altra cornalera.

Cap a les deu, plenes les setze portadores que cabien habitualment en un carro, arribava l’hora d’esmorzar: una bona arengada, pa amb tomàquet, ceba, olives, raïm ben fresc i figues de postres. A les dotze el dinar i la migdiada sota la figuera o el garrofer. Del silenci matiner es passava a les converses i a les cançons, les primeres nostàlgiques, més tard les picants. D’algunes varietats de raïm es separava una part, el macabeu per a fer la mistela, els rojals per penjar, la pansa blanca per les panses.

Quan els carros arribaven al mas abocaven les portadores a la tina situada quasi sempre damunt del cup. Al capvespre,  acabada la feina de collir, els homes trepitjaven el raïm. Un cop fonyat es tirava al cup o al vaixell. En acabar la collita tothom era recompensat amb un bon àpat i la gatzara de comiat.

A Can Costes de l’Alzinar de Font-rubí sembla que tenien un porro casolà bastant lliberal i el dia 24 de setembre de 1882 no va gaudir de gaire repòs.  Ja despuntava el sol, quan el grup de collidors festejaven l’acabada de la verema, estaven  fen tabola a l’era quan, amb la força que dona el vi, van començar una baralla que va acabar amb quatre o cinc trets. L’escopetada va estroncar la ballaruga i va deixar mort i estes a terra en Mateu Vaqués de Sant Martí Sarroca i malferit un altre jove del mateix poble. Van intervenir els Mossos d’Esquadra de la Granada i detenir, en una  taberna de Guardiola, a quatre veremadors com autors del crim. El jutge de primera instancia de Vilafranca els hi va prendre declaració i els va engarjolar incomunicats.

Un bon vi no es defineix només pel territori on hi ha la vinya, sinó per la cura i manyaga amb el qual ha estat elaborat. Amb cada glop hi ha una combinació de treball, clima, tradició, cultura, història i festa. L’esmorzar amb el Josep Maria va tenir el punt just de cada cosa.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 24 d'agost de 2023 per Josep Arasa

SANT MAGÍ DE LA BRUFAGANYA

Deixa un comentari

Sant Magí de la Brufaganya – Terres del Gaià

Els penedesencs sempre hem tingut molta devoció a aquest sant originari de la Borgonya, que va viure a Tarragona i que té el seu santuari a Pontils. Antigament –explica en Pere Sadurní als Retalls de Folklore Penedesenc–  s’hi peregrinava tres vegades l’any: per l’Ascensió, el dia de sant Magí (19 d’agost), i el tercer diumenge de setembre per l’aplec.

Segons la tradició, el sant va ser un anacoreta martiritzat el segle III pels romans. L’home es va escapar de la presó, ajudat per un àngel, i s’amagà durant trenta anys en una cavitat natural de la Brufaganya, on feia vida eremítica alimentat pels àngels. Allà els romans el van trobar, matar, enterrar i és on, posteriorment, s’aixecà l’església.

Fins l’any 1204 no s’esmenta documentalment l’església de sant Magí. Al segle XIII hi havia una ermita que ja era objecte de força devoció i llegats. Al segle XVI, a iniciativa dels Cervelló, es restaura i amplia el temple i s’hi organitza una germandat. Posteriorment en van tenir el patronatge els barons de la Llacuna, que n’encarregaren la custòdia del lloc als dominics que s’hi establiren des de el 1603 fins el 1835. L’edifici actual va ser iniciat el 1732. Des de 1841 funciona com a parròquia. Al costat del temple hi ha la casa dels frares i l’hostatgeria. El conjunt fou objecte de saqueigs el 1714, 1835 i 1936.

Als peus dels cingles, que hi ha a la part alta de la serra on s’alça el santuari, hi ha una capella i més a ponent dues coves antigament utilitzades com  ermitatges i un habitatge troglodític. Així com a molts indrets els ermitatges troglodítics medievals foren abandonats molt aviat, en aquest cas van perdurar fins a èpoques recents, la qual cosa es veu en les restes de les obres fetes en època moderna.

Sota el santuari es troben les quatre fons de sant Magí, d’aigua considerada miraculosa, objecte del romiatge i naixement del riu. Explica la llegenda que quan en Magí estava d’eremita, fart de rebre visites dels pagesos que es queixaven de la sequera, i li demanaven aigua, va llençar el seu bastó -gaiato- tan lluny com va poder tot dient “on el meu gaiat caurà, un riu i naixerà” i així va ser com va néixer el riu Gaià. Un altra versió del miracle diu que el sant fa brollar l’aigua quan els romans assedegats van arribar per agafar-lo. L’aigua de sant Magí guareix de febres palúdiques, de verola i de trencadura.

Era costum que les parelles de la comarca anessin al santuari a demanar protecció al sant. “A sant Magí s’hi va de fadrí i a Montserrat si va de casat”. Els promesos, un cop havien escoltat missa,  s’apropaven al sant per dipositar un parell de monedes a una safata situada darrera una reixa als peus de la imatge, primer ell i desprès ella. Si les dues monedes queien dins la safata el casori es feia abans d’un any, si alguna de les dues queia fora, s’endarreriria la cerimònia.

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 19 d'agost de 2023 per Josep Arasa

ELS ZUAUS, EL CORONEL WILS, I PINÓS

Deixa un comentari

La Tercera Guerra Carlina fou una guerra civil que va tenir lloc del 1872 al 1876. La crida a les armes feta pel pretendent al tro del Regne d’Espanya, Carles VII, va ser escoltada principalment al País Basc i a Catalunya. Un dels motius que va empènyer Catalunya a sumar-se a la revolta, va ser la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta de Felip V (1714).

Amb motiu de l’assalt carlí a la ciutat d’Igualada comandat per Savalls, Auguet i Miret el dia 18 de juliol de 1873, Antoni Carner i Borràs escrivia a “Historia de Igualada en 30 minutos (1966, Ajuntament de Igualada) “Después de 36 horas de enconada resistencia, las fuerzas carlistas mandadas por don Alfonso Carlos, a quien acompaña su esposa doña Maria de las Nieves (popularmente “doña Blanca”) se adueñan de la Villa. El asalto fue efectuado por 2.200 hombres, entre ellos el batallón de Zuavos pontificios, cuyo comandante, don Ignacio Wils, murió dando el pecho a las balas, en una barricada tendida en la embocadura de la Rambla de San Isidro. Según “El eco del Noya” los asaltantes sufrieron 400 bajas. Los defensores tuvieron 30 muertos, todos ellos paisanos”.

Els carlins van ocupar Igualada i el mateix dia, després d’obtenir un generós botí, van abandonar la ciutat i es van emportar ostatges. Ho feren hostilitzats per les forces de Joan Martí i Torres, el Xic de les Barraquetes. El text no dona molta informació, però sí que explica la mort d’un personatge –Ignace Wils- a Igualada en circumstàncies que podem entreveure com heroiques o, si més no, que denoten un cert grau de valentia,  i ens parla d’un cos militar que va combatre a la vegueria: els zuaus –“zuavos”.

Malgrat que actualment a casa nostra la paraula zuau tan sols serveix per designar una beguda refrescant (també coneguda com a suau i a d’altres indrets com “soldat”) feta amb gasosa i cafè, la denominació militar neix, a partir de l’any 1830, de certs regiments de mercenaris d’infanteria de l’exèrcit francès, que inicialment foren un cos mixt indígenes algerians i europeus. A imatge dels zuaus francesos van néixer els “Zuaus Pontificis”, que foren una unitat de soldats d’infanteria sorgits el 1860 per la defensa dels Estats Pontificis sota Pius IX. Els zuaus pontificis foren catòlics solters, fonamentalment voluntaris, disposats a lluitar contra el procés de reunificació italià a les ordres del Papa. La majoria dels voluntaris foren alemanys, francesos, holandesos i belgues, però també s’hi podien trobar romanesos, canadencs, espanyols, irlandesos i anglesos.

Els Zuaus Carlins van ser creats pel germà del pretendent carlí al tro del Regne d’Espanya, Alfonso Carlos, després que hagués lluitat amb les tropes dels Zuaus Pontificis. Els zuaus carlins foren una unitat de xoc i assalt dins l’exercit carlí de Catalunya i del Maestrat, i va esdevenir la guàrdia d’honor d’Alfons Carlos. El seu uniforme estava inspirat en els Zuaus francesos amb influencies dels Zuaus Pontificis: pantalons bombatxos de color gris, jaqueta curta gris clar pels oficials i gris fosc per la tropa, armilla, faixa i polaines. Completava l’uniforme una boina basca amb borla. La tropa portava la boina blanca amb borla groga i els oficials boina vermella amb borla groga. Per bandera, duien l’espanyola monàrquica amb una imatge gran del Sagrat Cor a un costat i per l’altre la Verge Maria.

Ignace-Marie-Alphonse Wils va ser coronel dels zuaus carlins, va morir lluitant a Igualada, era un mercenari nascut a la localitat holandesa de Revenstein, en el si d’una família catòlica d’origen francès. Va estudiar a diferents escoles de jesuïtes i el 14 d’octubre de 1865, a l’edat de 16 anys, s’enrolà a les unitat de zuaus pontificis, on va fer amistat amb Alfons de Borbó, germà del pretendent carlí al tro del Regne d’Espanya.  Va ser promogut al grau de caporal l’any 1866 i un any més tard al de sergent. Participa a la batalla de Monte-Lupino contra els partidaris de Garibaldi i, poc temps després, agafa unes febres la qual cosa l’obliga a allitar-se durant quatre mesos.

La mediocritat i la rutina de la vida de la caserna l’avorreixen, i l’any 1868 obté un permís que aprofita per reunir-se amb les tropes carlines que el general solsonenc Rafael Tristany i Parera intentava organitzar a Catalunya. Escriu a la seva mare “He marxat amb la finalitat de defensar els drets de Don Carlos (el pretendent carlí) perquè el Sant Pare trobarà en ell un defensor quan sigui rei d’Espanya”. Wils, home d’acció, quan fracassa Tristany amb el seu intent d’aixecament militar, es refugia a França. Allà, en esclatar la guerra francoprussiana (1870-1871) s’afegeix als exercits francesos en una partida de guerrillers i es fet presoner pels prussians i s’escapa de la presó.

L’acabament de la guerra amb Prussia li permet uns mesos de tranquil·litat a casa els seus pares, fins que l’any 1872, amb l’inici de la Tercera Guerra Carlina, entra a Espanya com a guerriller amb una partida de voluntaris carlins. Posteriorment comandarà una columna de 400 homes a Cataluña. Amb l’ajuda del seu amic i company dels zuaus pontificis, Alfons de Borbó, aquesta tropa es transforma en el cos de Zuaus Carlins.

Wils convoca als seus ex-companys dels exèrcits papals  perquè s’inscriguin a la nova unitat de zuaus carlins. La convocatòria porta zuaus espanyols papals, com Gabriel Llompart, promogut a tinent-coronel, diversos holandesos incloent el seu germà Auguste Wils, un belga Defrance, Murray Hugh canadenc, O’Bryan irlandès, francesos, alguns altres portuguesos… suficients per formar la direcció del nou batalló de 500 homes, sis companyies. Wils, en aquell moment, tenia 24 anys i es nomenat comandat del batalló amb grau de coronel.

La seva primera gesta, com cap de zuaus, va ser sorprendre i detenir tres sicaris que havien entrat a la tenda del germà del pretendent carlí per assassinar-lo. A partir d’aquest fet els zuaus van esdevenir el batalló d’escolta d’Alfonso Carlos de Borbó i de la seva esposa Maria de las Nieves.

Els zuaus participen a les batalles de Prats de Lluçanès, Oristà, Alpens, Manresa i Igualada sempre com la punta de llança de les tropes carlines. El coronel Wils s’exposà sempre a la primera fila. En pocs mesos, cinc cavalls van morir sota seu. A la rambla de Sant Isidre de Igualada, al front de les seves tropes, el coronel Ignace  Wils va morir intentant saltar una barricada el dia 18 de juliol de 1873. Les seves restes reposen a l’església de Pinós (Solsonès).

La tercera guerra carlina va acabar l’any 1876 quan després d’haver perdut la Batalla de Montejurra (17 de febrer de 1876), Carles VII passa a França i, el mateix dia Alfons XII entra a Pamplona.

PS.- A La familia Ulises, una sèrie publicada al TBO a partir de 1945, la iaia Filomena prenia suaus. Ella era el personatge rural i més tradicional de la sèrie,

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 12 d'agost de 2023 per Josep Arasa

L’ESGLÉSIA DE SANTA MARGARIDA A SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS

Deixa un comentari
El desaparegut Esteve Cruañes i Oliver, autor de l’estudi “Esglésies romàniques del Penedès”, l’any 1980, ja parlava de l’estat degradació de l’església romànica de santa Margarida, al municipi de Santa Margarida i els Monjos.
L’any 1992, a l’extraordinària i completíssima obra “Catalunya Romànica”, editada per la Fundació Enciclopèdia Catalana amb el patrocini de la UNESCO i dirigida pel professor Joan Ainaud i de Lasarte, es pot llegir: l’església de santa Margarida és un “edifici abandonat, i en un estat de deteriorament progressiu, indigne de la seva categoria arquitectònica”. (Volum XIX, pag 189).
El primer document que es conserva sobre l’església és de l’any 978 al terme d’Olèrdola. A principis del segle XI consta que es feren obres amb l’ajut d’en Seniofred, que donà bestiar i eines per poder-les fer. Esteve Cruañes esmenta que en aquesta església fou batejat, l’any 1175, en Raimon de Penyafort. La parròquia fou fundada pel comte Ramon Berenguer, la segona meitat del segle XII.
A redós d’aquella església va néixer la parròquia i el poble de Santa Margarida, origen del municipi actual. Al cens de 1370 consta que al poble de Santa Margarida hi havia 24 cases, que augmentaren a 40 el 1553. El lloc de Santa Margarida era de jurisdicció reial. Joan I se la vendre l’any 1381. L’any 1414 Gaspar d’Espitlles es titulava senyor de Santa Margarida. El 1642 tornava a ser de del senyor rei, però en extingir-se les jurisdiccions feudals (segle XIX), consta que el seu darrer titular fou el senyor Ferrer i Guarro. Al lloc de Santa Margarida no hi viu actualment ningú.
El segle XVI el temple fou sotmès a modificacions i reformat parcialment en estil gòtic avançat. “La façana de ponent esta coronada per un campanar d’espadanya, de quatre ulls, d’estructura asimètrica molt singular, i és centrada per la porta d’accés a l’església, resolt en arc de mig punt amb una arquivolta llisa, suportada per dues columnes, amb capitells esculturals, i amb totes les arestes remarcades per una fina motllura molt elaborada” (Catalunya romànica. Volum XIX). Els capitells presenten una estructura troncocònica invertida. El capitell de la dreta té una decoració amb unes tiges paral·leles que neixen a la base. El capitell de l’esquerra esta decorat amb fulles amb punta de llança molt amples, molt semblant a un capitell de l’església de Sant Pere de Riudebitlles.
La ubicació muntanyenca de Santa Margarida propicià que la població es desplaces a la plana, al costat de la camí principal, propera al riu i al moli que havien tingut els monjos de Santes Creus. Però no fou fins el primer terç del segle XX que s’edificà una església al nou assentament. Construïda aquesta es va abandonar el culte del primitiu temple de Santa Margarida, malgrat que es va mantenir en servei el cementiri parroquial. El creixement del municipi va provocar la necessitat de més espai pel fossar i es va ocupar el temple romànic, construint-hi pisos de nínxols adossats a les parets interiors. Sepultures que amb el transcurs dels anys també s’han anat abandonant i degradant.
La municipalització del cementiri i les diferents crides per salvar el monument no han aconseguit la seva recuperació, neteja o dignificació, ni de l’edifici, ni del entorn. El mateix Ajuntament reconeix en el llibre que va editar l’any 2002 “El nostre patrimoni arquitectònic” (Quaderns de divulgació local num.9) “Malgrat el seu estat d’abandó, -l’església de Santa Margarida- és encara un vestigi artístic de notable interès i per això és considerada Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) inclòs en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català,,,,,,”. Una joia del romànic, de propietat municipal, origen del municipi, molt degradada que avergonyeix a totes aquelles persones que tenen un certa sensibilitat cultural.
+13
Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 28 de juny de 2023 per Josep Arasa

ELECCIONS MUNICIPALS A SANTA MARGARIDA I ELSMONJOS

Deixa un comentari
Els resultats de les eleccions a Santa Margarida i els Monjos presenten dues sorpreses, la caiguda espectacular d’Esquerra Republicana i l’entrada al consistori dels joves de la Plataforma.
Durant aquesta campanya electoral ER ha bombardejat les xarxes amb promeses de futur i proclames -sense cap balanç de la feina feta!- avui, curiosament, no ha publicat els resultats electorals. ER havia obtingut a les eleccions de 2019 els vots de 1.050 votants (31,2%). A les eleccions actuals ha obtingut 494 vots (15,86%). Ha perdut 556 votants i, lògicament, la meitat de regidors que tenia el 2019 i es queda amb dos regidors. El que es pot esperar, quan s’obtenen aquets nefastos resultats, és alguna justificació, explicació o, per respecte a la democràcia, alguna dimissió. No diuen res.
La Plataforma és un grup de joves que es presenta per primera vegada a una escomesa electoral amb un lema que a Santa Margarida i els Monjos té molt de sentit degut que fa 44 anys que el partit socialista governa el municipi. Amb el lema “Polítics no, persones” i un discurs clar i independent, sense falòrnies, han aconseguit 491 vots i 2 regidors.
El Partit Socialista, malgrat els escàndols que van inhabilitar l’anterior alcalde, la secretaria, els arquitectes municipals, etc, governa el municipi des de fa 44 anys i ho continuarà fent 4 anys amb majoria absoluta (7 regidors) en haver obtingut el 45,85% dels vots.
Poble Actiu-CUP i Junts mantenen el mateix regidors que tenien, un. Poble Actiu va obtenir el 5,78% dels electors i Junts va passar d’obtenir el 6,84% de vots el 2019 a tenir el 8,44% actualment. May be a graphic of text que diu 'SANTA MARGARIDA ELS MONJOS. MUNICIPALS 2023 7 2 2 45. 85% PSC 15.86% ERC 15.76% PLATAFORMA 8.44% JUNTS Escrutini 5.78% POBLE 100% TOTAL ELECTES MUNICIPI: 13 Participació 59.77%'
Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 29 de maig de 2023 per Josep Arasa

L’ENCONTRE D’ESCRIPTORS DEL MEDITERRANI

Deixa un comentari

Avui , dia 27, fa 30 anys de la mort del gran periodista, escriptor i un dels més importants poetes valencians del segle xx, Vicent Andrés Estelles. L’any 1984, quan treballava a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, vaig assistir a l’Encontre d’Escriptors de la Mediterrània que es va celebrar a la ciutat de València, on vaig conèixer el gran Estelles.

L’Encontre d’Escriptors del Mediterrani el va organitzar l’Ajuntament de Valencia quan era alcalde Ricard Perez Casado, aquell economista que tan bé coneixia Barcelona on va estudiar, on va publicar la majoria dels seus llibres i on es va fer conèixer amb articles a Serra d’Or i a Gorg.

Presidia la Generalitat valenciana el seu company socialista, i també economista,  Joan Lerma, que havia accedit a la presidència l’any anterior. Un jove Lerma que anys més tard esdevindria ministre d’Administracions Públiques amb Felipe Gonzalez i, que si no vaig errat, acabaria la seva carrera política al Senat.

Durant aquells dies vaig poder tractar i escoltar deus de la ploma i les idees. L’occità Robert Lafont que va reivindicar la seva llengua occitana com llengua oficial de l’encontre. Amb José Agustin Goytisolo vam parlar del bombardeig de l’aviació italiana franquista conegut com la bomba del Coliseum, que jo tan sols coneixia per algun llibre d’història, i que ell va patir tant degut a la mort de la seva mare en aquella barbaritat. Em van entusiasmar les seves explicacions sobre un autor que a mi m’apassionava, Cesare Pavesse.

En Josep Maria Castellet ens va donar una lliçó d’humilitat territorial i cultural, argumentant que malgrat la tradició cultural que hi havia a l’entorn del Mediterrani aquest era, actualment, un mar empobrit, érem el sud d’Europa i el nord d’Africa, que els nostres eren països “pobres”, que no érem plenament Tercer Món, però que tampoc estàvem al davant de les nacions “civilitzades”.

Vaig escoltar el manacorí Jaume Vidal i Alcover, el company sentimental de Maria Aurèlia de Campany, i allà vaig saber que, casualment, érem veïns a l’Eixample barceloní. Parlar amb el macedoni Kole Casulede sobre la constitució iugoslava i la concepció del federalisme em va obrir a noves esperances per una nova Europa que encara veia, i continuo veient, llunyana.

Hi havia tanta imaginació, tanta lletra en l’Encontre que aquelles nits no vaig poder dormir del neguit. La llista de participats era llarga i representativa, guardo cares, gests, frases, idees manllevades d’alguns d’ells.

No hi havia a Valencia dos amants com nosaltres/ Feroçment ens amaven des del matí a la nit./Tot ho recorde mentre vas estenent la roba./Han passat anys, molts anys: han passat moltes coses/De sobte encara em pren aquell vent o l’amor/ i rodolem per terra entre abraços i besos.…..” Ovidi Montllor m’havia fet conèixer Els amants de Vicens Andrés Estellés i ara estava dinant amb el poeta, el creador. Davant per davant a la mateixa taula amb el gran narrador de la vida real. No se que vaig menjar, ni tan sols si ho vaig fer escoltant aquella veu humil que sortia d’uns llavis d’aire trist. Vaig saber que era fill d’un forner de Burjassot amb pocs recursos econòmics, que havia treballat d’aprenent de forner, d’orfebre, d’oficinista. Que havia fet els estudis de periodista sense tenir el batxillerat, que tenia afició per les estilogràfiques i que aquella era l’eina que feia servir per escriure els seus versos. Que sempre es va qualificar de proletari. Em va parlar de les amenaces rebudes per aquell motiu, de les repetides trucades telefòniques insultant-lo a la matinada. Al saber que jo era del Penedès em va parlar dels nostres vins i del conyac que ell havia consumit solitàriament i amb un cert excés. Si fins aquell moment m’entusiasmaven les seves poesies, en aquell dinar em vaig enamorar de l’Estellés home, quina persona tan bonica. Moltes gràcies Vicent “Canyot” per la teva exigència personal, per la teva consciencia de classe i de país, gràcies per les teves paraules!!.

La cloenda de l’Encontre la va presidir  Lerma, ho vam celebrar amb una paella excel·lent a un restaurant del Palmar a l’Albufera. El desplaçament es va fer amb albuferencs, aquelles barquetes sense quilla tan pròpies per a navegar dins l’Albufera. Anàvem en grups de quatre persones, el barquer i tres de nosaltres. El destí o els organitzadors em van posar a la mateixa barca que Antonio Gala i el president Lerma. Antonio Gala, l’escriptor espanyol, pedant, del mocador al coll i bastó inútil, va començar a parlar del seu gos Troylo i emfatitzar sobre no se quins somnis, evidentment, malgrat el protocol·lari saber fer de Lerma, vam fer el viatge parlant de política social el president i jo.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 27 de març de 2023 per Josep Arasa

QUATRE HISTÒRIES I UN CALÇOT

Deixa un comentari

Que és una calçot?.-

Els calçots son una varietat de cebes tendres especialment conreada -entre d’altres- per l’àpat comunitari anomenat calçotada. Són cebes poc bulboses i més suaus que es calcen a mesura que creixen. El nom del calçot prové de la manera de plantar-lo, mig colgat a la terra, que es coneix com a «calçar», perquè el brot sigui ben blanc i tendre.

A més del seu ric sabor, els calçots tenen moltes propietats alimentàries. En línies generals, cal destacar que la ceba és una planta amb un alt contingut en vitamines i minerals. Se li atribueixen propietats, tonificants, diürètiques, digestives i fins i tot afrodisíaques. Així, s’ha estudiat que els calçots són bons per prevenir constipats, per a la coagulació de la sang i a més aporten elements essencials com: potassi, ferro, zenc, fòsfor, àcid fòlic.

El calçot neix a Valls?

Hi ha diverses versions sobre l’autèntic origen del calçot, però la més coneguda és la que atribueix al  Xat de Benaiges, un camperol que va viure a la ciutat de Valls a la fi del segle XIX. Es diu que aquest camperol va posar a escalfar al foc un parell de brots de ceba, i immediatament, es va adonar del deliciós sabor que tenia aquest plat que, a principis del segle XX, es va convertir en un aliment habitual a moltes cases del Penedès i del Camp de Tarragona.

Els romans ja menjaven calçots?.-

Recentment s’ha trobat una pintura de l’època romana (segle III), on apareix un home degustant un porrus capitatus o, el que és el mateix, un calçot. La sorprenent història comença l’any 2000 molt lluny de Catalunya, a Hongria, a la ciutat de Brigetio: Es va trobar una pintura en la qual un home, probablement un esclau, subjectava amb una mà una safata i amb la una altra feia el gest de menjar alguna cosa. Després de restaurar i estudiar la pintura, l’arqueòleg László Borhy va arribar a la conclusió que aquest menjar era un calçot: el gest és molt revelador i en la literatura llatina ja hi ha referències al que els romans anomenaven porrus capitatus.

Que és una calçotada?

És un àpat comunitari on es mengen calçots. No està sotmès a cap a altra normativa que la salsa d’acompanyament i el mètode de cocció. Es rosteixen directament sobre les flames de les vergues i es mengen amb la mà, amanits amb una salsa especial, la salvitxada. La salvitxada és una salsa similar al romesco i a la salsa del xató, es a dir amb ametlles, avellanes, bitxos, pa, vinagre, oli, etc….. Les tres salses del Tarragonès i el Penedès, el romesco, la salvitxada i el xató, eren una manera d’aprofitar les sobralles.

Per la seva simplicitat es realitzen calçotades arreu de Catalunya i a d’altres indrets del món. Hi ha qui aprofita les brases de la cuita per acompanyar-ho amb patates, d’altres amb carn de bé o de porc, hi ha qui ho acompanya amb carxofes, mongetes, etc…Hi ha qui cuina morro de porc, i d’altres botifarra,.. A la calçotada més enllà del calçot no hi ha normes.

Per l’època tradicional de recol·lecció del calçot i conseqüentment del seu consum, la festa gastronòmica és pròpia de l’acabament dels freds d’hivern i del ressorgir del bon temps, per la qual cosa alguns antropòlegs la posen al mateix sac que els àpats comunitaris de Carnaval incloent-la entre els àpats tradicionals del moment: Calderades, Ranxos, Sopes, Xatòs, etc.

Segons l’etnòleg pallarès Ramon Violant i Simorra, aquestes menjades lliures i desvergonyides, són les que millor han perpetuat les antigues festes i orgies hivernals de tradició pagana, sovint relacionades amb els déus de la sembra i de la collita. Rituals primitius agrícoles i de la fecunditat celebrats prèviament al despertar de la primavera, quan les hores de llum solar es comencen a notar més llargues i es revitalitza l’activitat humana i animal. En època romana, festivitats d’aquest tipus reberen el nom de saturnals, lupercals i matronals, a més de rituals a la divinitat Ceres.

Com fer la salvitxada?

Sense la salvitxada, una calçotada no seria ni molt menys el gran àpat tradicional en què s’ha convertit. És, en el fons, el que li dona sabor i color.  El nom d’aquesta salsa vermellosa prové de la conjunció de “salsa” i “bitxo”.

Entre els seus ingredients podem trobar l’ametlla torrada, el tomàquet vermell escalivat, les nyores, l’all escalivat, l’oli d’oliva, el vinagre i la sal.

Segons el Corpus de la Cuina Catalana, la tradicional salvitxada té com a ingredients:.

  • 6 tomàquets escalivats
  • 2 nyores escaldades
  • 1/2 cabeça d’alls escalivats
  • 1/2 cullaradeta de pebre vermell dolç
  • 15g d’ametlles torrades
  • 15g d’avellanes torrades
  • Vinagre
  • Oli d’oliva
  • Sal
  • Pebre

Amb tots els ingredients, ja es pot elaborar la salsa. Primerament, es posen els tomàquets sense pell ni llavors, els alls pelats, la polpa de les nyores, les ametlles i les avellanes torrades i el pebre vermell en un morter. A mida que es van triturant tots els ingredients, s’afegeix a poc a poc l’oli i el vinagre. Finalment, s’afegeix sal i pebre al gust.

Virtuts de la calçotada.-

Sigui quin sigui l’origen del calçot. Sigui qualsevol el motiu per fer-la, sigui qualsevol la menja d’acompanyament, la calçotada ens ha arribat als nostres dies com un àpat popular de germanor, que aplega amics, companys i coneguts. A tothom fa reviure l’estat d’esperit, ja que ben mirat, un calçot calent amb una bona i coent salvitxada és un plat d’estètica eròtica que ressuscita els deprimits.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 21 de febrer de 2023 per Josep Arasa

LA N-340,EL SEMAFOR D’ELS MONJOS I CAL POSAS DE LA GORNAL

Deixa un comentari
Durant els anys 60 i 70 del segle passat Santa Margarida i els Monjos va ser un municipi conegut pels embuts circulatoris que es produïen a la N-340. Cada cap de setmana el nom del municipi era repetit pels mitjans de comunicació com a indret de perill. El conductors d’aquells anys, quant tornaven del seu bany estiuenc a la platja, renegaven i suaven en aquells cotxes sense aire condicionat. La cua en direcció a Vilafranca acostumava a començar a l’alçada del pont del Patata, abans de Muntanyans, i seguia en aquell para i engega desesperant fins a travessar tot el municipi.
Els embuts de Santa Margarida i els Monjos eren la gota que feia treure de polleguera als xofers i llurs familiars, que ja havien patit les agonies del embuts a la Gornal. Fins el mes d’agost de 1966 a la Gornal la carretera N-340, l’antic Camí Ral, passava per sota de Cal Posas, un edifici que formava un túnel sobre el vial, de 4 metres d’amplada, i era de pas obligat. Cal Posas de la Gornal va néixer com a propietat adquirida pels Posas de Vilafranca, la casa vilafranquina que té una façana còncava que uneix la plaça Vall del Castell amb la plaça de l’Oli.
Cal Posas de Gornal era una construcció de diferents cases més antigues. L’any 1627, mitjançat una cèdula reial emesa per Carles II l’Embruixat, van rebre l’autorització de construir sis arcs sobre el camí ral. De cens, el monarca va exigir el pagament d’un got d’aigua cada cop que passes per sota el pont. Malauradament aquest document tan sols es manté en la memòria dels descendents (José Oscar Macian), ja que fou cremat quan els exèrcits francesos del general Joseph Chabran van saquejar la casa a la batalla de l’Arboç (1808).
Amb la popularització dels automòbils, l’estretor del túnel de Cal Posas generava moltes dificultats a la N-340. Obras Públicas va elaborar, a finals dels anys 50, un projecte de desviació de la carretera per la banda de muntanya. Passava el temps i del nou vial, que salvava Cal Posas de l’enderrocament, no es començaven les obres. Els propietaris estaven molt vinculats al regim franquista i utilitzaven totes les seves relacions per salvar l’edifici. José Macian Pérez va ser el 2on alcalde franquista de Tarragona, governador civil de Córdoba, Oviedo, i Biscaia, i posteriorment membre del Tribunal de Cuentas.
Els continuats sinistres de camions i cotxes -el popular locutor de ràdio Federico Gallo es va trencar una cama en un accident- feien impossible mantenir per més temps el pas del túnel. Escriu Emilio Macian de Cal Posas al setmanari vilafranquí El Panadés (27-08-1966), que l’any 1960 van proposar “a Obras Públicas -con harta pena- las facilidades convenientes para su derribo”. Malgrat tot, els treballs no es realitzaven.
El mes d’agost de l’any 1965, en plena eufòria del Primer Plan de Desarrollo (1964-1967), una carta al director d’El Correo Catalan de Barcelona, que devia passar desapercebuda al censor, titulada “Gornal, typical Spanish” deia “..la cola de coches que intentaban pasar por este ojo de aguja, llegaba hasta Arbos. Se establecia una autentica lucha a bocinazo limpio, para ver quien adelantaba antes,…..ese agujero està enclavado en una curva y solo se puede cruzar un vehiculo a la vez…”.
Amb la poca sensibilitat que sempre va demostrar el franquisme per tota la historia que no servís a la seva glòria, Obras Públicas va optar per destruir l’edifici. Els treballs d’enrunament van començar curosament per la teulada el 6 d’agost de 1966. El dia 9 un camió, amb una alçada superior a la permesa, es va enquestar a l’arcada fen caure una bona part de la casa, tot precipitant l’enderroc. L’accident va provocar el tall de la carretera fins el dissabte 13 d’agost a les 3 de la tarda. Durant aquells dies tots els vehicles es van desviar per la carretera de la Cobertera. De Bellvei a Santa Margarida i els Monjos s’havia de passar per Calafell, Vilanova i Vilafranca.
Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 10 de febrer de 2023 per Josep Arasa

L’origen nostrat de Santa Claus

Deixa un comentari

En Pau Tobar relaciona Santa Klaus o Sant Nikolaus, que prové de València i porta taronges i d’altres regals als nens nòrdics, amb Sant Nicolau, patró d’Alacant.

 

El Pare Noel, és potser, el símbol més estès del Nadal, gràcies a l’aclaparadora influència de la cultura de consum nord-americana i del seu refresc oficial. La construcció històrica de la icona del vell panxut que cada any surt del Pol Nord en trineu per deixar regals a la mainada, però, data de temps relativament recents, concretament de la primera meitat del segle XIX. Tanmateix, l’origen d’aquest mite és força més antic i, alhora, sorprenentment proper a la nostra cultura.

Santa Claus és l’adaptació a l’anglès de Sinterklaas que és com els neerlandesos anomenen a Sant Nicolau. La llegenda va arribar als Països Baixos en l’època en la qual aquests estaven sota el domini de la Monarquia Hispànica. Entre la Corona d’Aragó i els Països Baixos existia històricament una intensa relació comercial, que s’allarga si més no, fins la Guerra de Successió. Curiosament aquesta connexió amb Holanda explicaria l’arrelament d’una tradició probablement inventada per mariners valencians. El costum diu que Sinterklaas, amb un vaixell carregat de taronges i magranes, surt del port d’Alacant cada any per arribar a Amsterdam el dia de la festa: el 6 de desembre.

Alguns detalls semblen corroborar les arrels alacantines d’aquesta llegenda. Per exemple, Sinterklaas és acompanyat per “Zwarte Pieten”, Pere el Negre, un morisc que s’encarrega de ficar dins el sac i emportar-se a Espanya les nenes i els nens roïns. La identificació del dolent del conte no és gens casual, a principis del segle XVII -temps en el qual es consolida el mite- els estigmatitzats moriscos (un 30% de la població valenciana) serien expulsats dels territoris de la Monarquia Hispànica. De fet, en la tradició alpina el paper de Pere el Negre el desenvolupa el Krampus que no és sinó un dimoni. Tot i això, altres veus asseguren que el caire punitiu del patge moro data de 1850, i és una reinterpretació del mestre de primària Jan Schenkman, natural d’Amsterdam, ja que les versions més antigues atribueixen els càstigs tant al vell Nicolau com a Pere el Negre.

Un altre indicador de l’origen nostrat del mite és el fet que el patró d’Alacant és precisament Sant Nicolau i es celebra el 6 de desembre, el dia de la conquesta cristiana de la ciutat. Nicolau, bisbe del s. IV d’origen grec a Turquia, és soterrat a Bari, i el seu patronatge com a benefactor dels infants arribaria a la nostra Terra al segle XV, en incorporar-se el Regne Nàpols a la corona catalanoaragonesa. I d’ací per mar, cap al nord: cap a Flandes.

En qualsevol cas, des dels Països Baixos, la tradició de Sinterklaas creuaria l’Atlàntic amb els fundadors de Nova Amsterdam (1624), ciutat que -en ser ocupada pels anglesos el 1664- esdevindria Nova York. Sota el domini britànic les arrels culturals holandeses van ser prop desaparèixer, i no va ser fins la Revolució Americana que els novaiorquesos les van reivindicar amb orgull. Així, a principis del segle XIX, es configura el Sant Nicolau com a portador de regals, i el 1821 apareix una litografia on ja es representa l’ancià barbut sobre un trineu. Anys després, el 1863, és l’il·lustrador Thomas Nast qui, realitza el disseny que s’ha popularitzat i que inspira les representacions actuals.

Alguns estudis posen en dubte que Santa Claus fos portat als actuals Estats Units pels colons neerlandesos. Ho fan referint-se a la contradicció entre la religió protestant d’aquests i el caràcter catòlic de la festivitat. Aquestes visions obvien, potser, el fet que, si bé amb el triomf de la Reforma -enemiga del santoral- i l’esclat de la Guerra de Flandes, les autoritats calvinistes volgueren prohibir la celebració; les protestes de l’estudiantat d’Amsterdam i dels catòlics del sud, van fer que la festa -igualment popular entre els protestants- fos tolerada a nivell familiar. Segurament, aquest context d’enfrontament amb els monarques hispànics, explicaria també l’amenaça de dur-se cap a Espanya la canalla més entremaliada.

Pau Tobar

Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 8 de desembre de 2022 per Josep Arasa