Josep Arasa i Ferrer

El desaparegut Esteve Cruañes i Oliver, autor de l’estudi “Esglésies romàniques del Penedès”, l’any 1980, ja parlava de l’estat degradació de l’església romànica de santa Margarida, al municipi de Santa Margarida i els Monjos.

L’any 1992, a l’extraordinària i completíssima obra “Catalunya Romànica”, editada per la Fundació Enciclopèdia Catalana amb el patrocini de la UNESCO i dirigida pel professor Joan Ainaud i de Lasarte, es pot llegir: l’església de santa Margarida és un “edifici abandonat, i en un estat de deteriorament progressiu, indigne de la seva categoria arquitectònica”. (Volum XIX, pag 189).

El primer document que es conserva sobre l’església és de l’any 978 al terme d’Olèrdola. A principis del segle XI consta que es feren obres amb l’ajut d’en Seniofred, que donà bestiar i eines per poder-les fer. Esteve Cruañes esmenta que en aquesta església fou batejat, l’any 1175, en Raimon de Penyafort. La parròquia fou fundada pel comte Ramon Berenguer, la segona meitat del segle XII.

A redós d’aquella església va néixer la parròquia i el poble de Santa Margarida, origen del municipi actual. Al cens de 1370 consta que al poble de Santa Margarida hi havia 24 cases, que augmentaren a 40 el 1553. El lloc de Santa Margarida era de jurisdicció reial. Joan I se la vendre l’any 1381. L’any 1414 Gaspar d’Espitlles es titulava senyor de Santa Margarida. El 1642 tornava a ser de del senyor rei, però en extingir-se les jurisdiccions feudals (segle XIX), consta que el seu darrer titular fou el senyor Ferrer i Guarro. Al lloc de Santa Margarida no hi viu actualment ningú.

El segle XVI el temple fou sotmès a modificacions i reformat parcialment en estil gòtic avançat. “La façana de ponent esta coronada per un campanar d’espadanya, de quatre ulls, d’estructura asimètrica molt singular, i és centrada per la porta d’accés a l’església, resolt en arc de mig punt amb una arquivolta llisa, suportada per dues columnes, amb capitells esculturals, i amb totes les arestes remarcades per una fina motllura molt elaborada” (Catalunya romànica. Volum XIX). Els capitells presenten una estructura troncocònica invertida. El capitell de la dreta té una decoració amb unes tiges paral·leles que neixen a la base. El capitell de l’esquerra esta decorat amb fulles amb punta de llança molt amples, molt semblant a un capitell de l’església de Sant Pere de Riudebitlles.

La ubicació muntanyenca de Santa Margarida propicià que la població es desplaces a la plana, al costat de la camí principal, propera al riu i al moli que havien tingut els monjos de Santes Creus. Però no fou fins el primer terç del segle XX que s’edificà una església al nou assentament. Construïda aquesta es va abandonar el culte del primitiu temple de Santa Margarida, malgrat que es va mantenir en servei el cementiri parroquial. El creixement del municipi va provocar la necessitat de més espai pel fossar i es va ocupar el temple romànic, construint-hi pisos de nínxols adossats a les parets interiors. Sepultures que amb el transcurs dels anys també s’han anat abandonant i degradant.

La municipalització del cementiri i les diferents crides per salvar el monument no han aconseguit la seva recuperació, neteja o dignificació, ni de l’edifici, ni del entorn. El mateix Ajuntament reconeix en el llibre que va editar l’any 2002 “El nostre patrimoni arquitectònic” (Quaderns de divulgació local num.9) “Malgrat el seu estat d’abandó, -l’església de Santa Margarida- és encara un vestigi artístic de notable interès i per això és considerada Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) inclòs en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català,,,,,,”. Una joia del romànic, de propietat municipal, origen del municipi, molt degradada que avergonyeix a totes aquelles persones que tenen un certa sensibilitat cultural.