Josep Arasa i Ferrer

Els penedesencs sempre hem tingut molta devoció a aquest sant originari de la Borgonya, que va viure a Tarragona i que té el seu santuari a Pontils. Antigament –explica en Pere Sadurní als Retalls de Folklore Penedesenc–  s’hi peregrinava tres vegades l’any: per l’Ascensió, el dia de sant Magí (19 d’agost), i el tercer diumenge de setembre per l’aplec.

Segons la tradició, el sant va ser un anacoreta martiritzat el segle III pels romans. L’home es va escapar de la presó, ajudat per un àngel, i s’amagà durant trenta anys en una cavitat natural de la Brufaganya, on feia vida eremítica alimentat pels àngels. Allà els romans el van trobar, matar, enterrar i és on, posteriorment, s’aixecà l’església.

Fins l’any 1204 no s’esmenta documentalment l’església de sant Magí. Al segle XIII hi havia una ermita que ja era objecte de força devoció i llegats. Al segle XVI, a iniciativa dels Cervelló, es restaura i amplia el temple i s’hi organitza una germandat. Posteriorment en van tenir el patronatge els barons de la Llacuna, que n’encarregaren la custòdia del lloc als dominics que s’hi establiren des de el 1603 fins el 1835. L’edifici actual va ser iniciat el 1732. Des de 1841 funciona com a parròquia. Al costat del temple hi ha la casa dels frares i l’hostatgeria. El conjunt fou objecte de saqueigs el 1714, 1835 i 1936.

Als peus dels cingles, que hi ha a la part alta de la serra on s’alça el santuari, hi ha una capella i més a ponent dues coves antigament utilitzades com  ermitatges i un habitatge troglodític. Així com a molts indrets els ermitatges troglodítics medievals foren abandonats molt aviat, en aquest cas van perdurar fins a èpoques recents, la qual cosa es veu en les restes de les obres fetes en època moderna.

Sota el santuari es troben les quatre fons de sant Magí, d’aigua considerada miraculosa, objecte del romiatge i naixement del riu. Explica la llegenda que quan en Magí estava d’eremita, fart de rebre visites dels pagesos que es queixaven de la sequera, i li demanaven aigua, va llençar el seu bastó -gaiato- tan lluny com va poder tot dient “on el meu gaiat caurà, un riu i naixerà” i així va ser com va néixer el riu Gaià. Un altra versió del miracle diu que el sant fa brollar l’aigua quan els romans assedegats van arribar per agafar-lo. L’aigua de sant Magí guareix de febres palúdiques, de verola i de trencadura.

Era costum que les parelles de la comarca anessin al santuari a demanar protecció al sant. “A sant Magí s’hi va de fadrí i a Montserrat si va de casat”. Els promesos, un cop havien escoltat missa,  s’apropaven al sant per dipositar un parell de monedes a una safata situada darrera una reixa als peus de la imatge, primer ell i desprès ella. Si les dues monedes queien dins la safata el casori es feia abans d’un any, si alguna de les dues queia fora, s’endarreriria la cerimònia.