Josep Arasa i Ferrer

Durant els anys 60 i 70 del segle passat Santa Margarida i els Monjos va ser un municipi conegut pels embuts circulatoris que es produïen a la N-340. Cada cap de setmana el nom del municipi era repetit pels mitjans de comunicació com a indret de perill. El conductors d’aquells anys, quant tornaven del seu bany estiuenc a la platja, renegaven i suaven en aquells cotxes sense aire condicionat. La cua en direcció a Vilafranca acostumava a començar a l’alçada del pont del Patata, abans de Muntanyans, i seguia en aquell para i engega desesperant fins a travessar tot el municipi.

Els embuts de Santa Margarida i els Monjos eren la gota que feia treure de polleguera als xofers i llurs familiars, que ja havien patit les agonies del embuts a la Gornal. Fins el mes d’agost de 1966 a la Gornal la carretera N-340, l’antic Camí Ral, passava per sota de Cal Posas, un edifici que formava un túnel sobre el vial, de 4 metres d’amplada, i era de pas obligat. Cal Posas de la Gornal va néixer com a propietat adquirida pels Posas de Vilafranca, la casa vilafranquina que té una façana còncava que uneix la plaça Vall del Castell amb la plaça de l’Oli.

Cal Posas de Gornal era una construcció de diferents cases més antigues. L’any 1627, mitjançat una cèdula reial emesa per Carles II l’Embruixat, van rebre l’autorització de construir sis arcs sobre el camí ral. De cens, el monarca va exigir el pagament d’un got d’aigua cada cop que passes per sota el pont. Malauradament aquest document tan sols es manté en la memòria dels descendents (José Oscar Macian), ja que fou cremat quan els exèrcits francesos del general Joseph Chabran van saquejar la casa a la batalla de l’Arboç (1808).

Amb la popularització dels automòbils, l’estretor del túnel de Cal Posas generava moltes dificultats a la N-340. Obras Públicas va elaborar, a finals dels anys 50, un projecte de desviació de la carretera per la banda de muntanya. Passava el temps i del nou vial, que salvava Cal Posas de l’enderrocament, no es començaven les obres. Els propietaris estaven molt vinculats al regim franquista i utilitzaven totes les seves relacions per salvar l’edifici. José Macian Pérez va ser el 2on alcalde franquista de Tarragona, governador civil de Córdoba, Oviedo, i Biscaia, i posteriorment membre del Tribunal de Cuentas.

Els continuats sinistres de camions i cotxes -el popular locutor de ràdio Federico Gallo es va trencar una cama en un accident- feien impossible mantenir per més temps el pas del túnel. Escriu Emilio Macian de Cal Posas al setmanari vilafranquí El Panadés (27-08-1966), que l’any 1960 van proposar “a Obras Públicas -con harta pena- las facilidades convenientes para su derribo”. Malgrat tot, els treballs no es realitzaven.

El mes d’agost de l’any 1965, en plena eufòria del Primer Plan de Desarrollo (1964-1967), una carta al director d’El Correo Catalan de Barcelona, que devia passar desapercebuda al censor, titulada “Gornal, typical Spanish” deia “..la cola de coches que intentaban pasar por este ojo de aguja, llegaba hasta Arbos. Se establecia una autentica lucha a bocinazo limpio, para ver quien adelantaba antes,…..ese agujero està enclavado en una curva y solo se puede cruzar un vehiculo a la vez…”.

Amb la poca sensibilitat que sempre va demostrar el franquisme per tota la historia que no servís a la seva glòria, Obras Públicas va optar per destruir l’edifici. Els treballs d’enrunament van començar curosament per la teulada el 6 d’agost de 1966. El dia 9 un camió, amb una alçada superior a la permesa, es va enquestar a l’arcada fen caure una bona part de la casa, tot precipitant l’enderroc. L’accident va provocar el tall de la carretera fins el dissabte 13 d’agost a les 3 de la tarda. Durant aquells dies tots els vehicles es van desviar per la carretera de la Cobertera. De Bellvei a Santa Margarida i els Monjos s’havia de passar per Calafell, Vilanova i Vilafranca.