Josep Arasa i Ferrer

Avui , dia 27, fa 30 anys de la mort del gran periodista, escriptor i un dels més importants poetes valencians del segle xx, Vicent Andrés Estelles. L’any 1984, quan treballava a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, vaig assistir a l’Encontre d’Escriptors de la Mediterrània que es va celebrar a la ciutat de València, on vaig conèixer el gran Estelles.

L’Encontre d’Escriptors del Mediterrani el va organitzar l’Ajuntament de Valencia quan era alcalde Ricard Perez Casado, aquell economista que tan bé coneixia Barcelona on va estudiar, on va publicar la majoria dels seus llibres i on es va fer conèixer amb articles a Serra d’Or i a Gorg.

Presidia la Generalitat valenciana el seu company socialista, i també economista,  Joan Lerma, que havia accedit a la presidència l’any anterior. Un jove Lerma que anys més tard esdevindria ministre d’Administracions Públiques amb Felipe Gonzalez i, que si no vaig errat, acabaria la seva carrera política al Senat.

Durant aquells dies vaig poder tractar i escoltar deus de la ploma i les idees. L’occità Robert Lafont que va reivindicar la seva llengua occitana com llengua oficial de l’encontre. Amb José Agustin Goytisolo vam parlar del bombardeig de l’aviació italiana franquista conegut com la bomba del Coliseum, que jo tan sols coneixia per algun llibre d’història, i que ell va patir tant degut a la mort de la seva mare en aquella barbaritat. Em van entusiasmar les seves explicacions sobre un autor que a mi m’apassionava, Cesare Pavesse.

En Josep Maria Castellet ens va donar una lliçó d’humilitat territorial i cultural, argumentant que malgrat la tradició cultural que hi havia a l’entorn del Mediterrani aquest era, actualment, un mar empobrit, érem el sud d’Europa i el nord d’Africa, que els nostres eren països “pobres”, que no érem plenament Tercer Món, però que tampoc estàvem al davant de les nacions “civilitzades”.

Vaig escoltar el manacorí Jaume Vidal i Alcover, el company sentimental de Maria Aurèlia de Campany, i allà vaig saber que, casualment, érem veïns a l’Eixample barceloní. Parlar amb el macedoni Kole Casulede sobre la constitució iugoslava i la concepció del federalisme em va obrir a noves esperances per una nova Europa que encara veia, i continuo veient, llunyana.

Hi havia tanta imaginació, tanta lletra en l’Encontre que aquelles nits no vaig poder dormir del neguit. La llista de participats era llarga i representativa, guardo cares, gests, frases, idees manllevades d’alguns d’ells.

“No hi havia a Valencia dos amants com nosaltres/ Feroçment ens amaven des del matí a la nit./Tot ho recorde mentre vas estenent la roba./Han passat anys, molts anys: han passat moltes coses/De sobte encara em pren aquell vent o l’amor/ i rodolem per terra entre abraços i besos.…..” Ovidi Montllor m’havia fet conèixer Els amants de Vicens Andrés Estellés i ara estava dinant amb el poeta, el creador. Davant per davant a la mateixa taula amb el gran narrador de la vida real. No se que vaig menjar, ni tan sols si ho vaig fer escoltant aquella veu humil que sortia d’uns llavis d’aire trist. Vaig saber que era fill d’un forner de Burjassot amb pocs recursos econòmics, que havia treballat d’aprenent de forner, d’orfebre, d’oficinista. Que havia fet els estudis de periodista sense tenir el batxillerat, que tenia afició per les estilogràfiques i que aquella era l’eina que feia servir per escriure els seus versos. Que sempre es va qualificar de proletari. Em va parlar de les amenaces rebudes per aquell motiu, de les repetides trucades telefòniques insultant-lo a la matinada. Al saber que jo era del Penedès em va parlar dels nostres vins i del conyac que ell havia consumit solitàriament i amb un cert excés. Si fins aquell moment m’entusiasmaven les seves poesies, en aquell dinar em vaig enamorar de l’Estellés home, quina persona tan bonica. Moltes gràcies Vicent “Canyot” per la teva exigència personal, per la teva consciencia de classe i de país, gràcies per les teves paraules!!.

La cloenda de l’Encontre la va presidir  Lerma, ho vam celebrar amb una paella excel·lent a un restaurant del Palmar a l’Albufera. El desplaçament es va fer amb albuferencs, aquelles barquetes sense quilla tan pròpies per a navegar dins l’Albufera. Anàvem en grups de quatre persones, el barquer i tres de nosaltres. El destí o els organitzadors em van posar a la mateixa barca que Antonio Gala i el president Lerma. Antonio Gala, l’escriptor espanyol, pedant, del mocador al coll i bastó inútil, va començar a parlar del seu gos Troylo i emfatitzar sobre no se quins somnis, evidentment, malgrat el protocol·lari saber fer de Lerma, vam fer el viatge parlant de política social el president i jo.