Un forn qualsevol. València, 17 d’abril de 2009 Aquestes vacances de setmana santa passaran a la història -a la meua història personal- com les primeres vacances “imperceptibles”. És el primer cop que m’ocorre una cosa així: no he tingut en cap moment la sensació d’estar de vacances. Cerque un precedent entre els meus records i
No sóc amic d’escriure sense ganes. Tampoc m’agrada fer-ho d’una manera atabalada, sense poder dedicar-t’hi plenament: tot escrit mereix el màxim respecte literari, per insignificant que siga. Ambdós elements -desmotivació i preses- no són més que una invitació a la mediocritat; a escriure quelcom insípid, vulgar, perfectament prescindible de llegir. Constate però, que ser plenament coherent amb
Ha estat, se’ns dubte, la novetat d’aquest curs a la nostra escola. I l’origen d’aquesta iniciativa té a veure, novament, amb una idea clau dins el món educatiu: no deixar-se enxampar per la rutina curricular que, massa sovint, impregna d’avorriment la vida a l’escola. Les “emissions” començaren el primer dia del curs, allà pel setembre. Portava dies pensant de fer
Novament, una festa assenyalada arribava a l’escola i, amb ella, una nova oportunitat per fer quelcom diferent. No és tracta de capgirar completament la festa; sovint, introduir nous elements a un format de celebració ja consolidat és suficient per donar-li el punt de frescor i d’innovació que qualsevol activitat escolar necessita per no caure en
Quan Xavi Sarrià em va proposar de fer la presentació del seu flamant llibre “Històries del Paradís” a la Vall d’Albaida, no vaig dubtar un instant en acceptar. Tot plegat però, va tenir un punt premonitori: abans que Xavi m’expliqués la seua idea, jo ja l’havia pensada. I coincidírem a pronunciar, pràcticament alhora, les mateixes paraules: Ca
L’actualitat m’ofega; sóc incapaç d’escriure en paral·lel a una realitat en moviment: la mutació constant d’aquesta produeix en mi un sentiment d’impotència literària: tem que les paraules no sabran transmetre el dinamisme d’allò que pretenen explicar: persegueixen una realitat que no poden enxampar, que llisca entre els mots i els conceptes que la volen definir. I aquesta
“El Centro”. Cassà de la Selva. 26 de desembre de 2009 Sempre que vinc a Cassà em lleve d’hora i m’acoste fins aquest bar per acomplir una rutina que m’estime d’allò més: el cafè amb llet i l’inevitable croissant dels dies festius. El País és també un element habitual d’aquest costum matiner. Avui però, és
La paraula que encapçala aquest escrit no és femenina; he fet servir la seua accepció masculina perquè no és a cap animal que va dirigit aquest escrit. Bèstia, en masculí i en un sentit figurat, fa referència “a una persona rude, intractable, brutal, que es pot assimilar a una bèstia”. I això és el que
Per qüestions familiars -sortosament amables; no es tracta de cap tragèdia- he vingut a Elx aquest cap de setmana. La meua germana Núria i la seua filla Maria han passat uns dies a casa del tiet i, des d’Albaida, férem tots tres cap a casa del iaio la vesprada del divendres. M’ha dolgut d’allò més no
I ara què? I ara què penseu fer? Africa, Obrint Pas Passeu, passeu! Benvinguts a la Casa Gran del Capitalisme! Tots hi esteu convidats! Bé, tots no perquè seria un embolic: la casa és gran però no tant! Per això hem decidit de fer una selecció aleatòria… entre els països més poderosos del món. A la resta,
Avise per endavant i que quede molt clar: vull que guanye Obama. Espere i desitge de tot cor que així siga. Honestament: tinc l’ai al cor des de fa molt. Tinc il·lusió i esperança. Vull que McCain i tota la colla de neocons reben un bon repàs: en el fons la victòria d’Obama serà la derrota
Fa gaire bé dos anys, Xavi Sarrià em va convidar a compartir amb els Obrint Pas un cap de setmana a Cinctorres, un llogaret d’allò més amable i tranquil de l’emblemàtica comarca dels Ports, a l’extrem nord-oest del País Valencià. He tingut la sort de viure en primera persona la transformació del grup al llarg
Les dones de la neteja em fan el crit habitual: són a punt de tancar l’escola. Les 20:15! M’he entretingut amb la UOC. La sensació, la de sempre: frustrant. Encara no he agafat el ritme de treball. Sembla que ja he perdut el tren i això que no fa ni dues setmanes que va començar el
Vol LH763 Delhi-Munich, 28 d’agost’08 La nostra aventura asiàtica arriba a la seua fi. Xavi i jo volem cap a Europa després d’haver viscut mil i una anècdotes al llarg d’aquest inoblidable viatge. Qualsevol intent d’explicar l’experiència viscuda està abocat al fracàs. No tinc, per tant, cap intenció de fer-ho. Transcriure d’una manera “material” tot
Taj Mahal, Agra (Índia) 3 d’agost de 2008 No és tots els dies que s’escriuen unes paraules recolzat en un dels edificis més coneguts del planeta. Certament, majestuòs. Com deia Xavi quan ens hi acostàvem, “sembla tret d’una mena de somni”. Fa pensar en els palaus de marbre i d’ivori recoberts de maragdes que apareixen a