TocDeQueda

Per qüestions familiars -sortosament amables; no es tracta de cap tragèdia- he vingut a Elx aquest cap de setmana. La meua germana Núria i la seua filla Maria han passat uns dies a casa del tiet i, des d’Albaida, férem tots tres cap a casa del iaio la vesprada del divendres. M’ha dolgut d’allò més no poder ser a València aquest cap de setmana per donar suport amb els meus crits i la meua presència a la manifestació contra l’esperpent de Education for Citizenshipi en favor d’una educació pública, de qualitat i en valencià. Per això he iniciat aquest escrit a l’hora que començava la manifestació; és una mena de penitència, un gest que vol fer costat -no en l’espai però sí en el temps- als milers i milers de persones que ara mateix, sense cap mena de dubtes, desfilen pels carrers de València tot reclamant una mica de dignitat -si els en queda- al PP valencià.

     Tinc el pressentiment però, que tot aquest embolic no ha fet més que començar. Lluny queda ara aquella gran idea… Puc imaginar-me al politburó del PP valencià reunit a casa del conseller Blasco. Puc veure amb nitidesa el “listillo” de Gonzalez Pons explicant-los la seua gran pensada: “Ei, tios: ya lo tengo! Quieren implantar Ciudadanía? De acuerdo. Pero la haremos en ingés! Qué os parece?”. Puc imaginar-los a tots rient i felicitant-lo. Puc escoltar les rialles diabòliques de Rouco Varela i García Gascó, mentre li diuen a Camps: “Eres el mejor!”. Encara que també puc veure a Gallardon pensant: “Estos no son más gilipollas porque no se entrenan”. Fora bo que al PP hi hagués més gent de dretes i menys radicals nacionalcatolicistes. A l’Estat espanyol però, això és demanar molt.

     Deia que tot aquest embolic no ha fet més que començar. Només cal veure la cara d’espantat que darrerament fa el sr. Font de Mora i el sospitòs mutisme que l’ha envoltat aquestes últimes setmanes per comprovar que aquesta història se’ls ha escapat de les mans. No saben com eixir-ne i, clar, assumir que han comés un error -no és exactament un error; és negligència; un abús de poder; un delicte- no entra dins del seu ideari polític. Fins fa uns dies fugien cap a endavant, amb la seua habitual prepotència i cinisme; ara ja no saben què fer. S’enfronten als professors, als mestres, als pares i les mares, a una gran part de la societat i, fins i tot, a l’opinió pública -sovint controlada per ells-. No és una qüestió de partits; tampoc té a veure amb dretes o esquerres. És una qüestió molt més bàsica que tot això; és de sentit comú: han quedat en evidència davant tothom, fins i tot davant dels seus. Una posició coherent hagués estat promoure una objecció massiva a l’assignatura. Segurament, si ho hagueren fet des de les institucions, haurien pogut cometre el delicte greu d’incomplir una llei orgànica. Per això van optar per la “gran idea”, sense baremar les conseqüències que s’hi podien derivar. En aquest sentit, el que ja s’ha denunciat davant dels jutjats -i s’ha acceptat a tràmit la denúncia- és que amb la seua iniciativa trilingüe estan impedint els alumnes d’assolir amb normalitat uns coneixements que prescriu la llei; o més ben dit: estan abocant, d’una manera premeditada, tots els alumnes al fracàs en aquesta assignatura. Això és incórrer en un delicte. Tant controlat que ho tenen tot i ves per on! Tant difícil era calcular que, ni que fos tècnicament, és impossible de dur a terme aquesta ordre educativa -no hi ha, ni de bon tros, mestres suficients amb la titulació corresponent per impartir l’assignatura-? Tant difícil era adonar-se’n de la impossibilitat educativa de desenvolupar els continguts d’aquesta assignatura -complexos i abstractes- en una llengua estrangera de la qual, els alumnes de 5è -curs en que s’impartirà l’any que ve a l’escola- coneixen poc més que els colors, els números i els dies de la setmana? Allò què sí hauria de ser motiu d’un profund debat és el pèssim nivell d’anglés -i de valencià- a les escoles. Però això és tota una altra història.

     Benvinguda siga aquesta resolució de la Conselleria d’Educació! Ha estat d’allò més oportuna perquè ha despertat l’escola, els instituts i gran part de la comunitat educativa d’una letàrgia que feia massa temps que durava. Ha estat la gúspira que necessitàvem per encendre de nou les alarmes i iniciar l’enfrontament directe amb un govern que ha maltractat i menyspreat sempre i reiteradament l’escola pública i tots aquells que hi treballem i ens l’estimem.

     Endavant!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!