TocDeQueda

Vol LH763 Delhi-Munich, 28 d’agost’08

La nostra aventura asiàtica arriba a la seua fi. Xavi i jo volem cap a Europa després d’haver viscut mil i una anècdotes al llarg d’aquest inoblidable viatge. Qualsevol intent d’explicar l’experiència viscuda està abocat al fracàs. No tinc, per tant, cap intenció de fer-ho. Transcriure d’una manera “material” tot allò que hem vist, sentit, flairat… durant la nostra estada per terres de la Índia i del Nepal requeriria d’un treball i una paciència considerables: Delhi, Taj Mahal, Agra, Sikrit, Bardia National Park, Kathmandú, Pokhara, l’Himàlaia, Bandipur, Surket, Pashupatina, Patan, Baktapur… La narració “factual” de les nostres històries seria d’una extensió magnífica. I encara que aconseguís d’explicar totes i cadascuna de les coses que hem fet i hem vist al llarg de tot aquest temps, hi mancaria allò més important i, alhora, més intranscendent des d’un punt de vista “turístic”: parle de les coses que no s’expliquen quan expliques el teu viatge.

Parle de l’experiència d’agafar un taxi a l’aeroport de Delhi; parle de la nostra perplexitat en veure que un trànsit infernal ens impedia de creuar un carrer; parle del desconcert que ens va provocar el caos humà i material del Main Bazaar, el barri on férem nit a la capital índia; parle d’una conversa divertida a la “modesta” cambra nº12 de l’hotel Smile Inn; parle d’una forta discussió amb la meua germana Martina mentre dinàvem a l’hotel Ganga Ratan d’Agra; parle del somriure d’una noia mentre escrivia recolzat al Taj Mahal; parle de la tranquil·litat d’una travessia nocturna en tren fins a Lucknow; parle de la sensació d’incertesa que provoca quedar-se sense una sola rúpia a Baharainch, un poble de mala mort a 60 km de la frontera amb Nepal; parle de l’espectacle humà de la frontera; parle de l’emoció de retrobar la meua germana Núria amb la seua filla Maria als braços; parle d’una partida d’escacs amb l’Sven, l’home de la meua germana Núria; parle d’un sopar a casa seva, a Surket; parle del sabor a “terra” d’un tros de fuet assaborit tan lluny casa; parle de memoritzar unes paraules en nepalí i anar a comprar sucre i pa a una botigueta de queviures; parle d’Edip, Calypso, el Minotaure i l’emoció d’escoltar Xavi explicant les històries mitològiques ben entrada la nit; parle del goig de veure Núria parlant en nepalí amb la gent del carrer; parle del nostre olor a “Goibi”, el repel·lent de mosquits més potent del mercat; parle de les ximpleries constants i els acudits roïns que, sovint ens fan riure, però de vegades ens enutgen pel cansament; parle d’un desdejuni al Guest House del DED a Kathmandú; parle de veure Maria fent els primers passos i pronunciant les primeres psaudoparaules; parle de veure dos elefant caminar tranquil·lament per la carretera més important de Nepal i d’un mico fent servir el filat de la llum com a liana per un carrer de Kathmandú; parle d’una migdiada a Bandipur; parle de veure dibuixar la meua germana Martina en el seu quadern; parle d’una conversa amb Xavi tot recordant el nostre temps d’infants a l’escola La Masia; parle de l’enyor d’acomiadar-nos de Núria, Sven i Marieta, després d’un mes de compartir-ho tot…

Parle de tot això. Parle de nosaltres, de les nostres emocions, de la nostra comprensió, del nostre enuig passatger, de la nostra estima, de les nostres bromes i rialles, de tot allò que ha construït la nostra experiència…

Parle de la vida del viatge: de la seua sang.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!