TocDeQueda

Ha estat, se’ns dubte, la novetat d’aquest curs a la nostra escola. I l’origen d’aquesta iniciativa té a veure, novament, amb una idea clau dins el món educatiu: no deixar-se enxampar per la rutina curricular que, massa sovint, impregna d’avorriment la vida a l’escola. Les “emissions” començaren el primer dia del curs, allà pel setembre. Portava dies pensant de fer alguna cosa especial per donar la benvinguda als alumnes, després d’un llarg estiu. No és un dia qualsevol el primer dia del curs. Els xiquets i les xiquetes tornen a l’escola amb tota l’emoció del món, delerosos d’explicar tot allò que han fet durant les vacances. Tenen ganes de retrobar els seus amics i les seues amigues; i també de retrobar els mestres que tant s’estimen. El primer dia no pot ser un dia més. No se m’acudia res “viable”. Volia fer alguna cosa col·lectiva, que reunís tots els i les alumnes. Havia pensat de fer quelcom al pati: ballar una dansa o fer alguna cosa per l’estil. Però això era complicat d’organitzar. I, de cop i volta, vaig pensar en la megafonia interna que havíem fet servir durant el curs passat per fer diferents activitats: perquè no una emissora de ràdio? Un cop ho vaig veure clar, em vaig posar a escriure un guió que donés la benvinguda els i les alumnes i els desitgés un curs d’allò més animat. I com no, les paraules anirien acompanyades d’una música ben marxosa. Així va nàixer una idea que, al llarg d’aquest any, hem anat desenvolupant en diades importants per fer riure i engrescar els nostres alumnes. Les festes d’Albaida, Nadal, el Carnestoltes… Li hem tret molt de partit a l’emissora.

     L’emissora però, no vol fer riure els alumnes solament. També està pensada per fer passar una bona estona tots els mestres. I, per això, l’última connexió estava especialment dedicada als mestres de l’escola. El fet és que el nostre director ha hagut de ser operat del genoll. Ell és Don Jesús. És, no cal dir-ho, un bon home que es desviu per l’escola, però les seues formes -si no el coneixes- fan pensar en temps passats, on l’autoritat era entesa d’una manera molt jerarquitzada. Ja m’enteneu. Així que amb una gran dosi d’humor, el primer dia d’escola sense director, aprofitarem el “buit” de poder que hi deixava per fer una connexió d’allò més estrafolària: l’escola Covalta declarava la revolució anarquista al sistema educatiu valencià! De bon matí, i sense que cap mestre ho sapigués, Pau i jo connectàrem la megafonia i  férem sonar a tota potència La Internacional. Els locutors no podíem parar de riure. Després, començàrem a llegir el guió que explicava la notícia d’aquesta inusual iniciativa que havia mamprés el claustre del CEIP Covalta. I, fins i tot, llegírem els cinc punts del “Manifest Revolucionari” que els mestres havien fet arribar als mitjans de comunicació. (Si voleu llegir el guió, obriu el document que adjunte a l’espai de fitxers).

     Potser algú és preguntarà: “I si algun mestre no està d’acord amb aquesta mena d’activitats i s’emprenya?”. La veritat és que encara no m’hi he trobat. És, de fet, una molt bona pregunta. I té una molt bona resposta: pense que qualsevol iniciativa que és faça amb el màxim respecte cap a tothom i que pretenga de fer riure tots aquells qui compartim la vida a l’escola ha de ser benvinguda. I si algú no hi està d’acord, sempre ho podrem discutir. Però caldrà que aquells qui n’estan en contra al·leguen alguna cosa amb trellat, algun argument consistent, més enllà de la ridícula excusa que es perd temps de classe (les connexions no duren més de 5 minuts i les fem molt de tant en tant). Això no té cap força. I per uns pocs no anem a privar els nostres alumnes i els nostres companys de treball del privilegi i la necessitat de riure.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!