TocDeQueda

Taj Mahal, Agra (Índia) 3 d’agost de 2008

No és tots els dies que s’escriuen unes paraules recolzat en un dels edificis més coneguts del planeta. Certament, majestuòs. Com deia Xavi quan ens hi acostàvem, “sembla tret d’una mena de somni”. Fa pensar en els palaus de marbre i d’ivori recoberts de maragdes que apareixen a les fantàstiques històries de les Mil i una nits. És precisament aquest blanc sense reflex allò que li dóna aquesta aura irreal; talment com si es tractés d’un miratge, d’una il·lusió. El palau -o, més ben dit, el mausoleu-, el féu construir un sultà a mitjans del s. XVII, en una infinita demostració d’amor cap a la seua estimada Mutaj Mahal de qui, òbviament, en deriva el nom. Impressiona la simetria de l’edifici: les matemàtiques hi són presents a cada cm³ de construcció. Fins avui, desconeixia que, realment, el Taj Mahal té una sola cara: la seua imatge és idèntica des de qualsevol perspectiva. Les dimensions també copsen a mesura que t’hi vas apropant: no és, precisament, una d’eixes diminutes i entranyables esglésies romàniques de la Vall de Boí. Tanmateix, Xavi, en un clar atac de valenciania, ha afirmat categòricament que l’edifici no és pas més alt que el nostre Micalet, torre emblemàtica de la Seu de València. Com que ja tenim alguna juguesca en curs -no l’esmentaré pel seu elevat grau de freakisme- hem considerat oportú de no interposar un sopar entre el Taj Mahal i el Micalet, malgrat que tinc clar que, si bé per poc, aquest edifici supera l’alçada de la torre de la nostra catedral.

Un altre detall remarcable -i un poc desagradable quan plou- d’aquesta visita és l’obligació d’entrar-hi descalç o tapan-te les sabates amb una mena de funda que et reparteixen a l’entrada dels jardins, gentilesa sufragada amb les 750 rúpies que costa l’entrada -a l’Índia, tota una fortuna-. Sense anar més lluny ahir, a l’hotel on hem passat la nit a Agra -un hotel hotel, no la porquera on dormírem a Delhi-, dinàrem tots tres per poc més de 500 rúpies -al canvi, uns 9€-.

Hi ha però, quelcom d’incomode en aquesta visita; m’ha produït un cert neguit només d’entrar-hi: parle d’un contrast desolador. La bellesa i magnificència d’aquest edifici produeixen un efecte ben dantesc: sembla una mena d’oasi envoltat de la profunda misèria que hi ha escampada per tot arreu d’aquest país. El viatge en tren fins a Agra ens ha permés de comprovar que l’extrema pobresa de la gent no és limita a les grans urbs. Calamitat rere calamitat. La misèria no s’acaba. Açò no té remei.

Xavi m’acaba de saludar de d’on està assegut. Sembla que ha entaulat conversa amb unes xiques occidentals. Martina no sé on és exactament . Deu fer un passeig pels voltants i de segur que també haurà practicat el seu anglès. La gent és bastant pesada per aquestes contrades, especialment als enclaus turístics. La meua germana Núria ja ens va advertir i les nostres experiències no han fet més que corroborar els seus consells.

Unes xiques passen pel meu costat i em fan un somriure encantador, amb una mescla irresistible de curiositat i timidesa. Les índies, quan somriuen, sembla que fan llum. Potser l’afirmació és excessivament coenta però és del tot verídica: el blanc dels dents fa un contrast lumínic amb la foscor de la seua pell. El resultat és d’allò més suggerent. En el transcurs d’aquesta mínima divagació, quatre xicons ben joves -d’uns 15 o 16 anys- m’han demanat de fer-me unes fotografies amb ells. És un costum curiòs, aquest. Supose que, malgrat que estiguen avesats de veure occidentals a tort i a dret, no deixem de ser una involuntària atracció.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!