TocDeQueda

Quan Xavi Sarrià em va proposar de fer la presentació del seu flamant llibre “Històries del Paradís” a la Vall d’Albaida, no vaig dubtar un instant en acceptar. Tot plegat però, va tenir un punt premonitori: abans que Xavi m’expliqués la seua idea, jo ja l’havia pensada. I coincidírem a pronunciar, pràcticament alhora, les mateixes paraules: Ca les Senyoretes. La presentació no podia ser en cap altre lloc. Vaig parlar amb Joan Olivares -amo de la casa, amb el permís d’Asunción- i la proposta li va semblar d’allò més atractiva. Ben aviat es posaren d’acord per celebrar l’acte que, com a reclam extraordinari, també inclouria un concert acústic dels Obrint Pas, amb la presència de l’incombustible geni de Miquel Gironès. Tot quedava previst per al dia 6 de febrer.
       No mai abans havia “presentat” ningú i l’emoció del repte s’entremesclava amb un cert neguit: semblarà paradoxal però no és fàcil presentar una persona que coneixes d’allò més, encara menys a una audiència delerosa d’escoltar-lo a ell i no a un amic seu. No volia ensopir-los i vaig pensar que explicaria cinc cèntims de la seua biografia i m’endinsaria amb una mica més de detall en algunes de les incomptables anècdotes que han forjat la nostra amistat. Era allò que em permetria de parlar sobre Xavi Sarrià amb un cert crèdit davant el públic i l’únic aspecte que podia tenir un mínim interès per a aquells qui m’escoltaren. Després, Joan Olivares, reputat escriptor de la comarca, completaria la presentació del llibre, des d’un punt de vista literari.
        Ahir, tot anà com una seda. No tinc la sensació d’haver ensopit ningú, en part perquè em vaig proposar de ser radicalment breu. Alhora, vaig aconseguir de fer riure al públic un parell de vegades, indicador inequívoc d’una mínima atenció i interès. Després, Joan va llegir un text d’allò més encertat; un comentari valent, honest i constructiu del llibre, allunyat de la crítica premeditada o l’elogi adulterat. I, finalment, Xavi explicà l’apassionant i esgotadora experiència d’escriure el llibre i l’emoció d’endinsar-se per primera vegada en el selecte món de la literatura. Hi havia qüestions inevitables a les quals Xavi va respondre abans de ser preguntat, com l’evident connexió entre els relats i les cançons de “Benvinguts al paradís” -últim disc dels Obrint Pas-. També tornà a reivindicar la seua essència literària, responent a les crítiques d’aquells que el titllen d’oportunista i d’aprofitar-se’n de l’èxit del grup. Miquel Gironès, d’entre el públic,  ho va explicar d’una manera ben contundent i aclaridora: “Xavi no ha escrit un llibre perquè és el cantant d’Obrint Pas, Xavi és el cantant d’Obrint Pas perquè sempre li ha agradat escriure”. Clar i ras. Un cop signat l’allau de llibres que li vingué al damunt, sopàrem entre converses animades. I la vetllada va concloure amb l’esperat acústic: Xavi a la guitarra i Miquel, ara amb la caixa de ritmes, ara amb la dolçaina, ara amb un acordió, animaren la festa que comptà amb la improvisada i sempre excepcional intervenció de Pep Gimeno “Botifarra”. Una nit memorable.
        Com sempre, he anat embolicant l’escrit i l’he desviat de la seua missió inicial que, com bé desvetlla el seu títol, volia parlar de l’altra indiscutible protagonista de la nit: la casa. Fa igual les vegades que hi hages estat: sempre sedueix; el seu encant és inescrutable. Només d’entrar-hi, te n’adones que el teu record ha perdut precisió; sempre es queda curt: no és capaç de conservar fidelment la bellesa i la tranquil·litat que emana el seu interior. La delicadesa i el respecte –històric i arquitectònic- amb què s’ha restaurat aquest caseriu del s.XVI genera en el visitant una pau difícil d’assolir en l’atrafegada espiral d’activitat en què s’han convertit les nostres vides. “Ca les Senyoretes és un autèntic museu etnogràfic: ens envolten corbelles, arades, rodes de molí i d’altres estris dels quals els setciències de ciutat n’ignorem usos i noms. Són vestigis d’un passat poc distant en el temps però molt llunyà en la memòria: testimonis silenciosos d’una vida que ja no existeix”. Vaig escriure aquestes paraules ara fa un any, després de visitar-la per primer cop i quedar-hi enamorat. Hi he tornat un parell de vegades i he promès moltes persones que les hi duré. La casa, l’amabilitat de Joan i d’Asunción, el majestuòs Benicadell, l’entranyable fesomia dels carrers d’Otos, els rellotges de sol…

        Serà, novament, un plaer…  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!