TocDeQueda

La paraula que encapçala aquest escrit no és femenina; he fet servir la seua accepció masculina perquè no és a cap animal que va dirigit aquest escrit. Bèstia, en masculí i en un sentit figurat, fa referència “a una persona rude, intractable, brutal, que es pot assimilar a una bèstia”. I això és el que són tots aquells individus –homes i dones– que s’ho passen bé de veure com un animal pateix. O una persona, perquè qui gaudeix amb el patiment d’un ésser viu està més a prop de ser immune al patiment humà. Quina diferència hi ha?
     Sadisme, crueltat, menyspreu, despietat, truculència… Són paraules que collen perfectament amb el perfil psicològic de tots aquells qui acudeixen a veure espectacles on es llança una cabra des d’un campanar o dos gossos s’estripen la carn fins que un es dessagna i mor. Afortunadament, aquesta mena de passatemps macabres fa temps que estan tipificats com a delicte per lleis estatals i europees, i només s’organitzen de manera clandestina. Allò inexplicable però, és comprovar com tota mena de festes taurines han pogut esquivar aquestes lleis i continuen maltractant i sacrificant animals amb diners públics –amb diners públics!– per a gaudi i divertiment de la població. D’això en dic jo salvatgisme institucionalitzat. Com és possible aquesta impunitat? Com és possible aquesta connivència?

     Sempre que he discutit amb gent aficionada als bous al voltant de la indecència de la seua passió m’ha sorprès l’homogeneïtat dels arguments que fan servir per defensar-se; arguments, d’altra banda, certament ridículs i ben poc consistents. “El bou s’ho passa bé”, em deia l’altre dia un alumne de l’escola que havia anat al Bou d’Ontinyent. Ell, té excusa: no és la seua opinió; és, probablement, l’opinió dels seus pares o d’algun amic major. Però aquesta ximpleria l’he escoltada moltes vegades de persones adultes. Encara em dol recordar les imatges que vaig veure ara fa dos anys d’un bou despenyant-se riu avall. Honestament: vaig pensar que tota la gent que hi havia pels voltants mereixia el mateix destí. Una altra perla argumental: “El bou no pateix quan li estaquen l’espassa; mor lluitant, amb honor”. He escoltat innombrables vegades pronunciar aquestes paraules a persones aparentment assenyades. Sempre m’he preguntat si realment algú creu eixa depravada opinió. Fan ganes d’estacar-los una espassa al bescoll per a que puguen comprovar com de noble i agradable és eixa manera de morir. Seguim amb els despropòsits: “Si la festa dels bous s’acaba, s’acaben els bous”. Algú és tan ingenu com per creure aquesta bajanada? De bous, n’hi havia molt abans de que nosaltres baixàrem dels arbres. I, en tot cas, si fos certa eixa afirmació, més valdria que s’extingiren: és preferible que deixen d’existir a que els crien per sacrificar-los públicament i per diversió. Més cinisme: “És una tradició i forma part de la nostra cultura”. En la gran majoria de pobles aquesta manera de divertir-se no té ni vint anys d’antiguitat i això de formar part de la nostra cultura… Disculpeu: eixa no és la meua cultura i, en tot cas, maltractar o sacrificar animals com a reclam turístic o patronal no té res de cultural. Qui pot defensar el contrari amb una mínima dignitat i coherència racional? Una bèstia.

     Un cop han completat la llista –sempre són els mateixos arguments–, els defensors de la “fiesta nacional” inicien una fugida endavant: “I els pobres animals de les granges? No els maltracten tancant-los en gàbies diminutes sense poder vore ni el sol? Què no els sacrifiquen també d’una manera indignant?”. Com si una certesa com eixa legitimara els bous al carrer! L’actual sistema de producció animal per al consum humà és certament denigrant; sovint, les granges i els escorxadors fan pràctiques aberrants amb l’objectiu d’incrementar els beneficis. Hi estic radicalment en contra. Ara bé: allò que cerca aquesta indústria és abastir les necessitats omnívores  dels humans. La seua fi no és divertir ningú. Les raons fan igual, però: la discussió sempre acaba de la mateixa manera, amb un argument encara més infantil i vulgar: “És que s’ho passem molt bé”. Doncs comenceu a pensar altres maneres de passar-ho bé, que qui us divertiu amb aquesta mena d’espectacles no sou més que una colla de bèsties.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!