Setmana Joan Vinyoli – EL DESTÍ
Creieu en el destí? Sou dels que quan us esdevé alguna situació inesperada, normalment penosa, us acontenteu amb un “estava escrit”? Creieu en un destí determinat prèviament per a cada un de nosaltres?
O més aviat sou dels que firmaríeu la dita que el destí s’escriu fins al darrer alè de la vostra vida? És a dir, que l’anem determinant nosaltres amb les nostres accions més o menys voluntàries i les circumstàncies que les envolten? Joan Vinyoli és d’aquests últims. Si bé no som amos absoluts del nostre destí perquè no tot ho controlem, sí que en gran part l’escrivim amb la nostra llibertat de reacció al que la vida ens depara. Les “cruïlles” no les creem nosaltres, ens les trobem, però nosaltres davant d’aquesta “incertesa” decidim el camí que triem.
De sobte arriba l’adolescència, de sobte el “destí ens crida”. És el despertar, “l’aurora”, de la persona autònoma i responsable. Una època “confusa” i plena d’interrogants, “enigmàtica”. La vida, aleshores, transcorre en un “laberint”, esquitxat de “cruïlles” que ens demanen decidir una i altra vegada –“retornem”. L’adolescent se sent “estrany a tot”, carregat de “feixos” de responsabilitat que el deixen sumit en la “tristesa” i amb l’expressió sorruda.
Demà continuaré el comentari. Deixo, però, el poema sencer perquè us animeu a seguir escodrinyant-lo. Crec que he deixat moltes pistes perquè la feina esdevingui lleugera.
EL DESTÍ
En il·lusori somnieig d’abril,
com la glicina en la blavor del vespre,
així flotem sobre la vida un temps.
Tot és en pau, dorm el destí
com un infant, i reflectint les hores,
com un riu quiet al fons de l’ampla vall
corre en silenci transparent la vida.
Però un dia, de sobte, es fa confusa
l’aurora i enigmàtica la llum;
de laberints de somni retornem,
estranys a tot, amb feixos de tristesa,
car el destí de sobte ens ha cridat
i tot es fa cruïlla.
Només qui sap de perdre’s en l’incert,
seguint la brusca,perillosa crida,
pot dir-se gran: aquest no troba ja
mai més la pau, ans l’agulló tothora
l’empeny i res del món no l’acontenta.
Però per tu molt aviat cedia
la violenta estreta del destí,
s’abonançava l’encrespada mar
del sentiment i esdevenia barca.
Però ja tu no eres el mateix.
Com una casa on ha viscut un hoste
sublim, resta com buida i sense vida,
quan l’ha deixada i res no té sentit
d’allò que abans ho era tot en ella,
així restem quan el destí ens oblida
i a poc a poc esdevenim hivern.