CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Dos camins, dues actituds.

Sóc un dels mestres de la immersió. I mestre de mestres. S’ha parlat poc dels mestres de la immersió. Tan poc que sembla que la gent no té ni idea del que va suposar. Ni dels factors que hi van contribuir. Els mestres de primària dels 80 fa anys que esperen sense esperar-lo, són bona gent, un homenatge a la seva decisiva contribució a la implantació de la immersió. Potser creieu que va ser fàcil. Ells ho van fer fàcil. Rosa Sensat portava anys injectant la idea que l’escola havia de ser en català. Rosa Sensat representava renovació pedagògica sobre tot en el camp de l’ensenyament de la llengua, la lecto-escriptura! Quin envejós record el d’aquelles primeres quinzenes de juliol en què els mestres omplien les escoles d’estiu! El país està en deute amb aquest col.lectiu de pedagogs dirigits per Marta Mata i amb l’entusiasme dels milers de mestres que el secundaven. 

Que va ser fàcil? Això sembla perquè l’entusiasme d’aquests mestres va apaivagar la rèmora i la oposició de molts de pares que els semblava una degradació que els seus fills només rebessin el primer ensenyament en català. Poques persones d’aquí, fins i tot catalanoparlant, entenien que el català és una llengua de primera, digne de ser l’única llengua vehicular. A més, hi havia els pares castellanoparlants, la majoria dels quals, veien la immersió com una intromissió a l’àmbit familiar i una constricció a la seva voluntat. Però la decisió dels mestres de primària dels 80 va poder amb tot. La decisió dels mestres i de Jordi Pujol. El president hi havia coses que tenia prou clares. I prenia decisions valentes perquè quedaven al marge de la legalitat vigent. La va imposar, la legalitat.

Que és el que no saben ni volen fer els actuals supercofois capitostos de CiU.

L’acord d’ahir entre el Govern i les ‘majors’ s’ha fet des d’una actitud totalment oposada a la implantació de la immersió. Per dir-ho curt, convenir de doblar el 5% dels films estrangers és com si en comptes d’immersió ens haguéssim quedat amb dues hores de català. “I estiguem contents que és molt millor del que teníem abans”, “és un pas!”, “hem passat de 5 a 25 pel.lis, apa, anem a celebrar-ho amb foto i cava.” Si la immersió va suposar un acte de valentia, amb el cinema, Mascarell ha sucumbit a la voluntat de les Majors. Pujol va voler aprofitar l’impuls dels metres i de l’onada de renovació pedagògica, Mascarell ni ha intentat fer-se recolzar pels que treballen per la llengua des dels mitjans, Jordi Basté, Manel Fuentes..., o des de plataformes,Omnium, etc. Els bons polítics, són dirigents, condueixen la voluntat de la gent, els mediocres es repengen en l’opinió poruga per emmascarar la seva feblesa i covardia. Madrid va fer tot el possible per impedir TV3 com la coneixem ara, Pujol va actuar fins i tot al marge de la legalitat que vol dir la força del poder central; no espereu que Mas i els seus tinguin semblant gosadia: ni gosen aplicar la llei que els avala.

Dos actituds totalment oposades. Amb la immersió vam fer un pas endavant. L’acord amb les Majors és un pas enrere. Que no són millor 25 pelis doblades que no pas les 5 d’aquest any? Sí, hi ha un augment quantitatiu, tan petit que només sap recolzar-se amb un grapat de males raons que ens enfonsen més en l’acomodació, que ens fan perdre oportunitats reals d’imposar la nostra voluntat nacional, els fer valdre els nostres drets, de plantar cara a les poderoses ‘majors’ i de demostrar que la nostra llei és tan vàlida com la de qualsevol altre Parlament. O tenim un parlament de fireta?