Generació...

Arxiu de la categoria: societat anònima

de la meva memòria – II ( Maurice Sarrault )

0
Publicat el 13 de maig de 2008
Érem a l’apartament, en el HLM, al carrer del mateix nom del títol, no sabia qui era aquest bon home, ara si, el fundador de la Depeche du Midi,.

Els veïns, una família d’immigrants espanyols, que intentava entendre que coi feien aquella colla que vivien en un apartament tant sobre-explotat com el d’ells. Un pis com qualsevol d’estudiants, on s’hi feia xerinola, on hi passaven molts barbuts, i de tant en tant algun personatge no habitual, estrany, el Montes, tenia gràcia que a la maleta portés dues ampolles de brandi. Ells, en Victor i en Montes, parlaven hores i hores de les seves coses, tancats a l’habitació.

En Michel L. i jo ens agradava més anar al cafè Flo, que hi havia a la place de la Mairie, al Costat de Saint Sernin, la Catedral roja, pels totxos, de Tolosa.

Una vegada mentre la fèiem petar van passar uns coneguts del meu poble i em varen preguntar que hi feia jo allà? I els vaig contestar amb la mateixa pregunta. En Pim i la Teresa. Ell era un dels dirigents de l’escoltisme local a l’època i ella havia sigut l’Akela, la cap dels llops, tot quedava en família.

En una missió vaig anar fins a Saint Jean de Luz, m’havien deixat un vehicle, un Morris MG, d’en Albareda? un estudiant d’enginyeria Aeronàutica em sembla. Que en veiem sovint pels restaurants del campus i amic personal de’n Oriol.

Vaig contactar en una adreça que m’havia donat i havia de dir com a contrasenya Oropèndola (Oriol), era com es feia conèixer amb la gent d’Euskadi, m’acompanyava un membre de la LC, membre del Secours Rouge, anàvem a buscar un document dirigit a la immigració treballadora espanyola, de recolzament al presos pel procés de Burgos, que el règim franquista pretenia executar.

Després de 6 hores d’espera tancats en una habitació ens van entregar el document i a pa, carretera camí cap a Toulouse, però no teníem ni cinc i se’ns va acabar la benzina, i varem haver de xupar d’algun dipòsit i em vaig haver de beure molta aigua, perquè me n’havia empassat un glop i em trobava molt malament. Vam arribar, ara condueix tu ara jo, en vam fer multitud de fotocòpies, les vàrem repartir a tots els grups de suport i l’original el vam enganxar a la porta de vidre del campus. Hi va tenir un gran míting al palau d’esports em sembla, i una manifestació.

Un paquet de comunicats els varem portar a la parròquia espanyola allà, en “Carlos”, el capellà, com era com volia que l’anomenéssim, col.laborava amb nosaltres, s’havia prestat a utilitzar els despatxos, on ell era present en algunes reunions. Ell abans d’un altre acte de rebuig que ell havia organitzat dins l’església els va anar repartint a tothom que hi va assistir.

La vetlla de les execucions, que uns quants pretenien assaltar el consolat espanyol, darrera una manifestació controlada, aquell dia els CRS, van recular, masses còctels volaven per sobre i anaven a parar directament a les camionetes d’assalt.
No havia viscut, ni vist mai, el que és una batalla de carrer, l’olor de la benzina quan crema el foc i la tensió al cos pels esdeveniments. Amb una vegada en vaig tenir prou.

Me’n vaig anar, encara no havien arribat els bombers, se sentien les sirenes, era nit i tenia, tenia por, excitat i aterrit

de la meva memòria – I ( en Oriol i altres companys…)

0
Publicat el 13 de maig de 2008
Vaig conèixer en Oriol Sole l’any 1970, em vaig refugiar a Tolosa de llenguadoc, doncs m’havia lliurat de la mili per inútil total, una martingala conxorxada amb un company metge, al·legant que tenia una lesió a la part sacra i que m’impedia de fer esforços i que em pixés al llit, un mal ós l’esquena. D’aquella gent no volia sentir ni parlar-ne.

M’avorria l’ambient de l’època i a més estava involucrat, indirectament, en la desfeta de la infraestructura propagandística dels C.H.E.-C.H.O. Compartia pis a l’Hospitalet amb en Lete, un company del meu poble. A ell se li va acudir la brillant idea de muntar una vietnamita al mateix pis on vivíem. Vaig marxar el pis i vaig anar-me’n amb uns altres companys de Barcelona en saber-ho, però hi va quedar una carta que em va adreçar l’Organització de mestres Rosa Sensat, mentre hi vivia.

A ell el van enxampar perquè a sota hi vivia un guàrdia civil i va sospitar del moviments i sorolls que hi havia a casa. I a mi em buscaven.

En acabar el curs escolar el mes de Juny i la meva feina a l’escola on treballava, a Horta al carrer de Dante i vaig refugiar-me momentàniament a Cadaqués a casa d’un amic pintor de teles, artista vaja, gallec, un amic del company de pis a Barcelona, al carrer Modolell…

A Cadaqués vaig conèixer en Michel Bertrand, professor de psicologia a la Universitat de Mirail a Tolosa de llenguadoc, que em va proposar d’estudiar francès a Toulose. Mentrestant treballava. Em vaig passar l’estiu punxant discos a els Arrels, un bar a mitja muntanya, que posaven bona música, la mestressa em va donar feina, primer a servir copes i quan va es va acomiadar la disc-jockey, m’hi va ficar a mi, que no en tenia ni idea, però gràcies a que la xicota era molt entesa en música, havia marcat els discs amb gomets de colors per gèneres, podia identificar-els i anar fent…

Només arribar a Toulose em van presentar en Oriol que era refugiat allà i em va acollir al seu pis del barri de les Arenes. Vivia en un HLM per a immigrants. Ell treballava de repartidor de llet i diaris al matí a primera hora.

Em vaig matricular com a estudiant de francès a la Universitat i amb això vaig obtenir permís de residència. Era legal. Amb l’Oriol parlàvem d’ideologia, la seva obsessió, la lluita ideològica, i escoltàvem a casa dels veïns francesos, Mamas & the Papas i altres tendències musicals de l’època.

Poc a poc em va anar introduït a altre gent de la ciutat. Entre ells hi havia en Michel L. , estudiant de història, i de tendències llibertaries, amb ell i freqüentàvem l’Arsenal, el campus universitari al centre de Toulose on coincidíem amb altes estudiants com en Vicente Sànchez,
un manxec, intel·lectual amb ideologia obrerista, i amb en JM Rouillan, molt jove, llavors un bromista, que gaudia del moment i que volia cremar-ho tot. Un dia em va donar un LSD i me’l vaig prendre… un viatge, contemplatiu, de vuit hores, sota un arbre al campus… vaig viure, la sensació del moment, de passar la vida i el temps…

En aquella època en el campus s’estaven preparant actes, que després van ser violents, en protesta pel judicis de Burgos…

finals del 70

(continuarà)

Sóc un demòcrata. Sóc un cabró. (Article de Santiago Alba Rico publicat a BELLACIAO)

0
Publicat el 28 d'abril de 2008
Declaració de principis d’un intel·lectual espanyol
per Santiago Alba Rico – Escriptor i filòsof

publicat a BELLACIAO

No condemno al rei Fahd, honorat pel rei d’Espanya, que tala caps, poda mans i arrenca ulls, que humilia a les dones i emmordassa els opositors, que s’enseñorea sense diaris, parlament ni partits polítics, que viola filipines i tortura indis i egipcis, que gasta la tercera part del pressupost d’Aràbia Saudita en els 15.000 membres de la seva família i finança els moviments més reaccionaris i violents del planeta.

No condemno al general Dustum, aliat dels EUA a l’Afganistan, que ha ofegat en un contenidor a mil presoners talibans als quals havia promès la llibertat i que van morir llepant|xuclant les parets de ferro de la seva presó.

No condemno a Turquia, membre de l’OTAN i candidat a l’UE, que en la dècada dels noranta va esborrar, de la faç de la terra 3.200 llogarrets kurds, ha deixat morir de gana a 87 presos polítics i empresona el que s’atreveix a transcriure en kurd el nom de les seves ciutats.

No condemno al sinistre Kissinger, l’assassí més ambiciós després d’Hitler, responsable de milions de morts a Indo- xinesa, a Timor, a Xile i a tots aquells països el nom dels quals va sortir alguna vegada dels seus llavis.

No condemno a Sharon, home de pau, que dinamita cases, deporta civils, arrenca oliveres, roba aigua, tiroteja nens, polvoritze dones, tortura ostatges, crema arxius vola ambulàncies, arrasa camps de refugiats i coqueteja amb la idea de «amputar el càncer» de tres milions de palestins per fer més folgada la puresa del seu estat «jueu».

No condemno el rei Gienendra de Nepal, educat als EUA, que des del passat mes de gener ha executat sense judici|seny a 1.500 comunistes.

No condemno Jordània ni Egipte, que apallissa i empresona els que es manifesten contra l’ocupació israeliana de Palestina.

No condemno la Patriot Act ni el programa TIPS ni la «desaparició» de detinguts pel FBI ni la violació de la Convenció de Ginebra a Guantánamo ni els tribunals militars ni la «llicència per matar» atorgada a la CIA ni el registre policial de tots els turistes que entren en EUA procedents d’un país musulmà.

No condemno el cop d’Estat a Veneçuela ni al Govern espanyol que el va recolzar ni als diaris que, aquí i allà, van finançar, van legitimar i van aplaudir la dissolució de totes les institucions i la persecució armada dels partisans de la Constitució.

No condemno la companyia nord-americana Union Carbide, que el 2 de desembre de 1984 va assassinar trenta mil persones a la ciutat índia de Bophal.

No condemno a l’empresa petrolífera nord-americana Exxon-Mobil, acusada de segrestar, violar, torturar-les i assassinar desenes de persones que vivien en un edifici propietat de la companyia a la província d’Aceh (Indonèsia).

No condemno a l’empresa Vivendi, que ha deixat sense aigua a tots els barris pobres de La Paz, ni a Monsanto, que deixa sense llavors als camperols de l’Índia i del Canadà, ni a Enron, que després de deixar sense llum a mitja dotzena de països, va deixar també sense estalvis a 20.000 persones.

No condemno a les empreses espanyoles (BBV, BSCH, Endesa, Telefónica, Repsol) que han buidat les arques de l’Argentina, obligant així els argentins a vendre el seu cabell|pèl als fabricants de perruques i disputar-se una vaca morta per poder menjar.

No condemno a la casa Coca-Cola, que va penetrar a Europa a l’ombra dels tancs nazis i que acomiada, amenaça i assassina avui sindicalistes a Guatemala i Colòmbia.

No condemno a les grans corporacions farmacèutiques, que han acordat matar vint milions d’africans malalts de sida.

No condemno el ALCA que viola i esbocina les obreres de les maquiladoras de Ciutat de Juárez i fa néixer nens sense cervell a la frontera de Mèxic amb EUA.

No condemno al FMI ni a l’OMC, providència de la fam, la pesta, la guerra, la corrupció i de tota la cavalleria de l’Apocalipsi.

No condemno l’UE ni al govern dels EUA, que posen els acords comercials per sobre de les mesures per a la protecció del medi ambient i que han decidit, sense plebiscit ni eleccions, l’extinció d’una quarta part dels mamífers de la terra.

No condemno les tortures a Unai Romano, jove basc que, fa ara un any, va ser convertit en un globus tumefacte en una comissaria espanyola, quedant fins a tal punt desfigurat que els seus pares només ho van reconèixer perquè a la cara continuava tenint la mateixa piga|lluna.

No condemno el Govern espanyol, que el passat mes d’abril va establir l’estat d’excepció sense consultar-ho al Parlament i va suspendre durant tres dies drets bàsics recollits a la nostra Constitució (la llibertat de moviment i d’expressió), amb l’agreujant de segregació racista, en impedir que els bascos viatgessin a Barcelona en ocasió de l’última cimera de l’UE.

No condemno la Llei d’Estrangeria, que expulsa homes dèbils i famolencs, els tanca en camps de detenció o els priva del dret universal a assistència sanitària i educació.

No condemno el «decret», que precaritza encara més l’ocupació, elimina els subsidis i deixa als treballadors, com a fullaraca, a la mercè del card dels vents dels empresaris.

No condemno, naturalment, Déu quan plou, rellampegue o trona ni quan la terra tremola ni quan el volcà vomita el seu foc sobre els homes.

Sóc un demòcrata: m’importa un carall la mort de nens que no són espanyols; m’importa un carall la persecució, silenciamient i assassinat de periodistes i advocats que no pensen com jo; m’importa un carall l’esclavitud de dos mil milions de persones que mai no podran comprar els meus llibres; m’importa un carall el retall de llibertats mentre subjecti jo lliurement les tisores; i m’importa un carall fins i tot la desaparició d’un planeta en el qual ja m’he divertit tant. Sóc un demòcrata: condemno ETA, als que la recolzen i a què guarden silenci, encara que siguin muts de naixement; i exigeixo, per tant, que es privi dels seus drets ciutadans a 150.000 bascs, que se’ls impedeixi votar, manifestar-se i reunir-se, que es tanquin les seves tavernes, els seus editorials, els seus diaris, fins i tot les seves guarderies; que se’ls posi després a la presó, a ells i a tots els seus companys (des del jove militant antiglobalització a l’escritoret ressentit) i que, si tot això no és suficient per protegir la democràcia, es demani la intervenció humanitària de les nostres glorioses Forces Armades, faixades ja en l’heroica reconquesta de l’illa Perejil. Sóc un demòcrata: he condemnat ETA. Sóc un demòcrata: només he condemnat ETA i formo part, per tant, de totes les altres bandes armades, de les més sagnants, les més cruels, les organitzacions més destructives terroristes del planeta. Sóc un demòcrata. Sóc un cabró.

Per : Santiago Alba Rico
Dilluns 31 març 2008

l’original :

Lunes 31 marzo 2008 (11h40) :
Declaración de principios de un intelectual español

por Santiago Alba Rico – Escritor y filósofo

No condeno al rey Fahd, honrado por el rey de España, que tala cabezas, poda manos y arranca ojos, que humilla a las mujeres y amordaza a los opositores, que se enseñorea sin periódicos, parlamento ni partidos políticos, que viola filipinas y tortura indios y egipcios, que gasta la tercera parte del presupuesto de Arabia Saudí en los 15.000 miembros de su familia y financia los movimientos más reaccionarios y violentos del planeta.

No condeno al general Dustum, aliado de los EEUU en Afganistán, que ha ahogado en un contenedor a mil prisioneros talibán a los que había prometido la libertad y que murieron chupando las paredes de hierro de su prisión.

No condeno a Turquía, miembro de la OTAN y candidato a la UE, que en la década de los noventa borró de la faz de la tierra 3.200 aldeas kurdas, ha dejado morir de hambre a 87 presos políticos y encarcela al que se atreve a transcribir en kurdo el nombre de sus ciudades.

No condeno al siniestro Kissinger, el más ambicioso asesino después de Hitler, responsable de millones de muertos en Indo- china, en Timor, en Chile y en todos aquellos países cuyo nombre salió alguna vez de sus labios.

No condeno a Sharon, hombre de paz, que dinamita casas, deporta civiles, arranca olivos, roba agua, tirotea a niños, pulveriza mujeres, tortura rehenes, quema archivos, vuela ambulancias, arrasa campos de refugiados y coquetea con la idea de «amputar el cáncer» de tres millones de palestinos para hacer más holgada la pureza de su estado «judío».

No condeno al rey Gienendra de Nepal, educado en los EEUU, que desde el pasado mes de enero ha ejecutado sin juicio a 1.500 comunistas.

No condeno a Jordania ni a Egipto, que apalea y encarcela a los que se manifiestan contra la ocupación israelí de Palestina.

No condeno la Patriot Act ni el programa TIPS ni la «desaparición» de detenidos por el FBI ni la violación de la Convención de Ginebra en Guantánamo ni los tribunales militares ni la «licencia para matar» otorgada a la CIA ni el registro policial de todos los turistas que entran en EEUU procedentes de un país musulmán.

No condeno el golpe de Estado en Venezuela ni al Gobierno español que lo apoyó ni a los periódicos que, aquí y allí, financiaron, legitimaron y aplaudieron la disolución de todas las instituciones y la persecución armada de los partisanos de la Constitución.

No condeno a la compañía estadounidense Union Carbide, que el 2 de diciembre de 1984 asesinó a treinta mil personas en la ciudad india de Bophal.

No condeno a la empresa petrolífera estadounidense Exxon-Mobil, acusada de secuestrar, violar, torturar y asesinar a decenas de personas que vivían en un edificio propiedad de la compañía en la provincia de Aceh (Indonesia).

No condeno a la empresa Vivendi, que ha dejado sin agua a todos los barrios pobres de La Paz, ni a Monsanto, que deja sin semillas a los campesinos de la India y de Canadá, ni a Enron, que después de dejar sin luz a media docena de países, dejó también sin ahorros a 20.000 personas.

No condeno a las empresas españolas (BBV, BSCH, Endesa, Telefónica, Repsol) que han vaciado las arcas de la Argentina, obligando así a los argentinos a vender su pelo a los fabricantes de pelucas y disputarse una vaca muerta para poder comer.

No condeno a la casa Coca-Cola, que penetró en Europa a la sombra de los tanques nazis y que despide, amenaza y asesina hoy a sindicalistas en Guatemala y Colombia.

No condeno a las grandes corporaciones farmacéuticas, que han acordado matar a veinte millones de africanos enfermos de sida.

No condeno el ALCA, que viola y despedaza a las obreras de las maquiladoras de Ciudad de Juárez y hace nacer niños sin cerebro en la frontera de México con EEUU.

No condeno al FMI ni a la OMC, providencia de la hambruna, la peste, la guerra, la corrupción y de toda la caballería del Apocalipsis.

No condeno a la UE ni al gobierno de los EEUU, que ponen los acuerdos comerciales por encima de las medidas para la protección del medio ambiente y que han decidido, sin plebiscito ni elecciones, la extinción de una cuarta parte de los mamíferos de la tierra.

No condeno las torturas a Unai Romano, joven vasco que, hace ahora un año, fue convertido en un globo tumefacto en una comisaría española, quedando hasta tal punto desfigurado que sus padres sólo lo reconocieron porque en la cara seguía teniendo el mismo lunar.

No condeno al Gobierno español, que el pasado mes de abril estableció el estado de excepción sin consultarlo al Parlamento y suspendió durante tres días derechos básicos recogidos en nuestra Constitución (la libertad de movimiento y de expresión), con el agravante de segregación racista, al impedir que los vascos viajaran a Barcelona con ocasión de la última cumbre de la UE.

No condeno la Ley de Extranjería, que expulsa a hombres débiles y hambrientos, los encierra en campos de detención o los priva del derecho universal a asistencia sanitaria y educación.

No condeno el «decretazo», que precariza aún más el empleo, elimina los subsidios y deja a los trabajadores, como hojarasca, a merced del cardo de los vientos de los empresarios.

No condeno, naturalmente, a Dios cuando llueve, relampaguea o truena ni cuando la tierra tiembla ni cuando el volcán vomita su fuego sobre los hombres.

Soy un demócrata: me importa un carajo la muerte de niños que no son españoles; me importa un carajo la persecución, silenciamiento y asesinato de periodistas y abogados que no piensan como yo; me importa un carajo la esclavitud de dos mil millones de personas que nunca podrán comprar mis libros; me importa un carajo el recorte de libertades mientras sujete yo libremente las tijeras; y me importa un carajo incluso la desaparición de un planeta en el que ya me he divertido tanto. Soy un demócrata: condeno a ETA, a los que la apoyan y a los que guardan silencio, aunque sean mudos de nacimiento; y exijo, por tanto, que se prive de sus derechos ciudadanos a 150.000 vascos, que se les impida votar, manifestarse y reunirse, que se cierren sus tabernas, sus editoriales, sus periódicos, incluso sus guarderías; que se los meta luego en la cárcel, a ellos y a todos sus compinches (desde el joven militante anti-globalización al escritorzuelo resentido) y que, si todo esto no es suficiente para proteger la democracia, se pida la intervención humanitaria de nuestras gloriosas Fuerzas Armadas, fajadas ya en la heroica reconquista de la isla Perejil. Soy un demócrata: he condenado a ETA. Soy un demócrata: sólo he condenado a ETA y formo parte, por tanto, de todas las otras bandas armadas, de las más sangrientas, las más crueles, las más destructivas organizaciones terroristas del planeta. Soy un demócrata. Soy un cabrón.

Por : Santiago Alba Rico
Lunes 31 marzo 2008

ens haurem de veure amb més temps

2
Publicat el 4 d'abril de 2008
un dia ens haurem de veure amb més temps, per confrontar els nostres records…
m’escriu en la seva dedicatòria en Jann-Marc, el seu el llibre De mémoire, Els dies del començament : una tardor de 1970 a Tolosa de Llenguadoc.

Ahir vaig visitar-lo després de molts anys de no veurens a l’editorial on treballa, a Marsella. El seu semblant era reflexiu, parlava pausadament com cercant imatges en la memòria… Només veurens ens vam fer un petó a cada galta, cosa que en els anys que varem conviure o que havíem tingut relació no havíem fet mai, tenia el caràcter endolcit.

Al llarg de les poques hores que varem estar junts va estar contínuament atenent trucades per motius de feina i fent feines fent pauses per anar confrontant els nostres records, tant al seu despatx com al carrer, només pot sortir-hi per motius de feina, segons l’ordre judicial que té i que compleix escrupolosament.

Em va dedicar el 1er llibre de la trilogia De memóire, i em va ressenyar on feia menció de mi…

Em va dir que era una editorial petita i que havia de fer gestions per poder vendre més llibres, que els seus eren mitjanament venuts… el tema revolucionari, d’antics combatents no és un tema comercial.

El vaig acompanyar fins a l’entrada de la presó per un caminet asfaltat i estret a lo alt de Marsella, i allà en despedir-nos i en conya li dèiem; comtes de treure’t t’hi portem, ell va respondre, també en conya abans era anarquista ara sóc comunista, per fotrel’s. Qui va fer més pressió per que pugui tenir aquest regim actual de semi llibertat va ser el PCF. Es considera un revolucionari… a mi amb titllava de anarco-mao-budista… ahahaha!

Poc abans, no lluny d’allà, varem estar xerrant prenent un café amb d’altres persones que preparen un documental….

En l’actualitat està autoritzar a sortir de la presó des de les 7 del matí fins a les 7 del vespre de dilluns a dijous i els divendres fins a les 3 de la tarda. Els caps de setmana s’ha de quedar a la “maisón de repòs”, com diu ell , amb mig somriure i mirada còmplice.

Vaig veure’l entrar caminat pausadament, d’esquena cap al portal d’accés lateral, es va girar un instant, va alçar el braç per saludar i va desaparèixer de la nostra vista…

Kosovo i la independència

0
vaig ser-hi a Pêc, cap a l’any 69, varem haver de demanar a la frontera amb Itàlia de que no ens segellessin els passaport , doncs Iugoslàvia, a l’època per e nosaltres, era un dels països prohibits…
Convivien , les diferents nacions però llavors els kosovesos ja es declaraven albanesos, en les festes i en les tavernes hi havia mostres de les seves intencios, hi havia un respecte contingut, els militars de la Unió de repúbliques, eren presents a tot arreu… Tito els va unir d’una manera confederada, després de la seva mort i acabat el règim, cadascú va anar al seu interès…

Malgrat que era el bressol de Sèrbia, els albanesos s’el van fer seu… El problema de les nacions envaïdes…

(rectificat, per rigor històric, m’ho he menjat amb patates, em disculpin per la meva ignorància)

Embrutar el treball per netejar la vida

1
Com que el Metro és molt brut i fa fàstic, ens diuen que hem d’enfadar-nos amb els vaguistes i demanar el final de la vaga, doncs som clients i el client sempre té la raó. Ens ho diuen els diaris, la televisió, els tertulians i Nostra Senyora Esperança Aguirre: ens diuen que aquestes no són maneres, que aquesta vaga és violenta, que l’usuari sofreix les conseqüències, que els nostres drets com a consumidors del millor transport públic del món estan sent lesionats. I nosaltres mirem al nostre voltant i assentim, ja que estem acostumats a creure en les paraules sensates i raonables dels que més saben. I no ens importa no saber.

D’altra banda, què demana aquesta gent? De què es queixen? Potser no tenen una feina, amb tot l’atur que hi ha? Volen, entre altres coses, un mateix sou per a tots els que fan el mateix treball independentment de l’empresa que li (sub)contrate o de la seva categoria professional, estabilitat i contractes indefinits, una jornada de 35 hores laborals, pujada de sou que la vida és molt cara i un plus de perillositat més que justificat, i precisar quin tipus de tasques poden fer o no les treballadores embarassades. Sí, clar, i també la lluna. A veure qui gaudeix d’aquests avantatges, a veure qui, entre tots els que agafem el metro cada matí, tenim un treball fix i estable, i pujades de sou, i una Taula Salarial única per a tots els companys, quan moltes vegades no sé qui és el que està el meu costat, ni quina empresa no li paga, ni per tal com temps i en quines condicions. I 35 hores a la setmana, amb la qual està caient! I allò de les embarassades… millor que es quedin calladetes, no vagi a ser que les acomiadin. Perquè en el meu treball ho fan, no?, jo ho he vist, i jo no arribo ni a mileurista, i treballo mes de 40 hores i arribo tard a casa i de vegades pringo els caps de setmana i gairebé no tinc vacances, i no em queixo. Per què han de fer-ho aquests, i a sobre fastiguejant la resta?

Però la vida també és molt bruta i fa encara més fàstic, i tanmateix ningú no ens diu que ens enfadem és per això que, ni tan sols que no prenguem consciència d’aquesta brutícia i d’aquesta podridura. Perquè tots hem vist un munt de vegades el video de la senyora que rellisca per l’oli, veritat?, però el video dels obrers que diàriament s’estavellen a l’obra que no té mesures de seguretat, o que els aixafa la màquina que sense tot just preparació els han posat entre les mans, aquest video no el posen en televisió, ni en cap costat. Tampoc no hem vist el video d’una jornada qualsevol dels netejadors del Metro, aquests que pel que sembla no tenen de dret a fer vaga, si és una vaga de veritat: no hem vist, per exemple, com passen hores i hores, en paraules d’un d’ells, “respirant aire viciat, utilitzant productes químics en la netedat d’estacions, vies i trens, recollint escombraries diverses… excrements, diaris, klinex amb els seus mocs, bolquers de nens, ampolles de vidre, la majoria de les vegades trencades…. netedat general de qualsevol tipus de taques, orines, esputs en una àmplia varietat de colors i a qualsevol superfície, parets, cristalls, terres… buidatge de papereres on trobes paneroles de totes les mides que apartes per no emportar-te-les a la borsa de recollida, etc … “.

I la televisió tampoc ens compte que són les pobretes empreses que consideren “inassumible” l’augment de sou, com Ferroser i Eurolimp, filials de Ferrovial, que mou més de 10.000 milions d’euros a la Borsa, o CLECE, que pertany res menys que a l’ACS-Dragatges del Florentino Pérez i la seva galàxia de lucre i avarícia, o Valoriza, que depèn de Sacyr Vallehermoso, l’amo del qual, Luis del Rivero, es deixa fotografiar desvergonyidament davant de la seva col·lecció d’Hispano Suizas, Jaguars i Mercdes (aquest segur que mai no va en Metro…), mentre que presumeix d’invertir a Líbia, França o la Conchinchina. No, mai no les veurem a la televisió una de les seves juntes d’accionistes, quan decideixen els acomiadaments i es reparteixen els beneficis i blinden les indemnitzacions i les estok options dels seus executius, no, això no ho veu ningú, no vagi a ser que un se’n pari a pensar i compari la seva vida i la de seus explotadors, perquè ja se sap que les comparacions són odioses, i perillosos els mals pensaments.

Que ningú no s’estranyi llavors que davant de semblant panorama, que és també el nostre i per això ens rebenta qualsevol cosa que se surti de la norma i que aixequi el cap i que s’atreveixi a plantar de cara als que ens trepitgen en el treball, o quan busquem habitatge, o quan comprem tota la merda imbècil i inservible que ens venen a preu d’or i que sens dubte no ens cura ni de l’avorriment ni de la tristesa, perquè cada vegada estem més bojos i més desesperats, i també més sols; davant d’aquest panorama contra el qual gairebé ningú no fa res i pràcticament tots abaixem el cap com fem al Metro per no haver de veure’ns les cares, que ningú no s’estranyi que per una vegada una vaga no sigui una vaga neta, és a dir, decorativa i inútil, sinó salvatge, decidida i a per totes. Si no, per a què fer-la? Es tracta de caure simpàtics, o de treure alguna cosa en clar, lluitant? L’esclau ha de somriure a l’amo, o mossegar la seva urpa?

Potser és que aquesta gent té raó, i la televisió i els diaris i els polítics i les empreses no.

Potser no és que pugui i hagi de recordar això que se’n deia solidaritat, i recolzar la seva lluita, sinó que podria començar a imitar els seus mètodes per aplicar-los allà on més dol, en el meu propi treball, allà on neix tot aquest ressentiment i tota aquesta ràbia que després descàrrego sobre els que només tenen la “culpa” de no resignar-se, i de lluitar pels seus drets.

Potser cal començar a embrutar l’oficina, i la fàbrica, i les aules, i els carrers, i la ciutat sencera per netejar la vida.

Potser cal començar, simplement, a deixar de tenir tanta por. I de reconèixer com companys els que ja han deixat de tenir-lo.

Potser cal començar a viure.

L@s loc@s de la Línia 5

En suport de la Vaga de Neteja del Metro

19.177 M ?UR

0

Espanya es queda cada any 19.177 M €UR dels impostos pagats pels catalans.

Aquesta diferència, aquesta xifra d’impostos pagats pels catalans que es queda el govern espanyol i que no tornen mai més, actualment ja supera els 19.000 milions d’euros (52 M€ diaris) al Principat de Catalunya i els 24.600 milions d’euros (67,5 M€ diaris) al conjunt dels Països Catalans. 

www.catalunyaaccio.org

ACTE DE SOBIRANIA

0
Publicat el 14 d'agost de 2007
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007″

red years, black years

0
Publicat el 26 de juny de 2007

poster de Helios Gomez

pròleg d’una serie de 6 documents de la història contemporània d’Espanya inclou la història de l’anarquisme ibèric.

this is the prologue to a six-part documentary series on the history of contemporary Spain, including a history of Spanish anarchism.

http://www.tvhastingschristiebooks.com/documents/redyearsblackyearshome.html
 

La feina bruta la fan els pobres

0
Publicat el 25 de juny de 2007
Llegeix-ho el mail obert d’avui; Jefferson, Jeyson i Yhon
…L’atemptat ahir al Líban contra tropes de Nacions Unides…d’en Vicent Partal
Em sembla que encara que no puguin escollir gaire per la manca de treball, saben que es juguen la vida en una feina de risc, són soldats professionals, pagats, per això s’hi apunten, no deixen de ser mercenaris.
En un exercit de lleva ja s’haurien sollevat.

Una altre assumpte és que els comandaments de l’exercit, polítics i militars, enviïn la carn de canó a la zona de xoc, perquè no són dels seus. Discriminació.

La feina bruta la fan els pobres

Montgarri

2
Publicat el 4 de juny de 2007
Llegint Presència. Una periodista feia referència de la venda del poble de Montgarri per 5,5 milions d’€ a una empresa de dents. Però no mencionava qui ho havia venut.

Fa uns 12 anys en una excursió pel Pallars des de Ísil férem cap a Montgarri, pel antic camí a la Vall d’aran.
Un grup d’amics, entusiasta, tenia cura del recinte i havien arranjat el refugi on t’hi podies hostatjar. Un dels responsables ens parlava dels projectes i de l’obra feta i l’intent de recuperar el llogaret, i tot el pla de Beret per l’ajuntament de Naut Aran, segons ens explicaven, a el propietari d’aquell moment, el més gran alt càrrec militar de la regió de Saragossa. Amb regust, l’interlocutor comentava que havia sigut venut pels propietaris autòctons després de la guerra civil per un preu simbòlic com agraïment al cap militar per haver alliberat la Vall d’Aran del Maquis…

Però tot plegat, com que es confon en el temps, potser només són llegendes araneses.

Com es crea un comando

1

Els mitjans de comunicació ha anunciat que un dels integrants del “comando” dixan ha sigut posat en llibertat i que segurament la resta d’integrants seran alliberats per falta de proves…

Ja tenim comando,

+…

quan qui redacta la notícia dona per suposat que son un comando. Un grup d’amics, coneguts o membres d’una comunitat, d’un determinat col·lectiu que ara no be al cas han siguts denunciats , i prèviament investigats , però no s’ha contrastat la informació de la denúncia i des de l’origen se’ls ha tractat de comando, és ha dir gent organitzada per un fi. Els serveis d’informació necessiten un culpable i la premsa notícies, per poder generar -ne més i fer rodar la roda. Com en el tema de les banderes , quina tocada de dallonses i au vinga a gastar diaris, paper, redactors, càmeres, polèmiques, taules rodones, debats, fòrums , perdre el temps….

Habitatge digne

1

El dret a la propietat és un dret adquirit, per l’ús i fruit d’un l’habitatge.

Quan no és fa ús de l’habitatge, de la propietat, i a més no s’oferta per a l’us, és legítim que altres amb necessitat d’habitatge en facin ús ocupant-los.

+…
(llegir més)

 

És un dret poder gaudir d’un habitatge digne. Aquest dret està reconegut en la carta magna i en la carta dels drets humans.

No hi ha enteniment possible quan les propietats que no s’usen, deshabitades, s’utilitzen amb el fi d’obtenir guanys econòmics, especular, i per tant el dret a aquesta propietat no s’utilitza per disfrutar-lo, invàlida el dret de la propietat.

Quan s’esclavitza la ciutadania, de per vida, amb les hipoteques, per a poder obtenir un habitatge, és raonable organitzar-se i fer vaga d’hipoteques.

enllaços:

http://www.canalsolidari.org/web/noticies/noticia/?id_noticia=7553

http://bcn.vdevivienda.net/

http://www.viviendadigna.org/

Conferència de premsa en oposició al film Salvador: ex membres del M.I.L. donen la cara

0

En la conferència de premsa que es va fer aquest dijous, abans d’ahir, a can Vies es va llegir aquest manifest per ex membres del M.I.L.

Ahir, Vilaweb en feia aquesta ressenya exhaustiva.

Però, Què era o qui formava el M.I.L.?

+…

(per seguir llegint clica Vull llegir la resta de l’article)

El MIL neix en el context de les escissions antiautoritàries que tenen lloc a la Barcelona de la segona meitat dels seixanta relacionades amb el control de CC.OO. Deixant a banda la controvèrsia sobre la genealogia del MIL i la desigual importància que en la formació dels seus militants varen tenir grups com «Zonas» vinculat al FOC (Front Obrer de Catalunya), «Plataformas de CC.OO.» – que posteriorment es desvincularan de CC.OO., però mantindran el nom de Plataformas- o «Grupos Obreros Autónomos» (GOA), i publicacions com «Metal», «¿Qué hacer?», «Círculos de Formación de Cuadros» o «Nuestra Clase», el que resulta fonamental en el sorgiment del MIL és la confluència a Tolosa de Llenguadoc entre 1969 i 1970 de tot un seguit de joves militants catalans, espanyols i francesos d’ascendència maoista (cause du peuple), de l’esquerra no autoritària i anarquista que, si més no, tenien en comú la lluita contra el Capital en qualsevol de les seves formes – i la Dictadura n’era simplement una d’elles -, el seu internacionalisme i la necessitat d’autoorganització del proletariat. En aquest darrer sentit, el col·lectiu Carlota Tolosa ha arribat a escriure que «el MIL no va arribar a existir mai, perquè negava qualsevol mena d’organització. Tan sols era entesa així, com a “organització de tasques mai no permanents”». Al mateix temps, aquest grup mantenia estretes relacions amb els sectors autònoms del moviment obrer de Barcelona que intentava trobar noves experiències organitzatives «al marge de l’estalinisme, de l’esquerranisme o de l’anarquisme, i, a vegades, contra ells».

En aquest primer grup de Tolosa, EE, hi figuren l’Oriol Solé Sugranyes (“Víctor”), que havia militat al Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), a les Joventuts Comunistes de Catalunya (JCC), al PCE (i) i a Plataformas; Joan Calsapeu Layret (“Simon”, “Lecon”) i Vicente Sánchez (“Bermejo”), estudiants a Tolosa; “Carpa”, Jean-Pierre Camilleri (“Jau”); Jean-Marc Rouillan (“Negrito”, “Sebas”) i Jean-Claude Torres (“Cri-cri”).

Paral·lelament, a Barcelona, participen de les iniciatives d’aquest primer grup Santi Soler Amigó (“El Petit”, “Fede”) i Ignasi Solé Sugranyes (“Montes”), que provenien d’Acció Comunista (AC), Xavier Garriga Paituví (“Secretari”,“Carlos”), Jordi Solé Sugranyes (“Sancho”) i José Antonio Díaz i Manolo Murcia, que protagonitzaren l’escissió de CC.OO. i eren l’ànima de Plataformas.

El Comitè de suport al MIL aparegut arran del judici i execució de Puig Antich sintetitzà els orígens i l’evolució del grup des dels seus primers moments: «El grup inicial del MIL-GAC (Movimiento Ibérico de Liberación-Grupos Autónomos de Combate) es va formar després d’un període de gestació a França en què hi varen participar tan treballadors immigrats espanyols com exiliats polítics (…) El més destacable d’aquest període és la participació per un curt període de temps d’alguns dels futurs militants del MIL en les activitats d’ETA (…) El grup inicial experimentà des del començament una forta influència de les teories sobre la guerrilla urbana (…) Al mateix temps, la gent del MIL s’alinea políticament i organitzativament amb els sectors sindicalistes revolucionaris del moviment obrer de Barcelona (…) Políticament, la influència dels sindicalistes revolucionaris és evident en un fullet editat pel MIL sobre les eleccions sindicals de 1971 (…) La col·laboració es manifesta també en la creació d’un aparell de propaganda al servei dels treballadors en vaga [coincideix amb la vaga de Harry Walker que havia començat a Barcelona el desembre de 1970], independent dels partits i d’altres organitzacions, i la creació de publicacions clandestines on es publiquen els textos censurats pels estalinistes».

En aquest primer període, el grup encara no està definit i els seus integrants es limiten a donarsuport al sector radical del moviment obrer de Barcelona (Plataformas), elaborant textos per a la revista Nuestra Clase i realitzant alguns atracaments per donar suport als obrers en vaga. En la producció teòrica d’aquests anys, els contactes amb Jean Barrot i Pierre Guillaume de la llibreria «La Vieille Taupe» es deixen notar en els escrits de Santi Soler, Ignasi Solé i Xavier Garriga. De fet, s’havia establert una mena de divisió del treball: el denominat Equip obrer (EO), en què José Antonio Díaz, Manolo Múrcia, Marcos López i José Antonio Núñez constituïen l’enllaç amb el grup de Tolosa i amb el denominat Equip teòric (ET) que s’acaba d’esmentar, en què hi participaven també alguns obrers de Barcelona menys influenciats per les posicions consellistes i situacionistes; a França, l’Equip exterior (EE) format per la resta de membres del grup, que proporcionava la infraestructura logística (impremtes a Perpinyà, Béziers i, finalment, Tolosa per editar les publicacions; passos de frontera) i financera.

El primer acte significatiu de l’existència dels tres equips fou la publicació el 1969 d’un extens fulletó elaborat per l’ET, «El movimiento obrero en Barcelona», en què, des de posicions encara força sindicalistes, es feia «una crítica del PSUC i de comissions obreres, però també de tots els grupuscles leninistes que es baten encara en el terreny minat del poder i de la seva conquesta». La disponibilitat de mitjans d’impressió independents, proporcionats per l’EE radicat a França, resultarà fonamental per l’autonomia d’aquests sectors del moviment obrer que intentaven trencar amb els partits i els sindicats que, en aquells moments, controlaven els aparells d’impressió.

Santi Soler havia començat la seva activitat política en el cercle d’intel·lectuals que varen crear a mitjan dels seixanta les denominades Forces Socialistes Federals. El 1967 ingressà a AC on va conèixer a Ignasi Solé, que havia militat anteriorment a les Joventuts Comunistes del PCE i al mateix PCE. L’hivern de 1968, després de la celebració d’un congrés d’AC a Frankfurt, abandonen el partit, «perquè consideren que es converteix en un grupuscle trotskista i militantista» i, un any després, es traslladen a París on coneixen Jean Barrot, «que els introdueix en les ideologies del consellisme i el situacionisme». De retorn a Barcelona, escriuen conjuntament «El movimiento obrero en Barcelona», que, finalment, serà editat, sense signatura i sense adscripció política, per l’OriolSolé a Tolosa (una primera edició amb multicopista a Barcelona resultà illegible).
L’atracament més important en aquell moment fou, en realitat, un atracament frustrat a les oficines d’una empresa de trasllat de fons, SPS de Tolosa el 1970.

(extracte breu de ; “El Mil entre el record i la història”)

—————————————————————————————————

S’ha publicat en relació al M.I..L.

El M.I.L., Salvador Puig Antich, Los G.A.R.I.
Teoria y practica 1969 – 1976
Telesforo Tajuelo
Ruedo Iberico – Paris
1977

La Torna de la torna
“Salvador Puig Antich i el M.I.L.”
Carlota Tolosa
(Carlota Tolosa aplega el col.lectiu integrat per Ramon Barnils, Elisabet Bonshoms, Monse Majench, Xavier Montanyà, Margarida Palomar, Carles Ruiz, Elisabet Sabartés, Rosa Serra, Carles Serrat, i Dolors Tubau)
Editorial Empuries – Barcelona
1985

Histoire désordeneé du M.I.L.
Barcelona 1967 – 1974
Derive – Paris
1985
reedició a:
Editions de l’Echappée – Paris

El M.I.L. y Puig Antich
Antonio Tellez Solá
Virus –
1994

Comte Enrera
La història de Salvador Puig Antich
Francesc Escribano
Edicions 62 – Barcelona
2001

El Mil: una historia política
Sergi Rosés Cordovilla
Alicornio Ediciones – Barcelona
Març 2002

Odio las mañanas : je hais les matins
Jean-Marc Rouillan
Llaüt – Barcelona
2004

Si este año no tocamos la revolución,
me aventuro con los caballos salvajes.
Emili Pardiñas Viladrich
Col. Calabria Narrativa.
Editorial DENES – Barcelona
2004.

Oriol Solé, el Che català
Vida, fugida i mort d’un revolucionari
Joaquim Roglan
Edicions 62 – Barcelona
2006

El FONS MIL
Entre el record i la història
Centre d’Estudis Històrics Internacionals – CEHI
Antoni Segura i Jordi Solé
Editorial afers
Catarroja – Barcelona
2006