passo de reflexionar sobre si és convenient o no d’escoltar bajanades dels polítics professionals…
el que tinc clar és que s’ha de ser coherent, valent, radical i lliure!
comentari al post de na Apostata desficiosa : Ja s’ha n’ha anat
encara hi ha classes socials i n’hi haurà, en l’església catòlica i en la societat…
les monges ne’s un doble exemple, són dones i se les relega, en la postal que mostra la inauguració oficial del temple, queda clar, a fer les feines, i a treballar gratuïtament al servei de la comunitat.
Els motius de tanta submissió les saben cadascuna de elles, poca cultura?, influencies? sentiment de culpa, potser hi ha moltes raons…
Perquè una dona se senti lliure i normalitzi els seus drets com a persona fa falta autoestima. Estima. Però les monges ho faran?
Els treballadors de la construcció del temple n’és un altre exemple, com apuntaven per raons de seguretat, coi! que un treballador de la construcció, per ser el què és, és sospitós d’alterar l’ordre establert. És poc fiable, perquè pot reivindicar? – Es considera que com que és un ofici dur, i reneguen, tòpics, podien desentonar en un escenari que està reservat pels rics?
Deixem-nos de punyetes, per cultura, Jesús com diuen els vells manuscrits, transcrits i traduïts, diuen que era un home pobre que trencava amb la tradició, que volia la igualtat dels homes i posava com a prioritat per la humanitat, l’amor, l’estima per sobre de tot…
però la jerarquia i els rics se’l van fer seu i el van ficar en els temples….
ah! no sóc creient!
només constato
a la terra
emocionant !!!
com si fos un ball de máscares en un saló de la vella Venècia on els personatges van emmascarats, uniformes i de negre, com en una escena del darrer film de Stanley Kubrik… en una sala d’exposicions on es mostren els dibuixos, les darreres obres d’artistes locals, dues persones coincideixen d’haver observat, que com en un ball de mascares, els amants surten per la porta del darrera, com si fos un secret, d’amagatotis…
Ens proposen manifestar-nos en contra de la sentencia del TC per la retallada del estatut-et…
S’ha d’anar per feina.
– Dimisió del govern actual en ple.
– Proclamació de l’estat català en assemblea al parlament de Catalunya.
– Aprovar una constitució provisional, les linies bàsiques.
– Formació d’un govern provisional.
– Presentar un termini per eleccions generals catalanes.
– Notificar i presentar a la seu de la organització de les Nacions Unides el nou estat independent.
– Demanar l’empara de les forçes de pacificació de la ONU, per evitar provocacions.
– Convidar a les institucions administratives, forces de l’ordre i militars de l’estat espanyol a desallotjar els llocs i edificis que ocupen i els que desitgin s’integrin al nou estat.
El politics actuals no ens poden representar més, han de dimitir, per dignitat.
El parlament s’ha de constituir provisional, així com el govern, fins acabar aquest termini de transició.
Independència ara!
En aquest darrer episodi de la nevada i tal com es van succeint els episodis climatològics, queden al descobert les mancances en el sector energètic cada vegada que hi ha una situació que volen dir-ne excepcional, per treure’s de sobre les responsabilitats que li pertoquen a cadascú. Quan es van repetint i repetint caldria anomenar-los cíclics, i normals i per tant prendre mesures i fer el que cal fer. Això també valdria per els sistemes de informació i de comunicacions i transport.
El sector energètic, s’ha vist repetides vegades i ara dramaticament que cal un altre model. Cauen les línies d’alta tensió i el país queda col·lapsat.
Autonomia energètica. Cada llar o comunitat tingui generadors energètics. Invertir en el sector de l’energia renovable, subvencionant com en els tancaments de les llars per estalviar energia i generar ocupació.
Instal·lacions de captació solar tèrmica i captació d’energia foto-voltaica autònomes, aconseguint energia per cada llar o comunitat de veïns, i quan per motius tècnics sigui necessari, també, combinar-ho amb energia geotèrmica.
Canviar les lleis. Actualment no permeten aquesta autonomia. La obligació de vendre l’energia captada a les grans companyies distribuïdores i deixar de considerar-ho un negoci per aquells particulars, comunitats o petites empreses que escullin la opció de generar la seva pròpia energia. Per exemple en una nau industrial, una escola o serveis comuns com mercats i etc.
Responsabilitat. Aquí hi tenen responsabilitats els polítics que són qui han de prendre decisions, però abans han d’aquirir consciència, no es poden excusar que tenen les mans lligats per les companyies energètiques, pels lobby energètics.
Valentia. Les pèrdues éconòmiques que generen cada episodi climàtic, sigui per manca de previsió per manca d’aigua, per una ventada o per una tempesta. Si mirem el global s’ho val.
S’ha vist repetidament que les línies àerees, d’alta tensió no són segures transportar l’energia des de lluny té aquest inconvenient a part de les conseqüencie no prou estudiades, els efectes sobre el medi ambient i la vida.
I per suposat que no ens vinguin amb discursos nuclears, la inversió i el manteniment que suporten aquests generadors i els residus que generen estic convençut que és molt més gran que el generar energia autònoma.
Potser ens hauríem de plantar i desobeir les lleis restrictives, i dir los adéu.
El concurs de TV3, el paisatge de Catalunya, que es va emetre per televisió, fa uns dies
Es varen presentar els paisatges finalistes votats per sms, es varen veure les preferències dels concursants i com cadascun defensava el seu paisatge.
Però se’m va fer una arruga al front quan vaig veure com el defensava en Josep Cuní, va ficar una trampa als televidents consistent en que si votaven el seu paisatge diria on era la cala, realment bonica, de la costa Brava…
Joc brut! vaig dir-me, condicionava el vot a la curiositat, no a la bellesa del paisatge. Manipulació.
Només calia veure en la cara dels demés concursants la decepció.
En Gavaldà volia contrarestar l’ofensiva amb una boutade, frivolitzant sobre les platges de top-less a Tarragona.
El concursant que defensava les terres del Ebre, se li podia llegir la mirada.
Els demés concursants, descol·locats…
I la presentadora … eeeehhhmmmm ! no sabia on ficar-se però, es clar era en Cuní.
S’havia acabat el concurs… ja es veia a venir….
Guanyador, el paisatge de’n Cuní.
Quin fàstic, desde llavors no em miro, ni de passada, els matins de TV3,
Manipulador.
(Manipular seria la part negativa, lletja fosca, el joc brut i
l’habilitat la part positiva, clara, neta, per conduir el tema cap
allà on interessa sensa desvirtuar-lo.)
En Pepe Soez és un empresari dels que se’n diuen nou rics, ell havia aprés que s’ha de ser competitiu per poder fer rendibles les empreses.
S’havia fet ell mateix va començar a treballar en el sector del tèxtil, de molt jove estampava samarretes en una nau al mig del bosc fora del nucli urbà, el seu patró li pagava poc i treballava moltes hores, veia com els clients que portaven les peces per estampar estaven morens de platja vestits amb mocassins i texans ajustats i qualque vegada venien amb una rossa que li posava la bragueta dura. El convidaven a fer un cigarret i ell acceptava reverenciosament, anaven a fora del cobertís rodejat de pins i mirant de reüll que l’amo no el veiés.
Quan va arribar a l’alçada de la seva talla i ja vestia com els seus clients va aventurar-se a comprar samarretes i fer com ells, regatejar cèntims, gramatges, textures, tallatges…
Tenia un cotxe tunejat imitació del que somniava quan fos ric. Anava a fires i observava les tendències, prenia notes mentalment i sembrava la costa del seu producte, samarretes.
S’atreví a comprar algun solaret i feia alguna promoció, després amb naus..
Mentre col·locava les seves prendes veia com creixien els polígons i obria nous mercats, va obrir una fleca industrial i ho venia a una cadena de supermercats. Se’n va fer soci.
Tenia diversificats els seus negocis, tenia un petit hòlding. Comprava accions d’altres empreses i les anava venen quan tenien una bona rendibilitat.
Convidava sovint a un cigarret als joves quan visitava les seves empreses i se’n recordava de quan ell envejava aquells fatxendes engominats.
Pagava el mínim exigible i portava amb ma de ferro els seus encarregats perquè fessin la feina i mantenir l’ordre. Sabia que hi havia competència i volia el màxim rendiment, que hi havia molta oferta i se’n havia de sortir amb el màxim guany i amb la mínima inversió.
Quan va acabar la torre de 1000 m2 amb garatge per set vehicles, ja tenia una rossa dermoestètica bronzejant-se a la piscina i feia festes les nits d’estiu.
I va veure l’oportunitat d’obrirun nou àmbit de negocis, és va ficar en política. Es va fer del PNE.
continuarà ?
Mentrestant he aprofitar per parlar amb la gent allà convocada per comentar que aquesta llei obliga i atenta contra els nostres drets civils, que obliga i no contempla el drets a oposar-s’hi sinó que puneix. Que és antidemocràtica. Així mateix feia la reflexió en veu alta de que vulnera els drets laborals, per la jornada de més de 14 hores …
Però tots els convocats han assentit i acceptat el nomenament, els substituts remugaven quan els ha tocat quedar-se, un dels titulars ha presentat certificat mèdic i un altre no s’ha presentat…
Mentrestant disposat a llençar el meu discurs, si em tocava, però la bola de la ruleta ha passat del meu número.
He optar per ser pràctic i no haver de pagar cap multa, regalar-los una pila d’€uros en el cas de si feia insubmissió. En certa manera m’he esquequejat…
He d’agrair el suport logístic que m’han donat els de la CUP, però el ponents mediàtics que havien contactat, no varen poder assistir-hi, i els legals no varen donar senyals de vida, per la roda de premsa que teníem prepara. Vaig optar per declinar.
He decidit ser pràctic sense renunciar al què penso, esperat què passaria…
Dos anys del manifest contra la peli; feien ficció d’una realitat, és clar que pretenien fer un documental, però els documentals no són rendibles, utilitzaren fets històrics i l’amollaren a format cinematogràfic, en treien rendiment industrial, ves què vols, s’han de guanyar la vida, oi? La novel·la d’en Escribano , la ficció dels fets, la base per muntar una història distorsionada.
continua…
Ficció; una primera part de peli d’acció, d’atracadors i les seves, “recuperacions” subtilesa intel·lectual per definir una motivació, -sois disant- revolucionaria i, una segona part de reivindicació contra la pena de mort, quan ja no existeix com a acció letal, però ara dissuasòria al empresonar amb llargues condemnes, també n’és una tortura, una mort lenta, una subtil pena de mort en vida. Viure dels records, en una segona part dramatitzada, distorsionada, els protagonistes saben que el carceller era un fill de puta, llagrimosa fins al vòmit, amb interessos , oi Lluís?, després vas poder fer el teu concert filmat a Euskadi…
El manifest en contra de la peli, un pamflet neo-situacionista.
A “can vies” i em trobo els mitjans que havia convocat, en petit comitè; ex-companys, en contra la peli, i em diuen de llegir-lo en públic, sense temps de poder-lo llegir, per poder assimilar, el contingut… í en llegir-ho m’estava dient, i m’entrebancava… “Incoherència”…, tots havíem segut recuperats d’una manera o altre pel sistema, però ens removia l’estomac que utilitzessin la memòria del company per a fins lucratius i que distorssionesin els fets. Però som en el sistema, crítics, potser, però en el sistema. Cadascú tenia els seus negocis, més o menys reeixits o la seva manera de viure…
La peli doncs, una ficció, d’una ficció novel·lesca, d’una aventura com a primera part amb escenari polític, dinàmica, entretenia, i una segona llastimosa,
distorsionant i lacrimògena.
En vaig ser protagonista, als inicis del Mil, però pel tarannà; els “capitans” decidien i els altres, executar i no en sabíem res ni del perquè ni dels detalls, coses de la seguretat, la clandestinitat, per finalment saber-ho tot per tercers quan havia succeït i pel caire que prenien les coses, com que no ho veia clar, vaig allunyar-m’en i marxar… covard?
JBCL
La nit del 31 de desembre al 1 de gener del 1971 una vegada acabada la missa del gall i mentre la gent marxava en Oriol és va posar a cantar la internacional a mi, tant me fotien els himnes i vaig restar en silenci, per respecte suposo als assistents a la missa i perplex per que a mi no em lligava una cosa amb l’altra , encara que ni la religió ni la política fossin dos sants de la meva devoció, tampoc no em sabia gens la lletra.
El comitè exterior “nuestra clase”, nucli exterior del 1000 el varem formar el gener del 71. Un xicot que treballava a la construcció que no me’n recordo del seu nom, en Sebas, que per cert li vaig posar aquest àlies en una tornada d’un viatge a Donostia, el Vicente Sanchez, àlies Bermejo, el Jean Michel L, estudiant, en Ollé, l’Oriol (Víctor), i en Torres? aquell dia no hi era present potser… i algú altre.
A l’apartament, al barri de les Arenes a Maurice Serrault, hi sovintejaven gent de la G.P.(gauche prolaterienne) maoistes spontex, i en particular la Glue, (la cola) el sobrenom de la Danielle, en broma, sempre s’enganxava a nosaltres, venia sovint a discutir accions políticques, nom real que vaig esbrinar uns 6 anys més tard quan ens vam retrobar a Perpinyà durant una estada de 7 mesos.
Un dia després de la vista del “pechos” i uns dos companys més, en una breu visita, em donen una pipa i jo de seguit, sense pensar-m’ho embolico la ferralla en un drap i l’amago entre les conduccions d’aigua, en una obertura que hi havia al mur per inspeccionar les canonades… ara sé que ho han enderrocat tot, ja no existeix.
Hi havia hagut una acció conjunta amb els bascos,a l’SPS, no ha sortit bé en quan els guanys, en l’Oriol està desconcertat i molt nerviós, i a algú se li havia escapat un tret.
A finals de Març 1971 viatjo a Bcn, em reuneixo amb el comitè interior, nuestra clase, amb el Montes i en Iñaki?, vivien al carrer Consell de cent cantonada Aribau. Al migdia el lloc de trobada era al restaurant universitari de Pedralbes, el controlador és l’Iñaki, mengem sovint de gratis.
A l’inici d’estiu l’estiu hem anat a Guardiola de Berga, hem contactat amb uns parents de’n Iñaki ens han acompanyat fins a Bagà i hem inspeccionat un possible refugi en cas de que alguna acció ho requerís.
A finals d’estiu sóc a Perpinyà durant el judici de’n Oriol, m’han presentat gent però recordo qui eren, el seu cosí i uns quants més, l’havien detingut dos mesos enrere poc temps després de marxar de Tolosa, a causa de l’expropiació d’una impremta.
S’ha preparat la fuga de la presó però no ens hem coordinat gens bé, En Oriol ha sortit abans i s’ha refugiat a Sant Miquel de Cuixà.
Ens movem en uns temps de no acció entre Badalona i Mataró entre casa del, Petit i a casa del parents. No tenim diners per viure, i el no fer res, em fa sentir malament i em poso a treballar de cambrer a la costa.
Ja a finals d’estiu me’n vaig a Eivissa, hi te lloc el congrés de disseny, l’ICSID. Els inflables del Puntí. Allà m’he trobat en Cesc amb uns bongos i també un amic escultor, que em fa la següent reflexió; estàs re-convertint la política cap la recreació artística. Començo a pensar seriosament, cosa que faig, en deixar-ho tot plegat i posar-me a fer belles arts o estudiar disseny. Canviar l’energia que gasto cap a l’expressió, que és un terreny que conec una mica millor i m’hi sento més còmode.
Tinc dubtes. Em sento rebel i aquesta actitud tan de dins no em deixarà mai en la vida, però sento que ja no vull ser a la avantguarda de l’alliberament. Em fa pànic sempre estic en vigília i em comença a avorrir la política. Vull gaudir de la vida, no vull, passar més pors, potser sóc un covard, un desertor, però ja en tinc prou i a finals de desembre me’n vaig a Paris i allà em trobo amb en Lluís que hi viu i estudia ciències polítiques a la Sorbona, es passeja com un pijo amb un Fiat-esport amb matrícula turística. Em presenta els seus companys de pis, un amic arqueòleg de Barcelona i una estudiant que té el mateix estatus que jo estudiant de francès.
Passat el cap d’any me’n vaig a Londres amb ell en Lluís, que va a visitar la seva germana que viu a Londres i suposo que per la meva aparença gens sospitosa d’estudiant em donen una visa de tres mesos, en Lluís m’havia prestat uns diners, per el cas de que me’n demanessin. Passats els “customs”, els hi vaig tornar, vaig restar en una habitació que em va facilitar na Montse M. que des de setembre s’havia traslladat a viure-hi. En 15 dies vaig trobar un altre allotjament i una feina temporal els matins a la cantina de la central post officce, treballava els matins i estudiava anglès a les tardes. Ja era a Londres.
… érem a l’Arsenal. Allà hi havia la ciutat universitària, on es couen tots els merders, on es confabula, on és munten tots els saraus, on preparen les festes. Les booms, com en deien.
Hi havia gent d’ordre i gent amb ganes de gresca, inquieta i impacient per canviar d’un dia per l’altre el curs del món. Si couien, idees i les ideologies prenien cos.
I jo allà vivint el dia dia, absorbint; Rosa Luxembourg, la república de Weimar, la 3a internacional, la revolució cultural, l’oposició al franquisme. El guevarisme. Prenent consciència per on anava el món…
Varem viure, en les informacions quotidianes amb normalitat, en la TV, als diaris com a Chile guanyava, la voluntat popular, com Allende esdevenia president.
I jo pensava que era temps guanyat, pensava que els meus companys de promoció s’estaven fotent a Ceuta, que és on m’hauria tocat si no hagués nedat i guardat la roba. Si no hagués al·legat, perquè em declaressin; inútil total. Feia una altre mili.
Mentre un grupet mirava cap la península i es definia.
Una base de divulgació d’idees, i com a infraestructura per donar suport a l’ “interior”.
L’equip “exterior” de “nuestra clase” un grup autònom de les ccoo “oficials”.
El formaven de 6 a 7 persones, i altres col.laboradors necessaris; correus i logistes.
La finalitat; muntar una infraestructura, una impremta i editar, transportar i distribuïr el material editat.
El diccionari “nuestra clase”; una publicació tamany din-A5 amb sobrecoberta cartolina de color verd clar. On s’explicava què fer en cas de detenció, com preparar les assemblees, com defensar-se… dirigida als militats de les organitzacions, clandestines d’aquell moment….