Generació...

Subscric totalment l’article de’n Sergi Rosés Cordovilla

Polèmica sobre el guerriller del MIL

Recentment un article d’aquest diari (AVUI) recollia com l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté demanava al senyor Joaquim Roglan que expliqués què va passar amb OriolSolé Sugranyes (AVUI, 22-2-06); el resultat ha estat el llibre Oriol Solé, el Che català: vida, fugida i mort d’un revolucionari, de Joaquim Roglan, que Edicions 62 va posar a la venda a finals de febrer.

Cal unabiografia que aprofundeixi en el veritable compromís polític de Solé

_{(llegiu a continuació tot l’article)}

+…

El mètode.
Al llibre l’autor hi diu que ha comptat”ambdocuments inèdits”, però com que l’obra no conté cap nota és impossible saber quins dels documents inclosos són inèdits i quins no ho són.

L’autor juga amb l’ambigüitat quan, de fet, uns quants d’aquests documents ja havien aparegut fa quatre anys al meu llibre El MIL: una historia (Alikornio, 2002), entre els quals les cartes que utilitza el senyor Roglan per sustentar la tesi central del seu llibre sobre el catalanisme d’Oriol Solé, cosa que tractaré més endavant.
El mètode de recerca del senyor Roglan no s’acaba en l’ambigüitat dels documents inèdits, sinó que va més enllà i passa per la cita de documents que en realitat no ha consultat ni llegit. Així, en dues ocasions els fragments que ell inclou coincideixen exactament amb la cita que jo vaig extractar enel meu llibre, coincidència exacta queno limereix al senyor Roglan la necessitat de citar la seva font. La coincidència exacta per si sola potser no prova res, però el fet és que en aquests dos casos jo vaig haver de traduir les cites al castellà des dels originals en català; com que el senyor Roglan ha escrit el seu llibre encatalà, no li hauria calgut, per tant, traduirles: resulta, però, que els seus dos extractes no coincideixen exactament amb els originals perquè, òbviament els ha retraduït al català des de lameva traducció al castellà (qui desitgi verificar-ho pot confrontar les cites que apareixen a les pàgines 28 i 138-139 del llibre del senyor Roglan amb les que apareixen a les pàgines 55 i 227 del meu).

Finalment, el mètode Roglan no s’aplica només als documents originals, sinó també a la meva recerca, utilitzant-la sense mencionar-la.

D’aquesta manera es troben al seu llibre fragments que s’assemblen extraordinàriament als que jo vaig escriure, alguns quasi idèntics excepte per petits canvis de paraules. L’espai d’aquest article no dóna per mostrar les proves d’això, però qui hi estigui interessat pot consultar la pàgina web d’AlikornioEdiciones, on en un document més llarg comparo aquests fragments.

La tesi.
Amb l’anteriorment exposat es pot apreciar l’abast de la impostura de la recerca sobre els anys del MIL d’Oriol Solé per part del senyor Roglan. Però, amb tot, el més greu no és això sinó el fet que el seu llibre constitueix un intent de construcció d’un nou mite per al nacionalisme català mitjançant la recuperació d’algú que no els pertany.

Segons el llibre, Oriol Solé va ser un revolucionari catalanista que va lluitar per una genèrica llibertat “a Catalunya i a altres indrets”, “que Oriol està interessat en la lluita per l’alliberament dels Països Catalans, i que no és ni serà mai un anarquista internacionalista” (p. 68). Repetir, com fa el senyor Roglan, contínues referències a la catalanitat i el catalanisme d’Oriol Solé és distorsionar completament el compromís polític d’aquest; contraposar en Oriol Solé l’alliberament dels Països Catalans a l’anarquisme internacionalista és pervers. Si Oriol Solé no era certament cap anarquista encara menys era cap catalanista. Una caracterització acurada l’hauria d’haver
presentat com un revolucionari comunista no leninista, amb les seves contradiccions pel que fa a la qüestió organitzativa i nacional. Dela mateixa manera que seria una aberració qualificar Oriol Solé d’estalinista perquè a l’època del MIL no havia trencat del tot ambles concepcions organitzatives estalinistes, és una aberració presentar-lo coma catalanista. La recuperació d’Oriol Solé Sugranyes

Les cartes d’Oriol Solé només indiquen un discurs nacionalista-frontista en un moment determinat davant un tema concret -la qüestió nacional catalana-, però no converteixen Oriol Solé en un militant nacionalista. Clarament, el senyor Roglan agafa una part important però secundària de la política d’Oriol Solé i la canvia pel tot. Si això fos com el senyor Roglan presenta, què feia llavorsOriolSolé alMIL? Per què no era a les FAC, al PSANo a l’OLLA? La resposta és ben senzilla: la política de l’OLLA no era la d’Oriol Solé, les desitjades Ediciones Mayo 37, del MIL, eren inexistents a l’OLLA.

Textos encastellà.
A OriolSolé no li importava en absolut Que el nom de MIL ni totes les seves publicacions fossin en castellà; no es va plantejar mai que no pogués passar literatura prohibida per la frontera perquè estigués escrita en castellà (cosa que li sorprèn tant al senyor Roglan, p. 51); no va utilitzar mai la senyera – estelada o no – quan va crear els logotips i segells del grup; no va presentar cap oposició ni crítica quan el MILva decidir reproduir l’article amb el títol prou expressiu de Contra el nacional-socialismode IRA; nova escriure capdocument sobre laqüestió nacional a la seva estada a la presó (“no té temps de centrar-se “en el problema de Catalunya”, ens arriba adir el senyor Roglana la p. 119), però en canvi sí que va escriure sobre el comunisme, elmarxisme, l’anarquisme, els aspectes militars, la repressió, el capitalisme… Convertir OriolSolé en un lluitador catalanista és una impostura, però és una impostura necessària per a un sectorde la burgesia catalana.

Podrem conèixer el vertaderOriol Solé?
El senyor Roglan escriu al final del seu llibre que OriolSolé “ni va ser, ni és un heroi ni un màrtir” (p. 218), però és evident per a qualsevol que llegeixi el seu text que aquest és precisament un intent de creació d’un nou mite de la cultura de masses patriòtica mitjançant el relat periodístic de la vida d’un heroi que es converteix en màrtir.

En temps d’Estatut alguns necessiten més herois nacionals, perquè l’enemic és sempre Espanya i no el capitalisme de la nació que sigui. I si els morts del tardo franquisme i la Transició no els va posar la burgesia, llavors recuperen revolucionaris anticapitalistes, intentant fer-nos creure que la lluitad’algú que porta cognoms catalans ha de sersempre un lluita nacional i no de classe: ja s’havia recuperat Salvador Puig Antich, reconvertit enunlluitador antifranquista per la democràcia i cada vegada més reivindicat per la burgesia nacionalista. Ara, coincidint amb els trenta anys del seu assassinat, es recuperaOriol Solé reconvertit plenament en lluitador nacionalista. Per això cal una veritable biografia d’Oriol Solé, una quedavant les distorsions, recuperacions i relats periodístics d’atracaments, fugides, execucions i enterraments, aprofundeixi en el seu veritable compromís polític. Aquesta no evitarà futures recuperacions per part del sistema, però sí que en podrà exposar les impostures.

política