La col.lecció de forja que va formar Rusiñol des de la seva primera joventut i que va anar enriquint amb tantes penes i treballs com entusiasme dóna nom a Museu del Cau Ferrat. Prèviament havia donat nom a la casa-taller de l?artista a Sitges i, anteriorment, entre 1885 i 1894, al taller que compartiren Rusiñol
?Un record potser subconscient d?un carro de saltimbanquis, la mandra del treball imposat per una necessitat gens frisosa, el crepuscle ratllat per una carretera, una figura femenina un xic sublimada i la ferotge estultícia d?un alcalde de llogarret donant turment espiritual a un fill estabornit d?autoritat i L’Alegria que passa naixia, un vespre d?estiu, a
Col.loqui Internacional Santiago Rusiñol, del Modernisme al Noucentisme (Resum, 1) Segons el president de l?Institut d?Estudis Catalans, Salvador Giner, «Santiago Rusiñol és una figura clau d?un període crucial de la nostra història, el pas del Modernisme al Noucentisme», definint-lo Rusiñol com «una perfecta barreja d?egolatria i dedicació al país, una figura fascinant i inesgotable en
Amb el títol de “Santiago Rusiñol, del Modernisme al Noucentisme”, el passat mes de setembre es va convocar un col.loqui internacional amb voluntat participativa per tal d?aplegar els diversos estudiosos de l?obra de Rusiñol i l?estadi actual dels treballs que porten a terme. Les aportacions en obres, diem-ne. El col.loqui està organitzat per la Societat
Hi ha vetllades en què l?escenari del Teatre Prado ha passat a formar part de la història de les arts de l?espectacle. Ho va ser el 1893, amb la estrena de La Intrusa, de M.Maeterlinck en traducció de Pompeu Fabra, una vesprada anunciada com la II Festa Modernista. Ho va ser el 1897, amb l?estrena
Quan un museu com el Cau Ferrat compta amb un segle llarg d?existència, el conjunt format per les seves monografies, guies i fullets informatius es converteix en testimoni historiogràfic de la institució museística i dels seus avatars. És un fidel reflex del pas de les estètiques, dels diversos nivells de recepció de les peces, de
?No treballi, porti una vida de pau i distregui?s?. Aquesta és la recepta mèdica amb què l?autor de El poble gris va a raure a un poble tocat del mal de la mandra, on la setmana més animada de l?any és Setmana Santa (som a principis del segle vint, l?any 1901) i on, per més
Fins el moment present, la personalitat i l?obra de Rusiñol han estat objecte de dues trobades d?experts. La primera va ser el 1993, organitzada pel Centre d?Estudis Catalans de la Universitat de la Sorbona. Catorze anys més tard, i amb motiu d?aquest Any Rusiñol, la Sociedad Estatal de Commemoraciones Culturales ha organitzat a Sitges el
No sé fins a quin punt podrà gaudir dels fastos commemoratius de rigor, però se?ls mereix tots. El 2007 el senyor Esteve compleix cent anys i continua essent un referent, per bé que la seva popularitat ja no és el que era. Com tots els arquetipus, el senyor Esteve es deu als personatges de carn
Vesprada al Cau Ferrat, amb la presentació de la darrera “Peça del mes” d?aquest 2006. Aprofitant l?avinentesa de la vesprada al Cau, m?endinso per enèssima vegada a l?habitació del piano, i després a l?habitació de l?artista perquè recordo que al capdamunt de la porta hi ha el record nadalenc del pessebre que el 1897 van
El setmanari EL TEMPS ha dedicat un monogràfic de trenta quatre pàgines a Santiago Rusiñol, amb motiu de L’Any Rusiñol. (…) Rusiñol és un artista pluridimensional en el context de la història cultural dels Països Catalans i de la cultura hispànica. El Rusiñol excursinista dels anys de joventut que juntament amb el paisatge de la
Com que la música no hi podia faltar, perquè si no l’Any Rusiñol no seria del tot rodó, el concert d’obertura va tenir lloc la mateixa setmana de la celebració, el dissabte a la nit, a càrrec del pianista Joaquín Achúcarro. El programa, l’intèpret i l’esdeveniment van congregar el públic heterogeni que va omplir l’auditori
Una de les tradicions de moderna creació sitgetana és la commemoració de la mort de Santiago Rusiñol cada vint-i-cinc anys.1931 va senyalar el tret de sortida; 1956 i 1981 van viure celebracions emmarcades per les circumstàncies, però amb el denominador comú de la voluntat de marcar les respectives fites i d’avançar des de la memòria