Quadern de Terramar

?Un record potser subconscient d?un carro de saltimbanquis, la mandra del treball imposat per una necessitat gens frisosa, el crepuscle ratllat per una carretera, una figura femenina un xic sublimada i la ferotge estultícia d?un alcalde de llogarret donant turment espiritual a un fill estabornit d?autoritat i L’Alegria que passa naixia, un vespre d?estiu, a Sitges, de l?esperit de qui havia recorregut una part de Catalunya sense pressa.”

(Miquel Utrillo, Història anecdòtica del Cau Ferrat.

Si hem de fer cas de Miquel Utrillo, i en aquest cas se n?hi ha de fer perquè va ser testimoni directe de l?escriptura de L’Alegria que passa l?estiu de 1897, al Cau Ferrat, l?obra està impregnada de records i de vivències del seu autor. Com també ho està una gran part de la seva obra literària; l?escriptura de Rusiñol és un dels models més atractius de la literatura autobiogràfica moderna.

La trobada amb els saltimbanquis que Utrillo esmenta remet a la volta a Catalunya en carro que Rusiñol i Casas van emprendre el 1889, ja que va ser a Borredà on l?artista havia topat amb una petita troupe que actuava a la plaça del poble. D?incidents, segurament, no n?hi va haver, però la vida errant d?aquells ?caminants de la terra? va marcar no poques pàgines i vivències rusiñolianes. No en va quedar només el record, sinó un oli que representa un carro de saltimbanquis, alguns dibuixos, algunes referències.

Poc temps més tard, a Brolle, prop de París, Rusiñol va topar amb una altra troupe, i no va ser la darrera vegada que l?artista va viure directament la vida errant dels artistes de circ. Ell mateix havia iniciat el propi camí de caminant de la terra seguint la vida d?artista i perseguint l?ideal.

L?estiu de 1897, un Rusiñol trist, malencònic, malalt i morfinitzat escrivia l?obra més emblemàtica de la seva vida, perquè L’Alegria que passa és, també, el pas de la joventut que li havia fugit, el pas de les il.lusions que entreveia cada vegada més entre les seves pròpies tenebres, la presència de la melangia que el devorava i que en els moments d?exaltació creativa, com aquell, actuava com a estímul i com a motivació de fons.

A finals de 1897 l?obra va quedar enllestida, i la primavera de 1898 Rusiñol en vetllava l?edició des de Granada, donant ordres Utrillo perquè vigilés l’edició de ?la comèdia? i la impressió del cartell que ell mateix havia realitzat per anunciar-la. Des de llavors, el carro i el clown deL’Alegria han passat a formar part de la iconografia del Rusiñol més modernista i més influent sobre determinats aspectes de l?art del segle XX.

L?obra més estimada de Rusiñol serà representada, finalment, i després de molts anys, a Sitges els dies 4 i 5 de maig. La companyia de teatre La Bufa Seca ha treballat durant mesos llargs per aconseguir portar-la no als escenaris, sinó a l?espai obert de Can Falç. Ara per ara, mereix els millors presagis, i estic convençuda que quan el públic l?hagi disfrutada serà objecte dels millors aplaudiments.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!