Quadern de Terramar

?No treballi, porti una vida de pau i distregui?s?. Aquesta és la recepta mèdica amb què l?autor de El poble gris va a raure a un poble tocat del mal de la mandra, on la setmana més animada de l?any és Setmana Santa (som a principis del segle vint, l?any 1901) i on, per més traces de concreció que hi cerquem, l?autor juga net i ens fa saber de bon principi que no cal que ens hi escarrassem.

No és un poble concret i en són molts. ?És extracte de poble, és poble concentrat, poble dels que no n?hi han més ni menos, dels del rengle i dels de carretera. El món n?està ple, d?aquests pobles.? Tampoc no té paisatge: ?El camp d?allí ni a paisatge arribava. El paisatge era lluny. Per veure?n al menos se tenien de fer quatre pobles de camí?? oblidant tot el vist fins llavors. Un poble que, a més de tots els prototipus que l?habiten, ?té el seu destí i la seva poesia? de manera que ?no són les ?oscuras golondrinas? les que hi tornen: són les mosques?.

El Poble Gris és un dels llibres més notables de Rusiñol, tant per l?estil com pel contingut. Escrit al llarg de 1901, en bona part la primavera d?aquell any en diversos pobles del País Valencià per on viatjà acompanyat d?Eduard L. Chavarri, aplega els records d?estades i de viatges de l?artista per pobles de Catalunya, de València, de Mallorca. És un amalgama de pobles vistos fins llavors descrits sota el prisma de l?adotzenament i del riu de la vida que, si hom no és ?caminant de la terra,? corre el risc de ser-ne endut – això és el que primerament ens diu l?autor -.

El Poble Gris és el revers de Anant pel món (1895), el primer recull de proses de Rusiñol on hi aplega l?experiència de l?artista viatger i de caminant de la terra amb una visió que, sense ser d?un optimisme exultant, traspua una sensibilitat i un aprofundiment corprenedors. Aquí, pel contrari, Rusiñol s?encara amb una poètica del tedi que pot portar el lector fins a l?avorriment. Aquest és el perill, teòric és clar, de l?obra enfront del qual l?autor es cura en salut recomanant al lector que, per si de cas, s?alliberi del llibre? encolomant-lo a un altre lector. L?exercici de la ironia per part de Rusiñol sovint no coneix límits.

Elevant el tedi, l?avorriment i la mandra existencial a la categoria literària al llarg d?un seguit d?escenaris vilatans (L?Hostal de l?Ós, El Casino dels Moderats, El Club dels Exaltats, El Pensil, El Castell, El Calvari?) i paisatges humans construïts amb arquetipus (Les velles, El boig, El savi, Els capellans, El quefe d?estació, Els Trempallamps, Els esguerrats?), i en combinació amb els esdeveniments i sentiments més notables de l?indret (La costura, L?amor, El joc, El cant del batre, El mal del poble, La nit de l?amor, La Festa Major, Les nits de cada dia?), Rusiñol planteja l?existència dels éssers i dels pobles amb totes les tonalitats del gris, que és el color del tedi, i d?una ironia esqueixada que té el regeneracionisme com a voluntat de fons. Els discursos del Monument al Greco de 1897 i 1898 constitueixen el programa del regeneracionisme per la via de l?art; El Poble Gris és una mostra evident de la necessitat de remoure i d?esberlar els fonaments de la decadència i del tedi mostrant-los implacablement, a manera de mirall d?augment i amb enfocament hiperrrealista.

En tant que ?extracte de poble? conté referències velades i transformades de Sitges i dels seus personatges. Hi surten els del coro i música del Pensil, desafinant desafordament i dirigits per un tal Japet (el Prado); les ànimes minses, els burots dels consums; el Casino dels Moderats que parlen de viticultura i d?ordre social i tenen molts ecos a la biblioteca (el Retiro); el boig del poble que recorda la descripció i les menes de l?Arcís Panyella; la Festa Major aplega alguns dels costums sitgetans (l?agost, el calor, l?ofici, el llevant de taula?). És una evocació que no es fa des de la idealització ni tampoc des del desamor, sinó amb la voluntat d?aplegar-la amb altres realitats.

Eduard L. Chavarri anota a les seves memòries el record de Rusiñol els dies que recorrien les poblacions properes a València: ?Rusiñol tenia un àlbum en la mà, i quan jo em pensava vore dibuixos vaig mirar pàgines escrites. Per lo demés este és el seu modo de treballar: al costat de l?apunt plàstic, la impressió de l?escriptor (?) Quins dies i quines hores veent treballar l?artista davant d?aquella naturalesa espléndida, posant en els llenços tota la poesia del paisatge i en les quartilles tota la prosaica paròdia que d?aquella poesia en fan els homes!?.

Una paròdia prosaica que permet el seu autor resituar-se en ple segle XXI oferint-nos tot un retaule de vida i costums que permeten entendre tota una època.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!