Quadern de Terramar

La col.lecció de forja que va formar Rusiñol des de la seva primera joventut i que va anar enriquint amb tantes penes i treballs com entusiasme dóna nom a Museu del Cau Ferrat. Prèviament havia donat nom a la casa-taller de l?artista a Sitges i, anteriorment, entre 1885 i 1894, al taller que compartiren Rusiñol i l?escultor Enric Clarasó al carrer de Muntaner de Barcelona. Paradoxalment ha estat la col.lecció menys estudiada, tractada i difosa de totes les que configuren la joia de la corona del patrimoni sitgetà. Però sense la col.lecció de forja, el Cau Ferrat no seria ben bé el Cau Ferrat.

La col.lecció de forja sembla existir d’inèrcia, gairebé encastada a l?edifici com les parets, els finestrals amb vidres de colors, les finestres de l?antic castell de la Vila. I, no obstant això, quan ens aturem a mirar l?entrellat d?un pany, d?un picaporta, d?un canelobre o de qualsevol atuell domèstic o guerrer ens adonem de l?enorme bellesa de la peça i del treball valuós i creatiu de l?artista, sempre anònim, que la va forjar.

Rusiñol va tenir paraules d?elogi sentides i convictes sobre els artistes anònims que havien obrat prodigis en els objectes que ara considerem d?art popular i al llarg del darrer terç del segle XIX, a l?Europa industrialitzada, representaven la persistència de l?art enfront del maquinisme. Segons Rusiñol, eren fruit l?afany de convertir la matèria en bellesa.

El text més conegut de l?artista sobre el col.leccionisme i, en concret, sobre la forja és la conferència que va pronunciar a l?Ateneu Barcelonès el 1893, i que deu anys més tard es va imprimir als tallers de L?Eco de Sitges, en una de les edicions més singulars de la producció bibliogràfica modernista, Mis hierros viejos. Fins el present no es disposava de massa cosa més: notícies a la premsa dels anys vuitanta, dibuixos de Rusiñol i alguns dels seus amics excursionistes en butlletins i ressenyes, un conjunt de materials dispersos i, en alguns casos, intuïcions de possibles troballes.

Durant la preparació de l?exposició del Rusiñol desconegut l?historiador de l?art Ignasi Domènech, que va tenir cura de l?àmbit titulat ?El Cau Ferrat: la col.lecció del cor?, va dedicar un temps preciós i ben fructífer a resseguir el Rusiñol excursionista i col.leccionista, del que vam contemplar un tast que, en realitat, va actuar d?esquer.

L’art del ferro. Rusiñol i el col.leccionisme del seu temps ha estat el gran resultat d?aquelles recerques inicials que ens ha portat a l?exposició amb què es clou formalment L?Any Rusiñol 2006-2007, i a catàleg que, des d?ara, constitueix un material indispensable per a l?estudi de l?art del ferro i de la col.lecció del Cau.

Ignasi Domènech, comissari de l?exposició, ha portat a terme una doble i importantíssima tasca d?estudi i de documentació, d?una banda, i de tria de peces per a la mostra, d?altra. Acoblar les més notables obres de la col.lecció de forja del Cau amb d?altres d?anàloga importància procedents de col.leccions públiques i privades dels Països Catalans i de l?Estat espanyol no ha estat una feina fàcil, tant pel que fa a la localització com a la tria.

L?exposició mostra un total de cent cinquanta-cinc peces degudament ubicades i documentades que posen en valor definitiu tant la col.lecció del Cau com les que temporalment li fan companyia. És un conjunt d?una bellesa artística impagable. Conscient de la dificultat d?exposar materials tan específics com de variada tipologia, Domènech ha tingut l?encert de disposar els objectes de manera sistemàtica i didàctica, amb rigor i amb un gran sentit de l?estètica. El resultat és, a parer meu, espectacular perquè es remarca tant els valors estètics i artístics de totes i cadascuna de les peces, com el seu simbolisme i la seva sorprenent modernitat.

N?hi ha per a tots els gustos. Del meu rànquing particular, a més del picaporta de Ca l?Ardiaca ?un dia hauríem de saber com va acabar a la col.lecció del jove Rusiñol, vers 1885?-, hi figuren un pany de moble del segle XVI que és tota una novel.la de cavalleries; la Creu dels improperis de Prats de Molló, composició escultòrica on s?equilibren simbolisme i representació escenogràfica; els canelobres de Santa Maria de Serrateix que són, en realitat, els lliris més bells i subtils de tot l?art de la forja, i el draquet que coronava una grua del segle XVI, una tendra bestiola que somriu mentre ens acomiada de l?exposició amb la seguretat que mai no hem vist unes obres d?art tan anònimes com suggerents. Ja ho deia, Rusiñol: la matèria convertida en bellesa.