Quadern de Terramar

Hi ha vetllades en què l?escenari del Teatre Prado ha passat a formar part de la història de les arts de l?espectacle. Ho va ser el 1893, amb la estrena de La Intrusa, de M.Maeterlinck en traducció de Pompeu Fabra, una vesprada anunciada com la II Festa Modernista. Ho va ser el 1897, amb l?estrena de La Fada, de Jaume Massó i Torrents amb música d?Enric Morera, en un intent de promoure i consolidar un teatre líric català amb tanta vocació de dignitat com de reconeixement per part del públic. Tots dos espectacles van comptar amb sengles discursos abrandats, entusiastes i programàtics de Santiago Rusiñol, que era qui els promovia.

Després, el 1930, hi va haver la posada en escena de Orfeu, de l?escriptor francès Jean Cocteau dirigida pel pintor i dramaturg Artur Carbonell; una obra de vocació transgressora, aquesta, que sense la tradició de l?impuls de modernitat de les dues precedents potser no hauria arribat a bon port.

Fa pocs dies comentàvem amb l?actor Ramon Madaula la impressió que li havia fet actuar al mateix escenari del Teatre Prado que fa cent i escaig d?anys havia acollit La Intrusa i La Fada representant un Rusiñol de mitja edat que fa balanç del que han estat la seva vida i les seves creences i impulsos ètics i estètics per refermar-s?hi i per deixar constància del seu credo en favor de l?art i de la llibertat.

Cap al tard és el títol que Madaula ha atorgat a l?espectacle que ha treballat amb una dramatúrgia impecable i que protagonitza enfrontant-se al doble repte d?interpretar un Rusiñol ja casi crepuscular i mostrar-lo a un públic que en té formada una determinada opinió, no sempre coincident amb el Rusiñol ?real?. És un repte difícil perquè Rusiñol és un personatge complex. Ho és encara més perquè Madaula s?ha servit de la gran autobiografia que Rusiñol va anar escrivint al llarg dels anys, com són els seus textos. Ben llegida, coneguda a fons, ben triada i deixant a part les trames narratives i els arguments teatrals, l?obra literària de Rusiñol deixa tota mena de pistes de les motivacions de fons i dels deutes amb la pròpia existència.

Aquest ha estat el fonament del treball dramatúrgic que Cap al tard proposa a l?espectador. El discurs guarda una total fidelitat als textos rusiñolians. L?entrellat amb què se?ns presenta és tota una malla consistent i flexible, construïda d?una peça, sense costures i sense fisures. Records, diàlegs, aforismes, cròniques, evocacions, articles i narracions configuren el retrat cert i versemblant de l?artista quan, a mitja edat, Cap al tard</span (i aquí Madaula juga amb el títol del poemari de Joan Alcover que Rusiñol admirava tant) evoca mitja vida i s?acara a la que li resta des de la taula d?un cafè amb un Erik Satie que va desgranant les notes d?un acompanyament tan minimalista com imprescindible per al ritme de l?espectacle.

Sense estridències, sense concessions, sense el morbo fàcil i agraït i amb tota la intensitat humana amb què l?artista deixa constància dels seus moments més difícils i més contradictoris, el Rusiñol de Ramon Madaula és el personatge en la justa mesura del retrat que el fa més humà, més autèntic i més proper que en cap altra ocasió. Sense cap dubte, Cap al tard ha estat, fins ara, el millor espectacle teatral de l?Any Rusiñol.

El Teatre Prado n?ha vist de tota mena. Va ser a en un dels seus laterals on el febrer de 1931, pocs mesos abans de morir, Rusiñol va contemplar assegut en una cadira de boga i ben atent al que passava a l?escenari, la representació de El Indiano, la traducció que María Lejárraga (o María Martínez Sierra…) va fer de El despatriat. Va ser la darrera estada de l?artista a Sitges. Ja sé que és molta imaginació, però no m?estranyaria que aquella mirada atenta fos la que seguís la interpretació de Ramon Madaula interpretant el Rusiñol de Cap al tard.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 17.III.2007

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!