Quadern de Terramar

Una de les tradicions de moderna creació sitgetana és la commemoració de la mort de Santiago Rusiñol cada vint-i-cinc anys.
1931 va senyalar el tret de sortida; 1956 i 1981 van viure celebracions emmarcades per les circumstàncies, però amb el denominador comú de la voluntat de marcar les respectives fites i d’avançar des de la memòria vers diverses realitzacions culturals.
Entremig, dues altres dates decisives: 1933, amb la inauguració del Cau Ferrat com a museu públic sota la tutela del Patronat del Cau Ferrat i de la Junta de Museus, i 1936, quan amb motiu del cinquè aniversari del traspàs de l’artista, es va procedir a l’ampliació de la col.lecció de Forja a les dependències del Palau de Maricel, a la inauguració de la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol i de la Col.lecció de Marineria d’Emerencià Roig i Raventós, entre altres solemnitats.La història de cadascuna de les institucions i col.leccions ha estat diversa i, en alguns casos, complicada. La mateixa història del Cau Ferrat, encara per escriure, ha transcorregut per capítols de precarietat, igual que la de la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol. Amb tot, una i altra institució, diverses en les seves funcions però no tan allunyades perquè tant l’una com l’altra tenen com a missió donar accés a la cultura i difondre el patrimoni cultural, tenen plantejats avui mateix el gran repte de la seva continuïtat al llarg del segle XXI amb tots els requeriments i garanties per deixar enrera les limitacions que durant anys han hagut d’afrontar.L’Any Rusiñol presenta el doble atractiu de la il.lusió i dels reptes. Ofereix un ampli programa d’apropament i coneixement del personatge, la seva obra, l’esperit i les idees estètiques del seu temps, una època que depassa la dècada gloriosa del Modernisme i que s’endinsa en la complexitat del primer terç del segle XX. La il.lusió dels que hi treballen, dels qui d’una manera o altra hi contribueixen, dels que expressen la voluntat convicta de prendre-hi part és un dels actius més importants de la commemoració. Un actiu que ni ha de quedar en una capsa tancada ni s’ha de reduir a l’organització i seguiment d’un programa de turisme cultural -aspecte cabdal per al desenvolupament social, cultural i econòmic, aquest, que en part està per acabar d’explorar a fons a casa nostra. L’Any Rusiñol està cridat a superar algunes de les limitacions, com la de la primacia de l’anècdota, tan gratuïta com indocumentada, que sorgeix així que es pronuncia el nom del personatge. Rusiñol ha estat objecte d’una continuada distorsió que ha fet conviure la imatge del geni simpàtic graciós bromista i ocurrent, amb la de l’artista, pintor i escriptor, de primera fila que mai no ens acabarem. Altrament, les possibilitats d’accés i de coneixement que ofereixen vida i obra de l’artista són corroborades per l’aplec ingent de treballs que van des del medi acadèmic fins la producció divulgativa i que des de fa trenta anys, pel cap baix, es van succeïnt. La presència de Rusiñol en les exposicions de pintura és constant. Per contra, el coneixement de la seva obra literària, prosa i teatre especialment, a hores d’ara es troba enormement limitat tant per l’escàs interès editorial per la reedició dels seus textos, llevat que siguin lectures obligatòries per a la població escolar, i per les dificultats dramatúrgiques i de producció amb què topen les seves obres teatrals. I, no obstant això, comparat amb altres clàssics del teatre català modern, Rusiñol en surt relativament, només relativament, ben parat. Els més importants reptes que se’ns plantegen, de Sitges estant, són, en definitiva, la qualitat com a marca distintiva del programa de l’Any Rusiñol, i la garantia de continuïtat del llegat rusiñolià. Celebrem l’aniversari del dia en què l’artista ens va fer hereus del seu gran tresor artístic i de la seva pròpia vida plasmada en totes i cadascuna de les peces del Cau Ferrat. És una generositat que no estic del tot segura que els sitgetans haguem correspost i vetllat en determinats moments, però que hem apreciat i agraït des del primer dia. L’Any Rusiñol, que té com a epicentre el Cau Ferrat i el llegat de l’artista, ha de constituir una mena de segona gran etapa fundacional per tal que el llegat i tot el que significa esdevinguin el nucli dur de la renovació, de la posada al dia, de l’acabament dels dèficits estructurals que l’han afectat fins dates ben recents i, sobretot, dels projectes de futur del patrimoni cultural sitgetà. Dit d’altra manera, Sitges ha de creure i apostar pel llegat de Rusiñol de la mateixa manera que el llueix i se n’enorgulleix, cosa que implica que li ha de dedicar tota l’atenció i priorització que necessita. Quan dintre d’un any ens trobem a les envistes de la cloenda i comencem a fer balanços serà el moment de veure si les il.lusions que l’Any Rusiñol desvetlla s’acompleixen amb el guany dels reptes. Ara toca treballar perquè sigui així. O ara o mai.(L’Eco de Sitges, 10 de juny de 2006)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!