Acaba de morir als 83 anys. Gargots de foc Durant els mesos ombrius la meva vida espurnejava només quan feia l’amor amb tu. Com la lluerna s’encén i s’apaga, s’encén i s’apaga -pots seguir el seu camí a llambregades en la foscor de la nit, entre les oliveres. Durant els mesos ombrius l’ànima s’arraulia
Només el temps. Ni seny ni cor: el temps. L’allarguen les paraules. L’escurça el goig prop del no-gaire. Només el temps, camí de llums i d’ombres, al clos madur de vinyes i de blats. Potser ja som prou rics. (Dins Ombres, ed. Proa, 2000)
Les filles del silenci present i vigilant em porten sempre a la perversa llunyania, saben el meu instant, el meu instant d’espant, d’isolament, malenconia i agonia. (Ronda amb fantasmes)
Es compleix avui, 3 de juliol. Ara puc dir: sóc a la font i bec,i bec fins a morir-mede set de voler més no sabent què,que és així com no es moren veritat del tot: vivint en la freturad’alguna cosa sempre. Sensefretura, què seria de nosaltres,aquests a qui fou dat el privilegide la santa follia
e a saudade nâo descende de cada uma destas partes,mas és um sentido do coraçâo que vem da sensualidade e nâo da razâo e faz sentir às vezesos sentidos da triseza, os sentimentosque ao coraçâo pertencem, desordenanças da vontade. (d’Uma carta no inverno, 1)
Mancança famabsència del cosés la descripció de l’amorés un poema eròtic contemporani -estiu de 1963- (Fragment final del poema) (trad. de Josep-A. Ysern i Lagarda. Eds. 96, València, 2010)
DESPULLAT Tots els records imatges sentiments informacionsidees experiències que s’havien acumulat en mino s’uneixen no formen cap unitaten minomés de vegades flueixen vers mi fins a la vora de la meva memòria toquen la pellla toquen lleument amb ungles esmussadesNo mentiréni formo cap unitat he estat destrossat i despullatqui doncs s’inclinarà qui s’interessarà per aquests
TOT SÓN PREGUNTES Tot són preguntesque mai no tenen resposta.Tocat no sé per quina absurda màse sent un violí:l’arquet fa mal, d’això no n’hi ha dubte. Passem el dia en una vellataverna on la gent beu, on jo mateix becper allunyar molts àrids pensamentsque no tenen, però, cap mena d’importància. Es poden fer moltíssimes coses,que
Hem de morir, ho sabem. Però aquell dia,si el rostre de Déu Pare no ens somriu,començarà la fosca interminable. El que és cert és que, a l’entranya de la terra,l’àgata i l’ònix -en gelat silenci-ones de llum irant acumulant.I serà el mar d’un blau incandescent.I d’herba nova es vestiran les prades.I les Venus de marbre,
Escolta-la: encara no ha parat, no està cansada. És insuportableen aquesta nit de Grècia, tan tèbia, tan serena,tan independent de nosaltres, tan indiferent, que ens fa sentir de gust. Som dins d’aquesta nit, la mirem des de dintrei des de lluny alhora; la veiem ben nua,fins a les més apagades veus dels grills,fins als més
Sents Sents, doncs ets tu.I la vida es desperta,s’alça i caminaenvers una altra vida. Totes duesconformen una solafelicitat Només és això. No cal cercarcap cel, cap déu, cap abisme,cap explicació. Si et sents,ets tu.Si ets tu, ets l’ombraque t’avança. (Del seu recull Ningú més i l’ombra. Ed. Proa, 2013)
Sóc una golfa plena de mals endreços, però cap sorollningú no sentirà quan la devastila màquina del temps. Que un dia algúva entrar-hi brusc, transfigurant-la totai amb tanta llum que vaig quedar-me cec,però vident d’alguna cosa certa,certíssima: estel fix mirant-me fiten la foscor. D’ençà d’aquell excéstotes les coses se’m canvien sempreen altres de
Aquest gran poeta mexicà acaba de morir. PREGUNTASTotal misterio a cada instante la vida.¿Quién soy, para qué estoy aquí,Qué va a pasar de ahora en adelante conmigo? No lo sé,Nunca lo sabré.VivirEs encarnar esta ignorancia sin fondo. Plegaria Dios que estás en el NoBendice esta NadaDe la que vengo y a la que regreso. La
Pasolini es considerava, primer que res, un poeta.Però cap on va la poesia de Pasolini? És una poesia discursiva, digressiva i amb propòsit d’exhaustivitat, on barreja l’experiència personal amb el debat ideològic.Discursos on predomina la reflexió, amb imatges sobtades aquí i allà. Al·lusions, sobreentesos, formes dialectals tan cares a l’autor… I uns finals que no
Cada 10 de juny es commemora l’aniversari de la mort del gran poeta portuguès Luís Vaz de Camoes. Enguany fa 433 anys: CANÇÓ ¿Qui podria pintar la vida absent,amb un descontentar-me tot quant veia,i aquell estar tan lluny d’allà on estava;l’enraonar sense saber què deia,petjar sens veure a on, i juntamentsospirar sens saber que sospirava?¿I