Es compleix avui, 3 de juliol.
Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d’alguna cosa sempre.
Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il·luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
i declinar.
(Elegia de Vallvidrera, IV, dins Domini màgic, 1984)
seguint la brusca, perillosa crida,
pot dir-se gran: aquest no troba ja
mai més la pau, ans l’agulló tothora
l’empeny i res del món no l’acontenta.
Lliga amb que diu el poema que transcrius:
nosaltres,
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.